Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  21.11.2014  06:00

Autor/s: Andreu Barnils

Francesc Sanuy: 'La Caixa és un monstre que parasita i vampiritza'

Entrevista amb l'advocat, i ex conseller de la Generalitat de Catalunya, que acaba de treure el llibre 'La banca sempre guanya'

Men?ame
 

Francesc Sanuy (1936) és advocat, va ser conseller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat, diputat per CiU a Madrid, director de la Fira de Barcelona i fundador d'IFEMA. Un home sense pèls a la llengua que durant catorze anys va ser tertulià de Catalunya Ràdio. Ara escriu al Singular Digital. Sanuy acaba de publicar un llibre, 'La banca sempre guanya' (RBA), recull d'articles apareguts a la premsa des de l'any 2010 fins el 2014. També s'hi inclou un pròleg prou aclaridor, 'La crisi inacabada' que aporta context. En el llibre es parla bàsicament de bancs, i de banquers. Sanuy ens rep al restaurant Lázaro de Barcelona, la seva segona casa. En aquesta entrevista també ho fem, sense parar, això de parlar de bancs i de banquers. ( podeu comprar el llibre ací )

Els bancs són massa grans per caure, però es veu que els països no.
—Els bancs han aconseguit ser considerats sistèmics, com si això volgués dir ser ocells en via d'extinció que mereixen ser salvats. No han de ser salvats de res. Tant si són sistèmics com si són catòdics. Els bancs han aconseguit ser 'too big to fail' i 'too big to jail'. Massa grossos per deixar-los fer fallida i massa grossos per tancar-los a la presó. I aquí tenim la doctrina Botín per a salvar el Santander, la doctrina Albertos per a salvar Fomento de Construcciones y Contratas. Són doctrines jurídiques que la justícia espanyola, pagada, ha elaborat perquè aquests senyors no vagin a la presó. El Botín, els Albertos, Alierta. Però si l'Alierta va fer servir informació privilegiada a borsa per comprar accions de l'empresa que ell presidia, la privatitzada Tabacalera! Doncs després, en lloc de tancar-lo a la presó, van i me'l fan president de Telefónica, l'empresa que més factura del país.

No toqueu gaire el cas de Catalunya Caixa.
—El desenllaç encara ha d'arribar. L'han adjudicat al BBVA. Ara investiguen Narcís Serra. Però ja abans el Costabella, el Todó, i tots aquests Déu n'hi do. Doncs vols creure que hi ha un tribunal que ha dit que tenen dret a la indemnització que es van adjudicar ells mateixos. Xifres astronòmiques! Mentrestant arruïnen l'entitat i es queden tan tranquils.

Les caixes són una especialitat vostra.
—La Caixa ja té una fitxa bancària a Madrid: en cas que hi hagués independència, ells es traslladen. Fainé no ha parat fins que no ha tingut més oficines de La Caixa fora de Catalunya que dins. La Caixa quan s'internacionalitza l'espifia perquè no saben idiomes. Van comprar l'Erste Bank, a Àustria. 'Erste' en alemany vol dir 'primer', però són els pitjors. També van entrar al China Bank, i s'han fotut una altra patacada. Allà on van, patacada. Mira, l'estafa d'André David Grebler i el Costabella, es va fer per Caixa de Pensions via Andorra. Les caixes són les reines de la condonació de crèdit. Ara tu imagina que ets fill de guàrdia civil i president de Caixa de Girona, i no dic noms. I resulta que dónes un crèdit a la filla d'un guàrdia civil del PP a Catalunya. I no dic noms. Si li condones el crèdit d'un pis que ara val el doble, ella per zero euros té un pis de molt valor. I amb aquest pis es compra un altre pis a Barcelona, a través d'un crèdit de la Caixa de Pensions. Ja hi som! I jo em pregunto: el Fainé condonarà també aquest crèdit? El regalaran a la senyora del PP? Perquè és un pis de 864.000 euros. Són més de cent milions de peles. Les caixes s'han dedicat sistemàticament a condonar, regalar i perdonar. I a comprar-se coses ells mateixos. Caixa Girona comprava els quadres de la galeria d'art... del president de la pròpia caixa! I perquè no es perdés cap pesseta la comissió de la venda se la queda la filla i el gendre. Les caixes, les caixes... així han acabat.

