Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  19.12.2014  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Muriel Casals: 'Quin polític voldrà fer malbé la il·lusió i l’esperança de tanta gent?'

Entrevista a la presidenta d'Òmnium · Parlem de la negociació Mas-Junqueras, la perplexitat de la gent, el pas endavant de les entitats i les lliçons de quatre anys de presidència

Men?ame
 

Han passat gairebé cinc anys d'ençà que Muriel Casals va ser escollida presidenta d'Òmnium Cultural. Va ser el març del 2010 i, des d'aleshores, Catalunya no ha parat d'avançar cap a la independència. La sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'estatut del 2006 va posar a prova aquesta economista especialitzada en reconversions industrials, història del pensament econòmic i economia europea. Aquell va ser el punt d'inflexió d'un renaixement nacional que ha tingut la fortalesa en la societat civil i al carrer. Casals ha estat una veu assenyada i compromesa que s'ha fet escoltar tots aquests anys. Avui li demanem que ens parli de la negociació política entre Mas i Junqueras per les eleccions avançades amb caràcter plebiscitari. I també de la perplexitat de tanta gent que pateix pel blocatge del procés. Què farà Òmnium? Casals ens regala unes quantes lliçons dels seus anys de presidència i explica el seu desig per al 2015. Confiança i tranquil·litat.

Sou optimista sobre el possible acord entre Mas i Junqueras per fer el pròxim tram del procés?
—Sí. Sóc optimista. Si no ho fos, no seria la presidenta d'Òmnium Cultural. Quan passes hores a Òmnium envoltada dels nostres socis, els tècnics i els companys de la junta, per força ets optimista.

Tot el país ha estat optimista aquests últims mesos. I ha fet coses sensacionals. Però ara viu amb perplexitat la discòrdia política.
—Cert. Però ja n'hem travessat, de situacions com aquesta. I tenim l'experiència que sempre han acabat bé. Ara, quan som tan a prop d'aconseguir l'objectiu, és impensable que no hi hagi un acord per a fer el pas que toca. És difícil d'imaginar.

No trobeu sorprenent que una situació com aquesta no s'hagués debatut i acordat prèviament? La hipòtesi d'haver d'anar a unes eleccions ja fa temps que és damunt la taula.
—Hi ha aquesta tendència, que sembla que cada vegada tornem a començar. Com si tots els documents i estudis que s'han fet no servissin de res. Hi ha informes molt ben fets, com els del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), on ja s'apuntava que si no es podia fer el referèndum com calia, es podria utilitzar l'eina de les eleccions autonòmiques per obtenir el mandat democràtic. Teniu raó. Això ja s'havia estudiat, presentat i hi havia un acord sobre aquest punt. Però en el moment de concretar com s'han de fer aquestes eleccions, els partits no s'entenen. Es diuen partits perquè representen parts. Cadascú vol que el seu tros brilli més que el de l'altre.

Quina participació hi teniu, les entitats sobiranistes, en aquesta negociació?
—Tenim els contactes que tenim de fa temps amb els partits i els protagonistes polítics sobiranistes. No cal dir que hem assistit i continuarem assistint a les conferències que fa tothom. Vam escoltar atentament la proposta que va fer el president Mas. I també escoltem les propostes de matisació que fan els altres. Però no fem propostes ni som consultats com a experts. Som societat civil i la nostra feina és ampliar la majoria a favor de la independència. No som estrategs polítics, ni ho volem ser.

La força del moviment independentista és al carrer, a la societat civil, diuen. No ha arribat el moment que Òmnium i ANC facin un pas endavant per desencallar la situació?
—No. Perquè nosaltres, tal com dieu, som societat civil. No podem prendre la iniciativa política institucional. És cert que el paper dels ciutadans i de les mobilitzacions al carrer ha estat determinant. I encara ho és i ho tornarà a ser. Però en aquests moments s'han de posar d'acord els polítics. No ens toca a nosaltres, de fer-ho. I potser cal més respecte, silenci, calma... No és bo que siguem a la porta de cadascuna de les reunions que fan. No cal que es facin tantes tertúlies amb gent que no para de fer voltes a la qüestió i potinejar-la. Que cadascú treballi en allò que li toca. Els professors hem de fer les classes tan bé com puguem; els metges, atendre els pacients com cal; i cadascú a fer la seva feina. Ara tothom fa d'estrateg polític. Això ja sembla el futbol, que tothom sap quina formació ha de tenir el Barça. Potser més val deixar que l'entrenador faci la feina.

