Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  26.10.2014  07:39

Joan Ramon Resina: el català i el nou estat

A la lliçó inaugural a la Universitat de Girona Resina exposa com el català pot contribuir a la construcció d'un nou estat

Men?ame
 

L'estimulant conferència inaugural de Joan Ramon Resina 'El català i la societat oberta' a la Universitat de Girona es pot llegir com una invitació a reflexionar sobre el català i la construcció del nou estat. Resina proposa un envit que és decisiu: 'Una societat oberta és capaç de vitalitzar el llenguatge assajant noves metàfores. La difusió de noves expressions, de nous llenguatges, acaba suscitant noves formes de conducta.' Podeu trobar el PDF de la conferència sencera a la crònica de Núvol. A continuació us en destaquem alguns fragments:

L'enderrocament de la Ribera i el decret de Nova Planta

«L'immobilisme dels estats no rau en cap llei natural ni en el providencialisme, sinó en la inèrcia de llenguatges generats en condicions desaparegudes. Alguns d'aquests llenguatges pertanyen al gènere mític, d'altres a la metafísica, la genealogia, la jurisprudència, la religió, o l'economicisme. Tots ells són compostos metafòrics enginyats per definir situacions sense precedent en el llenguatge habitual. Posem-ne un exemple: el Decret de Nova Planta, la constitució imposada a Catalunya per Felip V després de suprimir les constitucions i llibertats històriques del país. El mateix nom del decret era una expressió nova en la política legislativa, pensada per encabir-hi els nous usos que la política borbònica instal·lava en la relació entre el regne de Castella i el Principat de Catalunya. La Nova Planta era una metàfora extreta del vocabulari de la construcció, que implicava un 'ground zero', l'arranada prèvia d'un bastiment anterior. L'expressió s'inspirava en l'enderrocament del barri de la Ribera, metonímia de la Barcelona austriacista, i la construcció de la Ciutadella militar damunt el terreny escombrat de runes. Amb el temps les metàfores, sorprenents al principi, es van tornant familiars a mesura que es desgasten. Llavors es literalitzen. I aquella Nova Planta que suggeria l'assimilació traumàtica de Catalunya al règim de Castella ha donat pas, en l'imaginari estatal, a una Catalunya essencial i metafísicament espanyola, des de sempre i per sempre.»

«Creure que una entitat política és un universal no és un error intel·lectual, una determinació fallida d'una veritat comprovable. És una prova de fossilització social, com ho és l'encarcarament lingüístic. L'existència d'entitats universals és com el problema dels àngels. Que en càpiguen tres o un milió en el cap d'una agulla és una qüestió absurda, no perquè la resposta sigui vertadera o falsa, sinó perquè no té cap incidència pràctica —excepte que algú la faci servir de pretext per imposar la seva voluntat amb violència. Al llindar de la història, Espanya no era res més que una descripció generalitzada (“terra del conill”, en la proposada derivació púnica del nom), després elevada a metàfora d'un conjunt de pobles administrats per l'imperi romà, eventualment un tauler de lluites polítiques entre territoris d'obediència feudal i, per fi, simplificant molt, una nació amb la sobirania compartida entre el poble i un monarca instal·lat en virtut de les lleis orgàniques d'un règim dictatorial. Arribats en aquest punt, la metàfora “Espanya” ha esdevingut granítica com la serra de Gredos, i tan opaca que es confon amb el paisatge. D'aquí ve que hi hagi persones que se senten dominades pel vertigen quan algú els qüestiona la naturalitat d'aquest rocam nominal.» 

Què revelen les metàfores que fa servir el sobiranisme?

«És prematur demanar al moviment sobiranista català una formulació de l'estat que pretén incoar. I això per una raó que em sembla evident, i és que els catalans no tenim experiència en la gestió d'un estat. Encara no sabem què fer-ne, ni per a què serveix, la qual cosa no és obstacle per abordar-ho, de la mateixa manera que el fet d'ignorar què és una bicicleta no desqualifica ningú per aprendre a anar-hi. El sentit del llenguatge estatal —d'un estat nou, no mimètic del que volem deixar enrere— es desenvolupa i precisa a mesura que el sobiranisme avança. Metàfores com 'el procés', 'dret de decidir', 'dignitat nacional', 'consulta' o 'sobirania popular' contribueixen a redibuixar les condicions de pertinença a la comunitat política i revelen el caràcter de metàfores mortes del vocabulari polític precedent. Revelen, això és, la literalitat de les estructures anteriors, que es manifesta cruament en la conducta cada vegada més violenta dels que són presoners de llenguatges propis d'altres èpoques.»

Què hem de fer perquè el català no sigui una compilació de préstecs i adaptacions mediocres?

