Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  07.11.2014  00:00

Autor/s: Àngel Cano

Existeix el silenci?

Men?ame
 

La pregunta, feta així, de sobte, sense lubricants, no admet cap mena de dubte. Però, si hi pensem: realment existeix? Etimològicament, silentium ve de silere que significa ‘callar’. No obstant això, n’hem ampliat el significat a 'callar' tota mena de so o sorolls, no sols els que emetem els humans. Aleshores, tornem a la pregunta inicial: existeix el silenci? Definitivament, no. Mai, per molt que ens hi encabotem, no hi pot haver un silenci absolut. Sovint hi ha sons, sorolls de tota mena envaint l’espai auditiu. Per molt poc sorollosos que siguen, ja no són silenci. Fins i tot, quan es parla de silenci sepulcral es menteix. O a cas els cuquets que s’encarreguen d’igualar-nos no fan escama?

Una altra expressió que s’ha posat de moda els darrers anys a partir de les massives manifestacions independentistes és la de majoria silenciosa. 'Aquella gent que no ha acudit a la manifestació és la majoria silenciosa, i se l’ha d’escoltar perquè no està d’acord amb el que s’hi demana!'. Majoria, silenciosa, escoltar... No hi ha millor exemple d’oxímoron: escoltar la majoria silenciosa. Pot una majoria ser silenciosa? En cas de ser silenciosa, com es pot escoltar? I, involuntàriament, ens vénen al cap desenes, centenars, milions de persones agrupades i totes fent-se unes a altres amb el dit índex sobre la boca: sshhh! Que aquesta majoria -majoria en relació a què?- no es manifeste públicament no vol dir que siga silenciosa. El senyor Miguel Ángel Rodríguez, qui segurament l’Onze de setembre devia estar expulsant bilis a casa seua, demanava fa pocs dies en una televisió estatal que al president Artur Mas li feia falta un afusellament. Silenciós, silenciós...

No obstant això, 'ben sovint, gairebé sempre, callar 'també' és mentir'. La frase fusteriana és, sens dubte, una bona definició de què és el silenci, molt ben defensat, d’altra banda, per les autoritats valencianes quan els fem preguntes. Durant la processó cívica d’enguany, tant el president Fabra com l’alcaldessa Barberà van 'callar', una vegada més, quan la presència de l’extrema dreta era de circ: esvàstiques, salutacions nazis, nostàlgics disfressats de militars, banderes amb el pardalot imperial... I tot el govern va practicar la vella estratègia del silenci. Mut. O el 2006 en l’accident del metro de València, quan, de seguida, tot es va silenciar, excepte els manifestants que el tercer dia de cada mes acudeixen a la plaça per recordar als responsables que, encara que callen, saben d’on ve la culpa.

També ens solen demanar a nosaltres silenci. No parleu. No opineu. Calleu i prou. I creuen que, així, el ramat no parlarà, no opinarà, callarà i prou. Però el silenci no existeix, ja ho he dit. El procés posterior a la imposició del silenci és -sempre ha sigut, des de l’escola fins al carrer- la mateixa: primer un rumor, després un intercanvi de boca-orella, a continuació una organització i, finalment, el crit. El crit ben argumentat, s’entén. Hi ha altres maneres de no callar, com la música -molt silenciada, si és en la nostra llengua. I 'l’art de xiular en públic' o qualsevol altra eina per a provocar sorolls estridents. També, no ho oblidem, escriure és trencar el silenci; que no tinga so no vol dir que no 'els' emprenye visceralment. Siga com siga, no mantenir-se en silenci és molt fàcil; ara bé, cal que siga un no silenci amb cap i peus. Parlar per parlar, cridar per cridar, només augmenta la venda d’aspirines.

Hauríem de desconfiar d’aquella gent que ens demana silenci, que ens nega -tàcitament o expressa- l’opinió, que ens impedeix protestar. Principalment, perquè el silenci no existeix; i, més important, perquè ens converteix en còmplices. I de la complicitat a l’esclavitud, només hi ha un sí senyor. Per això, 'ells' ens intentaran silenciar; però també hauran de suportar que constantment els anem darrere, els toquem el muscle per demanar-los l’atenció i els exclamen a cau d’orella: 'Hem vingut a dir-hi la nostra i no ho impedireu!'. Ens ordenaran que callem, sí, però saben que mai més no ho farem.