09.12.2014 - 06:00
Amb prop de quaranta anys de carrera, Pep Sala presenta un nou àlbum, el més íntim i personal. Es titula ’PS’, es posa avui a la venda i recull instants. ‘És una fotografia del moment’, defineix. Tranquil quan enraona però inquiet en els moviments, en aquesta entrevista relata com va ser l’elaboració del nou disc, explica com és el record d’en Carles Sabater al cap dels anys, ens parla dels millors moments de la seva carrera i ens confessa com són els somnis d’un músic amb més de 20 àlbums i molts èxits a l’esquena. També revela la repercussió de la versió del ‘Boig per tu’ de la Shakira i explica com veu el futur del país.
—Fa cinc anys que no trèieu cap àlbum. Què us fa decidir a fer-ne un de nou?
—Ja en tenia ganes. Aquests cinc anys que han passat des de l’anterior no han estat premeditats. He tingut molta feina. Vam fer un concert commemorant els 25 anys de Sau que es va acabar convertint en una gira de més de dos anys. També havia fet la gira del disc ‘Anatomia de la relativitat’, vaig fer concerts recuperant els aires celtes, que també m’agrada canviar de rotllo de vegades. I després, també faig moltes bandes sonores i vaig col·laborar amb el musical ‘Boig per tu’. I ara fa un any em van operar la mà, pel desgast.
—Què voleu explicar amb el nou àlbum?
—És una col·lecció de cançons. A mi m’agrada que els discos siguin una fotografia del moment. Si agafes un artista qualsevol, segurament els seus discos són com capítols de la vida. M’agrada que sigui així. No m’agrada reciclar cançons antigues, per exemple. La veritat és que no m’agrada pensar gaire els discos. Prefereixo que flueixin sols.
—El nou àlbum es diu ‘PS’, que coincideix que són les vostres inicials.
—Jo el volia titular ‘El difícil art de viure’, que és el títol d’una cançó i m’agradava. Però la gent que m’envolta em van dir que en aquest disc havia canviat una mica la línia i em van aconsellar: ‘no posis de títol una parrafada filosòfica de les teves’, em van dir. Jo he anat posant títols molt filosòfics als discos: ‘Un petit moment de dubte’, ‘Crítica de la raó pura’, ‘Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps’… i em van convèncer.
—Així, ‘PS’ no té cap més significat?
—Bé, també és com una simplificació de la paraula ‘personal’.
—La gravació del disc la vàreu fer sol i després els vostres col·laboradors van acabar de polir alguns detalls.
—Quan ja tenia el disc gravat vaig substituir alguns instruments que havia gravat jo. Per exemple el Miqui Izquierdo toca molt millor que jo la bateria. Però la idea és que volia que fos molt personal, no sé perquè. No ho sabria argumentar.
—Dediqueu una de les cançons, ‘Núvols de colors’, al director de fotografia Pol Turrents, que és l’autor de les imatges de l’àlbum.
—Són una passada les fotos que fa. Jo sóc molt fan seu i, a més, som molt amics. Ell es dedica al cine i penjava les seves fotos al Facebook. I jo veia que n’havia de fer alguna cosa d’aquelles fotos. Al vespres, quan no treballa se’n va a fer volts per Barcelona i fa fotos dels núvols i els cels. Un dia fent les cançons se’m va ocòrrer explicar la història del Pol i, a més, li vaig proposar que posés les fotos al disc. I cada cop ens hem anat embalant més i ha acabat fent el vídeoclip de la cançó i també ha preparat unes projeccions que acompanyaran els directes.
—Vàreu rodar el videoclip amb molt poc material, amb una il·luminació molt concreta i de manera molt personal.
—No hi ha ni un focus. Per fer un vídeoclip de nit i sense focus, se n’ha de saber molt.
—I això de ballar al vídeoclip com va anar? Teniu una cançó que es diu ‘Jo no sé ballar’…
—És que no en sé, no havia ballat mai. Però a mi m’agraden molt els musicals dels anys 50 —el Gene Kelly o el Fred Astaire— i el Pol també n’és fan. I va ser ell que em va suggerir que féssim un homenatge als musicals, però que fos jo mateix qui ballés. Primer li vaig dir que estava boig. Però tenim amistat amb la Maite Marcos, que és coreògrafa de la Shakira. Ella és molt bona. I li vaig demanar si m’ensenyava a no fer el ridícul i ballava amb mi. I de seguida s’hi va apuntar. A més, el meu argument de pes que estic segur que és el que va convéncer a tothom és que la gent ha de mirar a algun lloc durant el vídeo i, com que ella hi surt, la poden mirar a ella, que és molt bona.
