Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  09.11.2014  21:10

Autor/s: Roger Cassany i Montserrat Serra

Montserrat Carulla: 'Voto per la gent que va caure pel camí'

Jordi Carbonell, Rosa Maria Carrasco, filla de Carrasco i Formiguera, i Montserrat Carulla, tres vots d'alt voltatge simbòlic amb un llarg bagatge de lluita

Men?ame
 

'Voto per un cosí germà de la meva mare, afusellat a la Model, i per la gent que va caure pel camí.' Són paraules de l'actriu Montserrat Carulla (Barcelona, 1930) en sortint del punt de participació. Acompanyar-la a les urnes, juntament amb el seu marit, Manuel Maynés (Barcelona, 1924), és agradable i distès. I emotiu. Hi ha una cua llarguíssima, i la fan tota, no volen passar al davant tal com els suggereixen els voluntaris, pel fet de ser gent d'edat. 'Fem cua amb molt de gust. Fa tants anys que esperem que no ens vindrà de mitja hora.' Anar a veure l'activista i polític antifranquista, resistent i infatigable Jordi Carbonell (Barcelona, 1924), que abans de les nou ja era al col·legi per si s'havien de custodiar les urnes, és encoratjador. Sobretot quan diu: 'Avui penso en el futur, aquest futur brillant, de país lliure i també net i també just.' I sentir la ràbia i alhora la perseverança de Rosa Maria Carrasco (Barcelona, 1936), filla petita de Carrasco i Formiguera, és definitiu. Un dia històric, aquest 9-N, i molt especial per a ells, batalladors infatigables, que tenen l'esperança de veure la independència de Catalunya abans no es morin.

A mig matí, Montserrat Carulla ha sortit de casa seva, a Barcelona, al carrer de Londres amb Aribau, acompanyada del seu marit, per anar a votar, també al carrer Londres, tocant a Urgell. Tot xano-xano, la parella comentava l'esdeveniment. Ella deia: 'Quan un poble comença a caminar, no hi ha qui el deturi. I el poble català ha començat a caminar. Les tropes borbòniques, el 1714, ens van arrabassar les llibertats, i el 1939, un dictador, Francisco Franco, hi va tornar. Ara no ens aturaran! Són massa greuges, són massa injustícies, és massa supèrbia. I que consti que jo no hi tinc pas res, contra el poble castellà.'

Carulla: 'Ara els tenim descol·locats, no saben què fer'

Continuem caminant i Montserrat Carulla continua rumiant: 'Som un poble molt acostumat a lluitar. Ens en sortirem. Jo sóc optimista. Ara els tenim descol·locats, no saben què fer. I sempre ho he dit: jo vull viure prou per a veure el meu país independent. Vull morir-me amb aquesta alegria!'

La gent saluda l'actriu i l'amanyaga. Li diuen:

—Ens en sortirem, oi? 

I ella:

—Home, i tant si ens en sortirem! Jo he de fer esforços per no plorar. Després de tantes angoixes, és meravellós de viure aquest moment.

Ja a punt d'entrar al col·legi, es troba amb Joan Rigol, que acaba de votar, i se saluden. Ella:

—Que contents que estem!

—Molt, molt —respon ell—. Ara recordava el senyor Coll i Alentorn, que sempre em deia: 'No desconfiï mai del poble de Catalunya.' I és així.

—I a més tothom —diu ella—: els vells catalans i els nous catalans. Una noia que em porta la verdura, que és de Guatemala, em va dir ahir: 'Ja està preparada per a anar a votar? Els meus fills hi seran a la vuit del matí perquè s'han fet voluntaris.'

'Jo veuré la independència, resistiré'

Demanem a Montserrat Carulla què representa votar avui, i si en aquest dia tan simbòlic pensa especialment en algú. 'Avui —respon— votar representa la democràcia, la solidaritat i el deure que tenim amb tota aquella gent que va ser assassinada, o empresonada, o que va haver de fugir d'Espanya per evitar la represàlia d'aquell criminal que es deia Francisco Franco. Voto per un cosí de la meva mare, que va ser afusellat a la Model. Jo hi vaig anar vestida de primera comunió, fent-me passar per la seva filla, perquè a la seva dona no l'hi deixaven veure. Els van dir que els deixarien veure els fills que aquell any haguessin fet la comunió. Però aquella dona no tenia fills i la meva mare em va vestir de primera comunió. Vaig anar a la Model i vaig veure aquell home que després van assassinar. Ho tenim molt present, tot això. És un país que ha patit molt. Volem una Catalunya que no tingui res a veure amb aquest poder de Madrid. No amb el poble, perquè la gent és a tot arreu igual, n'hi ha de bona i de dolenta. Jo vaig contra aquests poders i aquest govern, contra aquestes elits excloents que tant perjudiquen Catalunya i també la resta d'Espanya. Són en un pou i si nosaltres marxem no sabran com fer-s'ho. Com que sóc una dona solidària, crec que caldrà ajudar el poble castellà si ens necessita. I jo estic disposada a donar-los la mà.'

Carulla, amb molta convicció, afegeix: 'Jo veuré la independència, resistiré. Perquè a més la vida te la dóna, la il·lusió. I com que tinc la il·lusió de veure el meu poble lliure, aquesta il·lusió em farà aguantar fins al final. I crec que és a prop. Perquè al camp, no s'hi poden posar portes. Catalunya avui ha sortit al carrer i fa anys que lluita per aquest moment.'