Dieu coses que semblen d'un militant de la CUP.
—Només des de l'economia de mercat es pot reactivar l'economia. Les solucions no poden venir de models veneçolans o bolivarians. Podem ja veurem com acaba. Ara ells són bons en el diagnòstic, i necessaris per regenerar-ho tot, per esborrar la pissarra de la maleïda transició que ha consagrat la paternitat i permanència del franquisme, de la Fundació Francisco Franco, dels qui reten honors i homenatges a la División Azul o a la Legión Condor. Home, que aquest em bombardava a mi, que no me'n recordo perquè era un infant. Van bombardar la fàbrica Elizalde, que era al costat de casa meva... Collons! Ara, la solució es troba des de l'economia de mercat. Però des d'un capitalisme popular, amb compassió, amb justícia social, amb ascensor social, del que ajuda els desvalguts, del que equilibra. És només des de la socialdemocràcia que es pot funcionar. Jo no veig que des del radicalisme es pugui. Tots els experiments que s'han fet de comunisme no han funcionat. A mi m'han acusat de ser un 'socialdemòcrata de merda', d'agent de l'imperialisme, gestor del capitalisme, mercaderia variada del socialisme. I sí senyor, i a 'mucha honra'. Jo era això, i encara ho sóc. He ajudat el sindicalisme quan era pur i perillós. He ajudat a finançar vagues anant a buscar els meus contactes fins a Alemanya per parlar amb el sindicat metal·lúrgic. Això és ser socialdemòcrata i no els paios que van arribar al PSOE des del CEU, i des de les famílies franquistes. Com el Felipe i el Guerra, tots dos exemples d'això que explico. Mira, ara hi ha un llibre del general Monzón que ho diu: és Carrero Blanco qui aconsegueix que al congrés del PSOE de Suresnes guanyin Guerra i González, i liquidin tots els altres. Això ho he viscut jo en primera línia. Home, és clar que sóc socialdemòcrata!

Sou l'inventor de l'expressió 'capitalisme Cibeles' per a descriure el capitalisme espanyol. Com definiríeu el capitalisme català?
—Capitalisme caixer. La Caixa. La Caixa és un monstre d'una dimensió excessiva, que parasita i vampiritza un gran país. Si no tingués aquest pes mort al damunt, aquesta sangonera, que xucla les venes sense parar, seria un país extraordinari. I, malgrat tot, som un país exportable. Ara estem sota el jou i el pes d'una entitat que ho domina tot. Ho tenen tot controlat: els mitjans de comunicació, les empreses. Aigua, gas, electricitat. telèfon. El primer accionista de Telefònica és La Caixa. I el primer individual, fins que va arribar Alierta, era en Fainé. I Repsol. Ah, perdó... i el senyor aquest, el Rivera de Ciutadans, sense haver fet ni una sola hora d'advocat, amb el diploma acabat d'obtenir, resulta que ingressa a La Caixa i és designat assessor jurídic del president Fainé. Un paio que no havia fet mai d'advocat! El Fainé el designa, i al cap de tres mesos li dóna l'excedència i diu: vés a muntar un partit.

A veure, creieu que Ciutadans es va muntar des de La Caixa?
—Rivera va tenir la idea i La Caixa va dir compro. O un altre cas. El senyor Ayllón, secretari d'estat de Relacions amb les Corts. Saps qui és? Aquest té la categoria de director. A La Caixa. I se'n va a fer de secretari d'estat pel PP a Madrid. Què et sembla? I la infanta, i l'Urdangarin, i el pis de Washington, Ginebra i Sarrià...