—Quins concerts fareu per presentar l’àlbum?
—Farem vuit o deu concerts per Catalunya, entre el febrer i el juny. En volem fer pocs però ben fets.
—La lletra de dues de les cançons l’heu fet amb en Joan Capdevila, qui us havia acompanyat sempre amb Sau. Com va ser tornar a col·laborar després de tant de temps?
—En Joan i jo hem seguit veient-nos igual que a l’època de Sau. Ens uneix una gran amistat. Érem com tres germans. A partir de la mort d’en Carles ell no va voler seguir en aquest món perquè creia que acabaria amb ell; és molt nerviós. En Joan i jo ens seguim veient i anem a buscar bolets plegats sovint. En fer el disc, com que volia que fos molt personal, li vaig proposar de fer alguna lletra junts.
—La cançó ‘El difícil art de viure’ diu ‘quan estem a punt de perdre-ho tot recordem el que tenim amagat sota del coixí’. Que teniu amagat sota el coixí?
—Tinc dues coses. Hi ha una capseta on hi tinc molts amics i la meva família, que és el que més m’estimo del món. I n’hi ha una altra on hi tinc tot el que he viscut i els records. Amb els anys te n’adones que tot això no ho venen als grans magatzems.
—La paraula ‘nit’ surt a gairebé totes les vostres cançons. Quina relació hi teniu amb la nit?
—La nit té un punt de màgia. A la nit ens comportem diferent que de dia. De nit som capaços de dir i fer coses que no diríem o faríem mai durant el dia. A més, a la nit hi ha un ítem encara més potent, que és la lluna, que ens ha perseguit tota la vida. Parlo en plural perquè al Carles també li passava. La lluna és una companya de viatge i una font d’inspiració permanent.
—Shakira ha fet que ‘Boig per tu’ arribi a tot el món. Quina repercussió ha tingut en vós això?
—L’imput més important que he tingut, ara per ara, és que tothom vol saber quants diners guanyaré amb això. M’ho han preguntat moltíssim.
—I no ho heu explicat?
—És que no en tinc ni idea. Fins ara no he cobrat ni un duro.
—És estrany.
—Això dels drets d’autor és un misteri brutal. Actualment és un acte de fe.
—Què més us ha aportat la versió?
—Per exemple, vaig ser a Estats Units i hi vaig fer tres concerts. I em va fer gràcia que la gent d’allà conegués la cançó.
—I el fet que també hi hagi la versió en castellà del ’Boig per tu’, com ho veieu? Us agrada?
—M’agrada més en català. Penso que la lletra en castellà perd una mica de la màgia de la cançó. Però quan algú interpreta alguna cosa, també s’ha d’entendre la interpretació. La Shakira és una artista que porta molta mili, que té molt talent i professionalment no li falta de res. Ha fet una versió que és ‘de collons’. Però el que m’agrada més és una cosa que queda gravada sempre: un ingredient que és el ‘carinyo’. Quan hi ha gent gravant amb mi sempre ho dic, que el mal rotllo i el bon rotllo queden gravats. Tinc uns micros especials…
—Quan us retireu, per quines cançons us agradaria ser recordat?
—Per les que vulgui la gent. Amb Sau teníem una cançó que ho explicava. Explicava una imatge: quan surts a fer un concert tens un grapat de cançons que, més que cançons, són emocions, sensacions i coses que envies a la gent. El públic n’aprofita un grapat, però hi ha una part que queden allà. I la imatge és que quan ha marxat tothom, reculls el que no ha aprofitat ningú.
—Quina cançó ho explica?
—La ‘Balada 27’. És una cançó que es fa amb guitarra i veus i l’havíem fet pocs cops en directe. Però a vegades quan acabàvem un concert, quan encenien els llums de la sala i la gent havia marxat, quan la sala estava buida, sortíem el Carles i jo i la tocàvem, sense micros ni llums. Era el moment de fer-la, perquè la cançó parla sobre això.