La gent ha fet molt d'esforç i hi ha posat molta il·lusió i esperança. I és lògic que ara estigui neguitosa.
—Ja sé que és difícil d'entendre; però cal més tranquil·litat i calma en aquest moment. Hem d'estar alerta. No hem de badar. Però no convé expressar una impaciència que pugui malmetre les reunions. Que són delicades. Els polítics són gent molt sensible. Que no se sentin espiats. S'han de sentir pressionats positivament.

A l'ANC hi ha tensió interna i disputes pel debat sobre les llistes electorals. Com ho teniu això, a Òmnium?
—Nosaltres en parlem. Hi ha debat, evidentment. En parlem a la junta nacional, a les juntes territorials, a les reunions que fem amb regularitat amb els presidents d'Òmnium al territori... Aquesta qüestió surt i hi ha veus per a tots els gustos. La sort és que tots tenim un desig comú molt clar: arribar a la independència de Catalunya. Nosaltres sabem que hem de fer el nostre paper. I hem d'ajudar i no entrebancar la feina dels polítics. Entre la gent d'Òmnium que opina --ep! i opinem amb passió, eh!--, sento que quan algú defensa una posició amb rotunditat està disposat a canviar d'opinió si el seu interlocutor el convenç amb bons arguments. La nostra posició és que hi ha d'haver acord, tant si és amb una llista com amb més d'una. Volem que es desencalli.

Rebeu pressió dels partits o dels seus militants?
—No. Com us podeu imaginar, entre els nostres socis i a les juntes hi ha militants de partits que aporten la seva informació i enriqueixen el debat. Però ningú no pretén dir què hem de fer com a entitat. Algú, individualment, expressa la seva opinió sobre què caldria fer. Però ningú no actua de transmissor del seu partit. No, no... És que això d'Òmnium és una cosa bastant bonica de veure [riu]. Deixa'm ser entusiasta dels meus...

Ja hi posarem una càmera, a la pròxima reunió...
—De veritat, de veritat! És molt bonic.

Tornem a les reunions no tan agradables. S'ha deixat massa de banda el debat sobre què caldrà fer l'endemà de les eleccions i es posa tota l'atenció a les llistes. Què pot requerir l'acord?
—Com dieu, si discutíssim més sobre què caldrà fer i el perquè de les eleccions, potser seria més fàcil de resoldre el com. És a dir, per a què les volem aquestes eleccions? Per a enviar un senyal inequívoc a Espanya, a Europa i al món que volem la independència. Per tant, hem de recomanar als nostres polítics que parlin d'allò que caldrà fer després de les eleccions i veuran que estan d'acord en les coses més importants. I deixeu-me insistir-hi: tenim els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Tota aquesta feina no s'ha fet per desar-la en un calaix. Que sigui una llista o que siguin diverses... el fet important és que el resultat de les eleccions sigui clar i tot el món entengui que hem votat per decidir sobre la independència i no per canviar l'aritmètica del parlament. Volem que sigui claríssim.

Si passen les setmanes i els mesos i no hi ha acord, què caldrà fer?
—Continuar fent la nostra feina amb tota la informació que tenim. Amb el record del 9-N, que va ser un èxit rotund. Molts catalans vam anar a votar cridats pel nostre govern. Però també vam veure que caldria sumar més vots a favor del sí per assegurar la victòria. Per tant, passi què passi, la nostra feina és ampliar la majoria del sí. I treballem amb molta fe i esperança perquè confiem que hi haurà acord. No ens podem imaginar que no n'hi hagi.

