Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  19.11.2014  06:00

Autor/s: Núria Ventura

Maria Parellada: 'No em vull morir fins que no deixin en pau i tranquil·litat el meu país'

Entrevista a l'àvia de noranta-sis anys que ha escrit una carta al fiscal general de l'estat espanyol

Men?ame
 

Maria Parellada té noranta-sis anys i ha fet arribar una carta al fiscal general de l'estat, Eduardo Torres-Dulce, per dir-li que el 9 de novembre va votar sí-sí. En aquesta entrevista explica que quan va sentir que des de Madrid deien que no hi havia anat gaire gent va voler deixar constància que ella sí que havia votat. Està convençuda que els catalans i els espanyols no es poden arribar a entendre. 'Podem ser molt bons amics, però que ells facin la seva', diu. No està sorpresa de la mobilització social en favor de la independència dels darrers anys i confia que Catalunya serà un estat aviat.

Com és que us vàreu decidir a escriure la carta?
—Vaig sentir que des de Madrid deien que aquí només havien votat quatre persones i que molta gent s'havia quedat a casa. Jo he decidit d'escriure-li perquè sàpiga, que consti, que vaig anar a votar, que vaig votar sí-sí i que tinc noranta-sis anys. A la meva edat he vist tantes injustícies i els he sentit dir tantes mentides que volia que aquest senyor escoltés el que dic jo.

Quines d'aquestes injustícies recordeu més?
—He vist la guerra i he vist la dictadura. He vist com a classe havíem d'amagar els llibres en català sovint, perquè si no ens tancaven l'escola. He viscut tot el que vulgueu. Recordo també que quan van entrar les tropes de Franco a Barcelona van dir: 'A poner banderas!' A casa meva, a la Diagonal, vam anar a buscar l'única bandera que teníem, que era la catalana.

I no us van dir res?
—De seguida varen pujar els militars a dir-nos que allò era 'una provocación'. Una mica més i fiquen el meu pare a la presó.

A la carta en parleu, del vostre pare i del vostre avi i de tot allò que us varen ensenyar.
—El meu avi era notari de Barcelona i el van matar a la bomba del Liceu. En van morir cinc de la meva família. El meu avi va morir convençut que no ens podíem entendre amb aquesta gent. Ells ho havien comprovat i jo també ho he fet: som completament diferents. Ells no ens entenen. Som diferents, som una nació.

Amb tot el que heu viscut, teniu por de la resposta del govern espanyol per tot el que passa a Catalunya?
—Això em recorda molt el temps del franquisme. Fem coses que em recorden aquella època.

No us ha sorprès la mobilització social a favor de la independència?
—No, i ara! Es veu que som a casa. Jo vaig anar a la Via Catalana, l'any passat, i des de Sants fins al capdavall hi havia tres fileres! I hi havia gent vella que plorava d'emoció. És la nostra terra i la defensem, i no volem que ens la toquin. Podem ser molt bons amics, però que ells facin la seva. Jo m'estimo gent castellana que és molt bona gent, però no ens comprenen. Recordo un dia que vaig parlar amb una senyora castellana i em va dir: 'Siempre habláis catalán.' I és clar que el parlem. És la nostra llengua. Però ells es pensen que ho fem per fastiguejar-los. No saben història ni la volen saber. I si l'expliquen, és tergiversada.

Com us vàreu sentir el 9 de novembre tot votant?
—Em vaig sentir feliç i contenta. No em vull morir fins que no hagi vist que el meu país el deixen en pau i tranquil·litat.

Hi confieu, que Catalunya serà independent aviat?
—Sí, hi confio.

Que us agradaria rebre'n resposta, de la carta que heu tramès al fiscal general de l'estat?
—Tant me fa. El cas és que se la llegeixi. Però no penso que en faci gaire cas, perquè tot això que els diem nosaltres els entra per una orella i els surt per l'altra.

Men?ame