Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  25.12.2014  06:00

Autor/s: Núria Ventura

Jaume Clotet: 'Els catalans hem tingut sempre el virus de la divisió interna'

Entrevista al periodista i historiador, que acaba de publicar el llibre '50 moments imprescindibles de la història de Catalunya'

Men?ame
 

L'historiador i periodista Jaume Clotet acaba de publicar el llibre '50 moments imprescindibles de la història de Catalunya' (Columna, 2014), una selecció de fets que expliquen com som els catalans avui i com hi hem arribat. És un tipus de recull de fets que es fa habitualment a d’altres països: 'Una manera de divulgar la història en un format més amè i digerible que un manual d’història'. Comença pels ibers i acaba amb la transició i l’autonomia, i, entremig, relata 2500 anys d’història amb capítols de dues o tres pàgines sobre cadascun dels moments més rellevants. En aquesta entrevista ens destaca els tres que, per ell, són més determinants i explica perquè no hi ha inclòs els primers moments del pocés sobiranista. Actualment, Clotet treballa a l’àrea de comunicació internacional de la Generalitat i, per això, també li preguntem quan la comunitat internacional s’implicarà en el procés d’independència català. I afirma: 'El dia que sigui irreversible és quan la comunitat internacional es mullarà.'

—Per què heu escollit cinquanta moments?

—És un número rodó i és el que acostumen a fer a d’altres països d’Europa. No és res nou, ja és una tradició a d’altres llocs. S’agafen cinquanta, cent o, fins i tot, en vaig veure un a Anglaterra de mil moments històrics. És una manera de divulgar la història dels països en un format més amè i digerible que amb un manual d’història.

—Amb quin criteri els heu triat?

—El criteri és meu, basat en el fet que tinc la carrera d’història i també la de periodisme. Vaig fer la tria des del punt de vista més rigorós possible, però, com qualsevol tria, és un acte subjectiu. Estic segur que tothom faria una tria diferent. Jo, per exemple, no he posat la fundació del Barça i em consta que hi ha gent que sí que ho hauria fet. I, al revés: jo he posat la fundació del primer diari de Catalunya, perquè sóc periodista i em sembla un tema molt rellevant per a tots els països. A més, en el nostre cas, la fundació del ‘Diario de Barcelona’ va ser important; va ser el primer de l’Europa continental, el 1792. En tot cas, he intentat que els cinquanta moments siguin una explicació cronològica de què som avui, perquè som com som i com hem arribat fins on hem arribat.

—Quins són els moments més rellevants?

—Potser en són tres. Un que és fonamental és la Renaixença del segle XIX. Sense això jo crec que estaríem morts i enterrats, i el català estaria en la situació de l’occità. Sense la Renaixença segurament s’hauria acabat el nostre periple nacional.

—El segon?

—Un que m’agrada molt és la batalla de Muret. Si l’hagués guanyat el rei Pere I el Catòlic hauria canviat bastant la geopolítica. És un moment cabdal i no és gaire conegut.

—I el tercer?

—La fi de la Guerra dels Segadors, el tractat dels Pirineus i la pèrdua de Catalunya Nord. Avui en dia donem per fet que Perpinyà no forma part del Principat, però en aquell moment era la segona ciutat del país en població, en poder econòmic i en esplendor cultural. La pèrdua de Perpinyà en aquell moment va ser un trasbals i una mutilació nacional de gran envergadura.

—Quin moment heu inclòs que sigui més aviat anecdòtic?

—N’hi ha un que potser per culpa de la ‘Barcelonitis’ que tenim, no el veiem prou. La construcció del canal d’Urgell, al segle XIX. És una obra faraònica que tothom a Lleida coneix i que està feta amb l’estat en contra i d’esquena. Està feta des de la iniciativa privada. Mentre a Espanya es feien canals públics, aquí ens el vam haver de pagar nosaltres. Igual que va passar amb la primera línia de ferrocarril de Catalunya, la de Barcelona-Mataró. En els dos casos es va fer pensat en el desenvolupament del país.

—Catalunya ha passat per força derrotes. Tot el que ha passat és culpa nostra o és cosa de la mala sort?