«Tornant al català: si aquest idioma constitueix una comunitat diferenciada, no és perquè disposi naturalment d'una fonètica més eufònica que la de les parles veïnes. Les llengües socialitzen i és així com generen fidelitat en els parlants. Parlar un idioma és una activitat incorporada al repertori de reflexos de la persona, com caminar o anar en bicicleta, i alhora és un compendi de les altres maneres d'actuar en el món. No diem mai exactament el mateix en llengües diferents, perquè la llengua no és un mitjà a través del qual accedim a una realitat objectiva farcida de significats, sinó l'àmbit de la nostra socialització. La llengua és, com intuïa Prat de la Riba, el fet diferencial, però ho és d'una manera encara més radical que la que suposa la diferència formal entre idiomes. És el fet diferencial perquè és el fet del qual emergeixen les diferències. La manera de parlar és una manera d'estar en el món, una conducta, una hipòtesi existencial sobre la millor manera d'abordar-lo. I ensenyar la llengua no és explicitar el mecanisme d'un sistema de símbols que corresponen biunívocament als símbols d'altres llengües; és iniciar l'aprenent en una manera de fer, de reaccionar, d'interrelacionar-se. És fer-lo partícip dels grans sobreentesos de la comunitat. La millor definició d'estudis catalans seria, doncs, l'extensió participativa d'uns llocs comuns que en essència són hipòtesis de probabilitat sobre la reacció de l'interlocutor; allò que permet confiar que la reacció serà la prevista o, en expressió més nostrada, que la gent s'entengui. Alhora, però, convé dotar aquests estudis d'una força prou desestabilitzadora per tal que la comunitat no s'estanqui i pugui adaptar-se a les necessitats que vagin sorgint. En la mesura que les necessitats siguin assumides mimèticament, de forma passiva, la cultura catalana anirà a remolc de les altres i l'idioma continuarà sent una compilació de préstecs i adaptacions mediocres. I, al contrari, si és capaç de recompondre el seu repertori d'accions a força de recrear el seu llegat lingüístic des de dintre, amb el poder creatiu de la metàfora, aquesta cultura podria tornar a contribuir al progrés intel·lectual i moral. Llavors afermaria la seva independència en l'únic àmbit que pot garantir-la a llarg termini.»

L'exemple de Pla

«Això no vol pas dir que les llengües siguin totes iguals o puguin expressar les mateixes coses en tot moment. El català, posem per cas, encara no és prou plàstic per descriure acuradament certs matisos teòrics. Josep Pla es queixava d'haver de treballar amb una matèria lingüística poc pastada. Malgrat tot, ens va deixar una llengua eminentment adaptada a la descripció d'un país per a uns usuaris particulars, que som els seus lectors, o sigui, lectors d'un sector de la societat que gaudeix amb les relacions paisatgístiques, culinàries, menestrals, marineres, amb les xafarderies locals, les meditacions casolanes i el pragmatisme sovint primari de Pla. Amb tot això l'escriptor empordanès basteix un microcosmos d'un potent il·lusionisme i aconsegueix que un determinat tipus de lector tingui la impressió que la pròpia realitat se li densifica.

Es pot dir que Pla va fer Catalunya. Potser la seva Catalunya ja ens comença a costar de reconèixer, però és perfectament invocable. Què vol dir aquí invocable? Evidentment, no que la lectura ens reveli l'essència del país, sinó que les descripcions de Pla competeixen amb les que, acumulant-se en el dia a dia de la conversa, la reflexió i l'experiència, conformen la idea que ens fem del país. Per això, conscient de la importància de la descripció en la constitució de la realitat fenomènica, Pla insistia en la primacia de l'adjectiu. Aquest poder d'invocar que té la llengua no suposa una facultat de representació. No és que alguna cosa anomenada 'la Catalunya real' sigui present en els llibres de Pla, o que l'autor la comuniqués més acuradament que, posem per cas, Josep Maria de Sagarra o Mercè Rodoreda. Amb quin criteri jutjaríem la precisió de les representacions respectives? Amb què les contrastaríem? Si algú em respon que el criteri seria el realisme, jo hi objectaré que el realisme és un criteri d'estil, un comportament a l'interior de la llengua, no un criteri d'objectivitat independent d'aquesta. Per tant, no serveix per adjudicar entre les diverses manifestacions de l'idioma quina és més fidel a la realitat extralingüística. Al capdavall, la realitat és incommensurable amb el llenguatge, o —com deia Stanley Cavell— el món no es pot presentar com el contingut empíric d'un concepte (10). Quan algú ens descobreix algun aspecte fins aleshores ignorat del món, no fa res més (ni res menys) que proposar-nos descripcions sorprenents, diferents de les habituals. És el que fa Pla amb els seus adjectius. Quan diu que l'aire és 'de color d'ala de mosca' (450, § 3), l'adjectivació insòlita té molt a veure amb la impressió de veracitat que ens produeix. En realitat, no és més veraç que dir que l'aire era llòbrec o obac, sinó que aquests termes originalment metafòrics han perdut la frescor i, dissecats en el diccionari, semblen fixats en un significat unívoc.»

Men?ame