16.10.2014 - 09:48
Tres edicions, 1.000 funcions i un milió d’espectadors. Les dades indiquen que Mar i Cel no té rivals en el teatre musical català. Ara, al 2014, l’obra aplega des dels fidels que han vist les tres edicions fins als més joves que la veuen per primera vegada. Però quins són els elements que expliquen aquesta gran acollida per part del públic?
Les claus de l’èxit
En primer lloc, la tradició. “Un factor perquè Mar i Cel tingui tant d’èxit és tot el bagatge que té al darrere”, subratlla Anna M. Villalonga, professora de Literatura Catalana a la UB. I és que, després de 26 anys des de la seva primera edició l’any 1988, Mar i Cel s’ha convertit en un referent dins l’imaginari teatral català.
Però no només resulta rellevant la teatralització, sinó també el contingut. A parer de Xavier Bru de Sala, autor de l’adaptació teatral, la història de Mar i Cel “és molt més actual ara que quan la va escriure Guimerà”. En aquest punt també coincideix Villalonga, que destaca que “l’obra és d’una actualitat absolutament rabiosa”.
A l’hora d’establir connexions amb el present, Bru de Sala i Joan Lluís Bozzo, director de Dagoll Dagom, ho tenen clar. “El conflicte entre els fanàtics de l’islam i els fanàtics cristians no s’ha acabat i cada vegada es reprèn amb més virulència”, destaca Bozzo. De fet, a l’hora d’escriure l’adaptació teatral, Bru de Sala es va inspirar en el conflicte d’Israel i Palestina. “La meva imaginació no estava al segle XVII, sinó al XXI”, exposa.
Així mateix, Bru de Sala considera que un dels components clau en l’èxit de Mar i Cel rau en la capacitat d’identificació amb “l’enemic”, valor que considera que els catalans tenim molt arrelat. Per aconseguir aquesta empatia, Villalonga destaca dues particularitats de l’obra: que els pirates siguin presentats com a éssers humans i que el personatge traïdor, Joanot, sigui un cristià.
Aquest intent de comprensió de l’altre també es troba molt especialment en l’amor de Saïd i Blanca. “El missatge de Mar i Cel és que tots som iguals. La parella de protagonistes és un símbol per defensar que les creences religioses no han de ser prou fortes per separar-nos”, remarca Villalonga.
Tant l’amor entre dues persones de comunitats enfrontades com la denúncia a l’odi i a la confrontació, fan que Mar i Cel no només sigui una història actual, sinó també universal. “La literatura sempre parla de la condició humana, i els missatges universals són aquells que superen els límits de la seva contingència temporal”, afirma Villalonga. En el cas de Mar i Cel, doncs, la superació és clara.
El valor del musical
Un altre dels factors fonamentals a l’hora de parlar del triomf de Mar i Cel és la posada en escena. La dramatúrgia, l’escenografia i la música donen un gran valor afegit a la història original.
Però per adaptar la història al teatre musical van caler alguns canvis. Tal com explica Bru de Sala, feia falta incorporar veus femenines, ja que en el text de Guimerà només apareix Blanca. D’aquesta necessitat i de la mà de Bozzo va néixer Idriss, la figura del grumet, que està inspirada en el personatge John Silver de “L’illa del tresor” i està interpretada per Júlia Jové. “L’Idriss és el punt de llum. Quan surt, el públic es relaxa, perquè ell es deixa estar de prejudicis i negativisme”, afirma Jové.
A més, van entrar en escena la mare de Saïd i un grup de dones cristianes, amb les quals es va poder formar un cor femení, imprescindible segons les lleis del musical.
També hi van haver alguns canvis en l’argument amb la voluntat de fer l’obra més atractiva al públic. En aquest punt, Miquel M. Gibert, professor de Literatura Catalana a la UPF, considera que en l’adaptació teatral es passa del to tràgic de Guimerà a un cert lirisme i que alguns passatges queden endolcits respecte la història original.
Bru de Sala, però, no està d’acord que s’hagi suavitzat l’escena final. En el text de Guimerà, el pare de Blanca dispara Saïd, però ella s’hi interposa i acaba rebent el tret. En canvi, en el musical és Saïd qui rep la bala i ella, que havia amenaçat de llevar-se la vida si mataven el corsari, es clava un punyal i se suïcida. “El romàntic sempre compleix les regles que s’ha donat a si mateix. I el suïcidi és més conseqüent des del punt de vista romàntic”, assegura Bru de Sala.
Tampoc es pot analitzar l’èxit de Mar i Cel sense esmentar el paper de la música d’Albert Guinovart, que tothom coincideix a elogiar i que és un dels grans atractius de l’obra. “La música té aquest component tan directament sentimental que acaba d’apropar-nos a allò que se’ns explica a l’escenari”, destaca Gibert.
Però el gran canvi d’aquesta nova edició és l’espectacularitat tècnica. “Hem volgut fer la versió del segle XXI”, assegura Bozzo. Per això s’han incorporat projeccions, infogràfics i nous sons – especialment, l’efecte de les onades del mar, que abans només es representaven pintades al terra de l’escenari. “A més, en aquesta versió utilitzem un tul per projectar els vídeos i per crear escenes més oníriques”, explica Montse Amenós, escenògrafa i figurinista de l’obra.
És per tots aquests incentius que Gibert considera que “la versió musical va adreçada a un públic probablement més ampli que el públic estrictament teatral”.
Àngel Guimerà i Dagoll Dagom en el teatre català
Des dels seus inicis, la companyia Dagoll Dagom s’ha consolidat com la pionera en el teatre musical català. És per això que Villalonga creu que es poden establir paral·lelismes entre el paper d’Àngel Guimerà i el de la companyia pel que fa a la dramatúrgia catalana: “Així com Guimerà va fer un teatre carregat d’intencionalitat que podia arribar a tothom, Dagoll Dagom va fer una cosa molt necessària en un país normalitzat, que va ser produir un teatre comercial de molta qualitat”. Gràcies a això, Villalonga considera que s’ha aconseguit fer perdre la idea que el teatre català o la literatura catalana només van adreçats a una elit.
Tant sigui per l’argument, l’adaptació teatral, la posada en escena, la música o les innovacions tècniques, tot indica que, mentre Mar i Cel estigui present en els teatres catalans, les veles sempre s’inflaran.
