16.10.2014 - 10:17
‘Paraules a mitges’ és una obra ambientada a la plana de Vic i Barcelona. Plena de tombs i sorpreses, demostra que la novel·la psicològica és més vigent que mai. Blanca Busquets agafa el lector pel coll i no el deixa anar fins al final.
Bernat Puigtobella: Paraules a mitges és una novel·la construïda a partir de quatre veus d’una mateixa família. L’Annabel, l’Albert, la Nina i el Joanet. La història no se’ns explica de manera lineal sinó que avança en cercles concèntrics, endavant i endarrere, una constant en totes les teves novel·les. Per què?
Blanca Busquets: Quan vaig començar a escriure em vaig adonar que em costava escriure una novel·la a la manera clàssica, seguint un ordre cronològic. Després llegint Rodoreda se’m van obrir els ulls quan vaig veure que l’únic que volia fer era ficar-me en el pensament dels meus personatges. Si escoltes el fil del teu pensament, on et porta? Estires el fil del pensament i vas endavant i endarrere.
B.P: Hi ha però un fet, que és la mort i vetlla del funeral del pare dels tres personatges principals que ens situa en un present, i és al voltant d’aquest eix que anem endarrere.
B.B: Els personatges es mouen entre la nit el 23-F i la mort de pare, que té lloc molts anys més tard. El pare confessa, mig delirant en plena extremunció, que va matar un home la nit del 23-F, però tots tres germans, tant l’Annabel com l’Albert i la Nina tenen raons molt poderoses per no haver viscut el 23-F. Sempre que parlant amb gent surt el tema del 23-F, tothom recorda exactament on era i què feia en aquell moment. Però jo sempre he pensat que segur que hi ha gent que aquell dia ni se’n va assabentar perquè estaven per altres coses. Aquell dia cap de dels tres germans se’n va assabentar perquè estaven ocupats en altres coses. La Annabel era a Londres. L’Albert era en braços del seu primer amor i la Nina estava absorbida per un accident domèstic.
B.P: Hi ha humor negre a la teva novel·la. D’on surt aquest humor?
B.B: Em ve de sempre. Quan jo era jove la mare em deia que em reia del mort i del qui el vetlla.
B.P: I això és ben exacte en aquesta novel.la…
B.B: Les situacions d’humor negre em fan una gràcia especial. Em costa que no em facin riure les pel·lícules de terror, per exemple.
B.P: I no és un mecanisme de defensa?
B.B: No ben bé. Hi ha alguna pel·lícula, com ara Scream, que sí que em feia por. En canvi, totes aquestes pel·lis de zombis més aviat em fan riure. En les meves novel·les els morts i els cadàvers sempre els he tractat amb un toc d’humor. I aquesta vegada l’he explotat a fons.
B.P: Paraules a mitges, però, no és tampoc una novel·la d’humor, sinó una novel·la psicològica, una obra de personatges.
B.B: Sí, és una novel·la psicològica, però al final l’he desviat una mica del camí. He convertit la tragèdia en una situació més còmica
B.P: De tota manera, humor a banda, no és novel·la indolora. Vull dir que hi presentes el dolor humà d’una manera molt viscuda. Els personatges pateixen i commouen el lector.
B.B: Sí, això sempre.
B.P: Però no banalitzes el dolor…
Pots continuar llegint aquí.