—Teniu somnis per complir encara, dins el món de la música?
—Moltíssims. Però els somnis que un té a la música, cada cop són més concrets. Quan comences a fer música, amb quinze anys, vols tocar a Woodstock, al camp de Barça o al Madison Square Garden. I vols ser el Bono. Amb els anys els somnis es fan més concrets. Em queden somnis com ara tocar amb alguns músics. Fa uns dies vaig ser a Nashville amb músics increïbles, amb gent boníssima. En saben tant i et sents tan petit al seu costat… Alguns d’ells són molt cèlebres i d’altres no els coneix ni déu. Estar amb aquella gent fent música és un somni.
—Amb qui ha estat un somni tocar?
—A l’any 92, quan vàrem fer ‘El concert de mitja nit’ i va venir a tocar amb nosaltres el Robbie Robertson. Era un músic extraoridnari i després vaig estar amb ell a Los Angeles i vam fer cançons. Treballar amb ell va ser un gran somni. Quan va venir, vam estar una setmana assajant junts al nostre local a Vic. I un dia vam començar fent un tema seu per escalfar, The Way, que és un clàssic. És un moment que mai oblidaré. Vaig tenir la sensació d’estar fent una cosa de veritat, real. En certa manera, a Catalunya, ens mirem el mercat anglosaxó. El rock va ser una època determinada que ja es va acabar. Aquell dia va ser la primera vegada que vaig tenir la sensació que no estava jugant a fer rock and roll, sinó que n’estava fent de veritat.
—Amb Sau vam descobrir una parella de veus única al rock català. Cançons com ‘El tren de mitja nit’ o ‘Perestroika’ en són exemples. Com us ha afectat, després, ser la veu principal en totes les cançons?
—He trobat a faltar molt en Carles. Però el que jo recordo de Sau té molt poc a veure amb el que recorda la gent. Per mi el més important és la relació amb el Carles, amb el Joan i amb la resta de la banda. Els detalls de complicitat són el que recordo. La gent deia que a l’escenari ens abraçàvem molt, però a vegades era per dir-nos coses. A vegades s’acostava el Carles i em deia a l’orella: ‘Què diu ara la lletra!?, digues-m’ho, digues-m’ho’. I jo li ho deia si ho recordava. Això és un detall, però n’hi ha milions. Tots tenim dies tontos i ell era la persona que t’ajuda a baixar dels núvols o a pujar de l’infern. Trobo a faltar tant la persona que les qüestions musicals ni te les planteges. En el fons no eren les dues veus, era la complicitat.
—Teniu una gran afició per la gastronomia. Què us mou a aquest món: el fet de cuinar o el de menjar?
—Tot. M’agrada la gastronomia perquè per mi és part de l’art i la cultura. Si vols conèixer una cultura, comença per la seva gastronomia. Et diu molt de la cultura d’un país. M’agrada molt la història de la gastronomia i llegir sobre això. A Catalunya hem tingut autors increïbles: Néstor Lujàn, Ignasi Riera, Xavier Domingo… I la part pràctica també m’interessa molt, des del punt de vista d’anar a comprar, escollir els productes, cuinar i menjar. Una de les preocupacions que tinc ara és que demà no sé si a Vic hi ha mercat!
–Quina cançó creieu que podríeu fer sobre Catalunya el 2015?
—Penso que al país tenim la feina a punt d’acabar, però s’ha d’acabar. Ara és el moment en que tothom siguem molt generosos, i no parlo només dels polítics. Ara és el moment de fer-nos nostra la frase de Kennedy que diu que cal pensar en què podem fer nosaltres per al país i no pas què pot fer el país per a nosaltres. D’altra banda, també parafrasejant, és el moment de ‘sang, suor i llàgrimes’, com va dir en Churchill. En aquest disc hi ha una cançó que parla una mica d’això [‘Què passa pel teu cap’] i vaig fer l’adaptació de la cançó ‘Onze de Setembre’ per l’ANC, però no acostumo a fer cançons sobre aquest tema. Ara, si algú em digués que fent una cançó ajudaria el país, jo la faria i l’escriuria amb la meva sang, si convingués. Però jo penso que la responsabilitat és de tots i és feina de cada dia amb tot el que fem. No n’hi ha prou amb una gran manifestació a l’any.
