Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  16.12.2014  06:00

Autor/s: Íngrid Lafita

De l'article científic a la premsa: un procés controvertit

Entrevistem l'investigador Pablo Ripollés arran de la polèmica viscuda amb «La Vanguardia»

Men?ame
 

El passat 24 d'octubre els lectors de 'La Vanguardia' pogueren llegir el cridaner titular «Aprendre paraules produeix el mateix efecte que el sexe». També ho va fer Pablo Ripollés Vidal, i des d'aleshores començà a lliurar la seua particular batalla de David contra Goliat. En aquest cas el gegant a combatre eren els grans mitjans, i l'arma, les eines que proporciona Internet i el suport de la gent. Pablo Ripollés és investigador predoctoral en el Grup de Cognició i Plasticitat Cerebral de la Universitat de Barcelona i autor principal del treball «The Role of Reward in Word-learning and Its Implications for Language Acquisition» ("El rol de la recompensa en l'aprenentatge de paraules i les seues implicacions en l'adquisició del llenguatge"), publicat en la revista 'Current Biology'. Aquest era també l'estudi a que 'La Vanguardia' feia referència. «Aleshores, per què publica una notícia amb un títol tan sensacionalista i allunyat de la realitat?» es preguntava l'investigador a l'apunt amb que inaugurava el blog «La ciencia somos todos». En aquest text, Pablo Ripollés mostrava el seu enuig per la manera com s'havia distorsionat el seu estudi fins convertir-lo en un disbarat. Parlem amb ell sobre aquesta polèmica en concret, però també sobre la controvertida relació entre mitjans de comunicació i ciència en termes més generals.

«Es preguntaran vostès per què estic tan enfadat», deia en l'apunt «¿Sexo, palabras y Rock&Roll?». I bé, quins n'eren els motius?
El nostre no va ser precisament un projecte senzill. Vaig estar sis mesos a Alemanya perquè ací amb les retallades ens era impossible dur a terme l'experiment. I després un any més mentre analitzàvem els resultats, trèiem les conclusions i escrivíem l'article. Per això quan tot aquest esforç va quedar resumit per 'La Vanguardia' amb un «Aprendre paraules té el mateix efecte que el sexe» em vaig emprenyar molt. No, aprendre paraules no té el mateix efecte que el sexe. Només cal preguntar a les persones què prefereixen fer. Els vaig demanar que per favor retiressin la notícia per sensacionalista i errònia, però no em van fer cas. Però el més dur era llegir els comentaris de la gent, de l'estil de «ja estan llençant els diners públics». Fem ciència bàsica i això vol dir que les coses que investiguem no tenen una aplicació pràctica directa a curt termini. Però sense donar passos xicotets, no es poden donar passos de gegant.

De vegades són les mateixes notes de premsa les que destaquen una part cridanera de la investigació perquè els mitjans els paren atenció. Era el cas de la publicada des de la seua institució? 
La nota de premsa va ser redactada conjuntament per l'equip de redacció científica i de comunicació de la Universitat de Barcelona i per nosaltres, i s'ajustava perfectament als nostres resultats. És cert que incloïa la frase «Els investigadors han determinat que l'àrea de recompensa que s'activa és la mateixa que respon a estímuls com ara l'alimentació, el sexe, les drogues o el joc», perquè volíem donar un context de quin tipus d'àrea és l'estriat ventral. Ara bé, aquesta frase no estava més destacada que altres. I, si especificàvem que també respon al joc o a l'alimentació, per què van escollir el sexe? Perquè el sexe ven.

Si vostè fóra el periodista que rep aquesta nota de premsa, quin titular hauria posat?
S'ha de fer servir un títol cridaner però que reflecteixi la realitat de l'estudi sense desvirtuar-la. I això és molt complicat. Però sobre el nostre estudi va haver-hi periodistes que van escriure titulars molt encertats. Per exemple: «Aprender nuevas palabras activa áreas de recompensa», potser el més «científic» i evidentment el més ajustat als resultats, o «Excited about new words? You are not alone». En la meua opinió, aquest últim troba un bon equilibri entre el que vol dir un periodista i el que vol dir un científic. Crida l'atenció del lector, apunta als nostres resultats i no menteix.

Però fou «Aprendre paraules produeix el mateix efecte que el sexe» el que es convertí en viral. Va ser aleshores quan va decidir obrir el blog «La ciencia somos todos»?
Veure que un treball meu ajuda a donar una visió banal de la ciència bàsica m'emprenyava moltíssim i per això vaig decidir fer tot el possible per posar remei a la situació. Vaig obrir el blog i amb l'ajuda dels meus amics vaig començar a difondre el text per Facebook i Twitter. Un d'ells ho compartí a Menéame i l'article acabà en portada d'aquest agregador de notícies. Tot de cop, gent totalment desconeguda van començar a tuitejar la notícia i a demanar a 'La Vanguardia' una rectificació. Internet és molt ràpid, tant per a allò bo com per a allò dolent. I hi ha una cosa que em queda clara: es pot lluitar contra els grans mitjans, només amb el suport de la gent.

Parlem de la relació entre ciència i periodisme. Creu que és «un equilibri difícil però necessari»?
No hi puc estar més d'acord. Els científics necessitem bons divulgadors. Si no, com explicarem a la gent, que paga les nostres investigacions, la importància de l'I+D? Si una societat és conscient de la importància de la recerca, lluitarà perquè els seus diners s'inverteixin bé. M'agrada la idea de crear tàndems entre periodistes i científics. Si volem que la divulgació funcioni bé estem condemnats a entendre'ns.

Quins consells em donaria, d'investigador a periodista, per tal d'evitar casos com el que ens ha portat a mantenir aquesta conversa?
Per a evitar casos com aquests només cal fer una cosa: contrastar la informació amb els autors de l'estudi. Crec que cal recordar als periodistes el poder que tenen les paraules. Les paraules poden ser reconfortants, sí. Però, de vegades, també poden fer molt de mal.

Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.

Íngrid Lafita. Periodista. Revista Mètode, Universitat de València.

Men?ame