—Les dues coses. Però si mirem una mica enrere, som en un país on hi ha hagut molta guerra. Ens hem esculpit el nostre sistema polític a través de fets bèl·lics. Arriba un punt que penses que com és que els hem perdut tots. Perdem la batalla de Muret, perdem la Guerra dels Segadors, perdem la Guerra de Successió, perdem la Guerra del 1936-1939… Arriba un punt que et planteges si no ens hem equivocat moltes vegades d’aliats, si hem sobredimensionat les nostres pròpies forces o hem infravalorat les forces contràries.

Segurament ara és molt fàcil dir-ho, però realment hem tingut mala sort i també, en molts casos, poca visió. I una cosa que ens passa sovint, també ara, és que tenim el virus de la divisió interna. En cadascun d’aquests conflictes hem tingut catalans que lluitaven als dos bàndols, no hem anat mai a la una del tot. Hem estat un poble molt dividit. Això ho hem pagat i també ho podem tornar a pagar ara.

—El primer moment que expliqueu al llibre són els ibers, però aquests encara no eren catalans.

—El llibre té un títol molt de màrqueting. Evidentment, hi ha uns quants capítols que són previs a l’existència pròpia de Catalunya. Però l’objectiu era explicar com som els catalans avui i no es pot explicar com som, sense els romans, per exemple. En el fons, els fets que es narren al llibre passen al territori actual de Catalunya. És cert que no era Catalunya, però té un impacte directe en el que som avui.

—On comença la història de Catalunya?

—Al segle IX tenim Guifré el Pelós, que ja té una certa consciència política del comtat de Barcelona. Segurament aquí ja es parla un idioma bastant semblant al català. Ell, que és un comte, vol canviar la delegació reial pel sistema successori i comença a construir un sistema que només s’entén si construeix una realitat política. A més, els seus successors, pocs segles després, es refereixen a Guifré el Pelós com el pare de la pàtria. La consciència nacional comença aquí, encara que no és com l’entenem avui.

—Com és que al llibre us atureu a l’estatut retallat i no hi incloeu els primers moments del procés sobiranista?

—Perquè no sé com acabarà. Jo em poso en la perspectiva d’algú que agafi el llibre d’aquí a cinquanta anys, el 2060. Si el procés acaba malament, no serà un moment històric de Catalunya. En una reedició futura del llibre, ja veurem si ho haig d’incloure.

—Creieu que s’ha fet la part més difícil de procés sobiranista i que ara ‘només’ queda acabar-ho?

—Jo crec que no hi ha moments més difícils i moments més fàcils. Si fos com pujar una muntanya en deu etapes, potser en portem cinc o sis. I ara ens queden etapes molt dures. N’hi haurà una que serà determinant, que serà quan ens tirem a la piscina. Hi haurà un dia que, si se segueix el procés com està, farem una declaració d’independència i això s’haurà de consolidar i ser reconegut per altres països. Serà la prova de foc.

—Com ens hi hem de tirar, a la piscina?

—S’ha de fer de la manera més comprensible per a l’exterior. La independència no és altra cosa que ser reconegut pels teus iguals. Tu vols entrar en un club on ara hi ha uns cent-noranta socis, que són les Nacions Unides. Per ser-ho, no només s’ha d’entrar a l’edifici, sinó que t’ha de reconèixer com a membre del club. Ho has de fer d’una manera que els membres ho entenguin i causin les mínimes molèsties.

—Voleu dir que una sola llista en unes eleccions seria la fórmula?

—Sí. Des de fora, ajudaria a que es percebi com un bloc gran i senzill.

—Què pot provocar que la comunitat internacional s’hi impliqui?

—Tenen poques ganes d’implicar-s’hi i ho hauran de fer obligats. Crec que el canvi es produeix quan sigui percebut com una cosa irreversible. Fins ara molts governs ens han vist com una cosa impossible, d’altres ens han dit que això era, en realitat, una estratègia per aconseguir el pacte fiscal. Hi ha governs que ens han seguit de molt a prop durant quaranta anys i saben que l’estratègia habitual ha estat tensar la corda per aconseguir una altra cosa. És normal que la distància ho faci confós. A mesura que ho veuen com una cosa plausible, fa que es replantegin la seva posició. I ja està passant avui. El dia que sigui irreversible és quan ells es mullaran. Va passar amb els bàltics. Fins que no van declarar la independència, els altres països no es van moure.

Men?ame