Carbonell: 'En tota la nostra història no hem tingut un dia com avui, des del 1714'

Una mica abans de dos quarts d'una ha començat a plovisquejar a Barcelona. Tanmateix, les cues als col·legis no s'han desfet. S'hi mantenen. Anem ciutat amunt, cap a carrer de Craywinckel, a trobar l'històric activista polític Jordi Carbonell, fundador de Nacionalistes d'Esquerra, president d'Esquerra Republicana de Catalunya. Ara té noranta anys. El cap clar, les cames feixugues. Es desplaça amb cadira de rodes. No li agrada, però també sap que la cosa més important és la clarividència. En quin estat d'ànim el trobem? Ens diu: 'Molt il·lusionat, per dues coses. Primer, perquè hem fet el primer pas cap a la independència, i després per haver derrotat d'una manera total aquest govern espanyol i corrupte. Dues coses negatives.'

Content i abrigat amb l'americana, l'abric i una gorra que li confereix elegància, Jordi Carbonell explica: 'És un dia històric, un dia emocionant, únic. En tota la nostra història no hem tingut un dia com avui, des del 1714. Però això que hem votat avui només és un primer pas. Hauríem volgut votar un exercici d'autodeterminació, que és allò que reivindiquem des de l'Assemblea de Catalunya dels anys setanta.'

'Això serà un triomf d'independència d'una part dels Països Catalans, però amb els braços oberts perquè tots acabin venint-hi'

Aquest lluitador infatigable, que va sofrir tortura i persecució, continua reflexionant: 'Un dia com avui no penso en res del passat, sinó en el futur, aquest futur brillant, de país lliure i també net i també just. Això és una il·lusió enorme. Perquè el futur el tenim a l'abast de la mà. Crec que aquesta consulta multitudinària generarà una atenció internacional, de fet ja l'ha generada. I confio que això ens porti l'ajut internacional. És molt important per a nosaltres. I si ho sabem fer bé, i sabem continuar el procés amb aquesta tranquil·litat, alegria, amb aquesta pau, com fins ara hem fet, crec que la independència ha de ser a la vora. El procés ha de ser ràpid. Els espanyols miraran d'allargar-ho tant com podran, però no se'n sortiran.'

Jordi Carbonell porta una insígnia al pit amb els Països Catalans gravats: 'Jo sento València al centre del meu país. El meu país són els Països Catalans. I això serà un triomf d'independència d'una part dels Països Catalans, però amb els braços oberts, perquè tots acabin venint-hi.'

Carrasco: 'És clar que aniré a votar, i marcaré el sí-sí, però m'hauria estimat molt més que hagués estat d'una altra manera'

Ens traslladem al carrer d'Alfons XII, tocant a Marià Cubí. Fa més de cinquanta anys que hi viu Rosa Maria Carrasco, filla petita de Manuel Carrasco i Formiguera, qui fou dirigent d'Unió Democràtica, afusellat per Franco l'any 1938. Què representa per ella un dia com avui? 'En principi, la demostració que els catalans, quan ens ho proposem, ho aconseguim. Jo hauria estat molt contenta que aquesta consulta hagués absolutament legal i que s'hagués pogut fer com en tot país civilitzat. Però quan sents el president del govern espanyol (que no vull ni anomenar) dient tantes bestieses, doncs ja ho veus, que no entén res. És clar que és un dia de satisfacció, de veure que la gent actua amb civisme, amb democràcia, sense que hi hagi aldarulls… Però a mi m'hauria agradat tant que hagués estat de veritat… És clar que aniré a votar i marcaré sí-sí i si pogués marcar-ho deu vegades ho faria. Però m'hauria estimat molt més que hagués estat d'una altra manera.'

Elegant i impetuosa, aquesta pedagoga que va ser directora general de Joventut durant el govern de Josep Tarradellas, té memòria històrica de primera mà. I explica, per exemple: 'Ja sabeu que el pare va morir assassinat cridant "Visca Catalunya lliure!" Què puc fer per ell, sinó això? He de veure Catalunya lliure abans de morir-me.' Votareu pel vostre pare? 'Pensaré en ell i en la mare quan voti. També en ella, que va ser una fidel companya en tots sentits. Penseu que jo, a set mesos de vida, era a la presó, perquè la mare també la van empresonar, i tenia disset mesos quan van afusellar el pare.'

'M'agradaria veure la independència abans de morir-me, pel meu pare'

I explica, encara: 'M'agradaria veure la independència abans de morir-me. Però mira, el 14 d'abril de 1931, quan el president Macià va proclamar la República Catalana, el meu pare, que era ministre d'aquell govern, va tornar a casa dient: "Ja em puc morir, he vist Catalunya lliure." I només va durar cinc dies. I fins el retorn de Tarradellas no vam recuperar una mica de sentit de país. Amb tot, confio que sí que hi arribarem, amb l'ajuda de la premsa estrangera i dels delegats internacionals: que vegin aquesta mobilització civilitzada, sense aldarulls, que vegin un poble que sap què vol.'

Els preguntem, un per un, si hi ha res que vulgui dir un dia com avui. Tots tres acaben amb la mateixa proclama: 'Visca Catalunya lliure!'

Men?ame