En aquell acte que vau fer a la plaça de Catalunya, es va exigir que es convoquessin eleccions a principi de 2015. Si això no es compleix, hi haurà noves mobilitzacions?
—De moment, farem aquesta feina de base. Continuarem treballant com ara perquè confiem que serem cridats a les eleccions i que tindran el caràcter plebiscitari que han de tenir. Tota l'activitat que fem, la nostra presència --no hem de posar nerviosos els polítics, però han de notar que hi som--, serveix per a dir que no ens podem imaginar un estancament del procés ara que hem avançat tant. No fem futurologia. No volem parlar de 'què passaria si...' perquè anem pel bon camí i no pot anar malament. Quin polític voldrà ser el dolent que faci malbé la il·lusió i l'esperança de tanta gent? Això no es pot frustrar. Els polítics han de notar que hi ha moltíssima gent que té il·lusió. Vam sentir de boca del president de la Generalitat un calendari de divuit mesos per a ser independents, per a fer el pas definitiu. Això no es pot malmetre. Això ja ho tenim.

Sovint demaneu consciència sobre la dificultat de construir un estat independent davant un estat que ho vol impedir amb tots els mitjans. Estem preparats per fer-ho?
—És clar que estem preparats! És clar! Estem preparats i continuem preparant el camí. Hi ha els documents del CATN, hi ha la feina feta des d'Òmnium i més entitats... Evidentment que estem preparats! Som un país amb ciutadans disciplinats, generosos... Fa quatre dies que es va fer la Marató de TV3... Som gent disposada a posar els nostres diners, el nostre temps i la nostra intel·ligència al servei de la llibertat. Els hospitals i les escoles treballen amb menys recursos sense rebaixar ni una mica la qualitat del seu servei; les nostres empreses exporten; els nostres sindicats són tan conscients com poden... El món no pot prescindir de tenir-nos com a país amb el nostre color al mapa. Estem preparats.

Si no som capaços de posar-nos d'acord sobre com fer unes eleccions, com ens posarem d'acord per un govern d'unitat que construeixi un estat amb tota la seva complexitat?
—Fer les eleccions ens porta a parlar de protagonismes. Sembla absurd, però és més difícil de resoldre el protagonisme que no posar-se d'acord a l'hora de fer la feina quan ja ha quedat clar que l'han de fer junts. És evident que l'han de fer junts.

Vau ser escollida presidenta d'Òmnium el 2010. El país ha canviat molt. La consciència nacional ha crescut molt. Us imaginàveu que passaria tot això?
—No. Que podien passar tantes coses, tan de pressa i tan bé, no. Encara que aquests dies patim una miqueta, s'ha avançat molt i molt bé. Jo hi ha coses que el 2010 no les veia pas possibles. Per exemple, que el 2014 aniria a una conferència on el president de la Generalitat em diria que tenia un programa per a arribar a la independència de Catalunya. Imagina't si n'he de ser, d'optimista!

Quines lliçons en traieu, d'aquest canvi que va des de la humiliació de la sentència contra l'estatut fins al 9-N i la conferència del president?
—La lliçó és que quan anem junts, sense pensar en els colors polítics, deixem de ser un poble humiliat i passem a ser un poble que construeix el seu futur. I això ens dóna aquesta alegria. Fixeu-vos que la nostra proposta, la dels catalans que volem la llibertat, es defensa amb alegria i bona actitud. Diem que fem la revolució dels somriures. D'aquests quatre anys, jo en destacaria això: aquesta transformació de ser un poble de resistents a ser un poble de constructors.

L'Òmnium que vau heretar no era independentista. Com ha estat aquest canvi? Tranquil? Natural? Lògic?
—Mireu, em doneu les paraules. Jo crec que ha estat un camí tranquil, natural i lògic. De fet, els nostres socis antics se n'han alegrat i hem fet molts socis nous. Ara som 45.000. A Òmnium ha passat com a molts i molts catalans. Potser érem independentistes sense saber-ho. Com aquell personatge de Molière, que parlava amb prosa i no ho sabia. Nosaltres volíem la independència del nostre país. Però ens havien educat d'una manera que semblava que no s'havia de fer servir aquesta paraula. I ara hem sortit de l'armari. I el dia que dius 'jo sóc així' i fas servir la paraula correcta per definir-te et sents molt més feliç. Et sents alliberat. Ens ha passat això.

Quin desig demaneu per al 2015?
—Quin desig? Que efectivament anem a les urnes i que siguem una majoria esclatant els qui diguem que volem la independència. I que ho fem tan i tan bé que tots els qui encara no la volen, o pensen que no la voldran mai, se sentiran satisfets de conviure en un país on tothom serà més feliç.

Moltes gràcies i bon Nadal.
—Gràcies. Igualment.

Men?ame