Goldman Sachs també hi queda servit, en el seu llibre.
—Són els vampirs del capitalisme. Aposten contra els seus propis clients. Al seu home a Espanya, Guillermo de la Dehesa, que es va apuntar al PSOE, van acabar dient-li 'Guillermo de la Derecha'. Aquest paio és el que em va citar per dir-me que la Disney o es feia a Pego, Alacant, o no es feia. Res de fer-se a Tarragona. Jo li dic: 'Ja m'han dit que vénen a Tarragona.' I em respon: 'Aquí hi ha el secretari de Turisme, i jo sóc el d'Hisenda. Les ajudes que Espanya donava si venia Disney es condicionen al fet que vagin a Pego', on la comissionista és Isabel Presley. Això em va dir. Doncs Disney se'n va anar a París, on s'ha arruïnat perquè no hi tenen el clima adient. Si haguessin vingut aquí hauria estat un èxit. Coses d'aquestes n'he viscudes a cabassos.

UE sí, o no?
—Jo que he estat europeista 'avant la lettre', graduat en estudis europeus per la Universitat de Torí, a Itàlia, i que em pensava que amb aquest títol entraria a la Comunitat com a tècnic, i que era del Centre d'Estudis Europeus de l'Institut Francès, on ens reuníem amb empresaris i polítics, i que vaig anar a Grècia a fer venir el qui va signar el Tractat d'Associació, el governador del Banc de Grècia; jo que m'he mogut en l'europeisme quan era clandestí, i que per mi era un ideal polític, et dic que avui, per mi, quan veig en què s'ha convertit la Comunitat, que se la fotin al cul. Francament. Si l'Europa de la qual parlem és la del Juncker i les 350 empreses que els rebaixa els impostos... Aquesta Europa no m'interessa. La Merkel no en té ni idea. El dia que va caure el mur de Berlín era a cal massatgista. I encara hi és. La Merkel, què m'ha d'explicar?

Quan escriviu els articles i com?
—Jo escric a mà i de matinada, quan no molesta ningú. Després la meva filla m'ajuda, i també el noi del despatx.

Citeu molt el Financial Times.
—Jo tinc fòbies i fílies. El Financial Times el llegeixo cada dia [i aquí se'l treu, en paper, de la seva butxaca esquerra]. Veus? Jo el compro a la papereria Bambi de Sarrià. Perdona, poca broma, és l'única papereria que tenia vivint a cinquanta metres de distància dos premis Nobel: Vargas Llosa i García Márquez. Quan jo anava a comprar el diari me'ls trobava. Ara noto que no em fan el mateix cas. Ha ha! Martin Wolf no me'l perdo mai, del Financial Times. I ara m'interessa molt la columneta del John Authers. És d'aquests que parteixen de l'anècdota del dia i l'expliquen d'una altra manera.

Llibres, també es nota que no pareu de llegir-ne.
—Ara repoesco lectures de joventut. Hi ha un llibre, 'Political Parties', de Robert Michels, de 1919. La degeneració dels partits polítics. Doncs això va a missa, avui. O un altre, 'The Political Man', capítol cinquè: el feixisme apareix quan cau la classe mitjana. Són coses que avui encara aguanten. Un altre exemple 'L'Espagne catalane et le Maghrib aux XIIIe et XIVe siècles', de Dufourcq. Un capellà francès de Tolosa. L'home explica què feia la Catalunya sobirana. Quan ens diuen que Catalunya és part d'Espanya des de sempre penso que s'haurien de llegir aquest llibre. Als segles XIII i XIV Catalunya deia a la Santa Seu: 'Les croades aquí no, aquí sí. Els ports els administro jo. Les caravanes que travessen el desert les porten soldats de la Corona d'Aragó.'

Rebeu pressions pels vostres articles?
—A mi m'han fotut fora de tot arreu. No dels millors llocs no, de tot arreu. Catalunya Ràdio, catorze anys de tertúlia amb el Bassas. El més escoltat. Els tres tenors, en deien. Doncs fora. Van ser La Caixa i les autopistes, que sempre van junts. De l'Avui, també, tot i que després em van readmetre. Ara estic al Singular i de moment, no. Ha ha! Em volien posar el morrió, però de moment encara trobo lloc on puc opinar. I el llibre també és un exemple que encara puc parlar i dir la meva.

Men?ame