13.11.2014 - 16:30
Va passar ahir, en ple debat amb Mariola Vargas, la candidata del Partit Popular a l’ajuntament de Collado Villalba, a la Comunitat de Madrid. Era el primer càsting dels cinc que el partit que dirigeix Esperanza Aguirre ha organitzat per a elegir els relleus dels representants dels municipis afectats per a l’Operació Púnica’. Un exercici d’escenificació de voluntat de transparència. Uns quants usuaris de Twitter han alertat avui, repassant les cròniques que en feien els mitjans espanyols, que a Mariola Vargas li van preguntar ‘com podem estar convençuts que ens has dit tota la veritat? Hi ha alguna cosa més que ens puguis dir per saber que has dit la veritat?’ I la resposta fou aquesta: ‘No et diré que sóc un “perro judío”, que no en sóc.
En aquest acte, que es repetirà amb quatre candidats més, Vargas es va sotmetre a les preguntes de companys de partit i de periodistes sobre la seva trajectòria, les seves opinions sobre la corrupció i el seu patrimoni personal, entre més coses. Però quan va haver respost que ella no era pas un ‘perro judío’ no hi va haver cap esglai. I les cròniques d’avui de mitjans com El País, El Mundo i La Sexta recullen aquestes paraules però no les destaquen pas, com si no fossin extraordinàries ni greus.
Vegeu la crònica que en feia La Sexta:
Una aspirant d’un partit polític a ser la batllessa d’un ajuntament espanyol diu que no es considera un ‘perro judío’ i ningú no posa el crit al cel?
Fent un ràpid exercici d’hemeroteca hem trobat un precedent en una televisió espanyola, en què algú va dir també aquesta expressió i on la reacció fou la mateixa: normalitat. Fou el 2004, en el programa de María Teresa Campos a Telecinco. Ho explicava Pilar Rahola en un article al diari El País d’aquell mateix any, titulat ‘María Teresa Campos y el perro judío’: En el programa, ‘una pobra mare que plorava, un noi expulsat de la casa de la seva vida i una xicota dolenta que feia cara de dolenta’. I diu que va anar així: ‘De cop, Rociíto, parlant de la baralla entre la mare i el fill, va deixar anar alguna cosa així com que el nou es mereixia un epítet de l’estil de “perro judío”. Abans havia dit que “això no ho fan ni als gossos”, i el personal de la casa, especialment el meu col·lega antitaurí Jorge Javier, havia sortit en defensa dels gossos. Però quan al gos se li va unir el jueu, com que la cosa ja no anava amb els gossos, ningú no es va queixar, ningú no va matisar, i la conversa va continuar amb l’alegria camperola dels matins de la Campos’.
