16.10.2014 - 09:48
El passat Onze de Setembre, mentre la gran V independentista desfilava per Barcelona, una altra concentració va passar desapercebuda pels grans mitjans de comunicació. Era la Via Llibertària, que amb gran sentit de l’humor va concórrer pel carrer Bruc unint els dos braços de la V per transformar-la en una A d’anarquisme. Tot i ser un acte original, la seva reivindicació ve de lluny. Catalunya va ser durant el segle passat un focus internacional de l’anarquisme i els valors llibertaris. Què en queda avui de tot això?
L’afeblit motor sindical
És innegable que l’anarcosindicalisme no té la mateixa implantació que el segle passat. La històrica Confederació Nacional de Treballadors (CNT), que havia arribat al milió i mig d’afiliats, avui en dia s’estima que en té menys de 50.000 (la CNT no dóna xifres oficials). Des del sindicat anarquista s’acusa a l’estat d’haver comprat els grans sindicats per redirigir la lluita obrera.
Miguel Garcia, secretari general de la federació barcelonina de la CNT, creu que “molta gent ha marxat a UGT i CCOO perquè el govern hi aporta molts diners”. En canvi, el sindicat anarquista ha apostat des de la Transició per no acceptar subvencions públiques ni participar en les eleccions sindicals de les empreses. De fet, aquesta postura ha causat a la CNT escissions internes com la CGT, fragmentant i debilitant el sindicalisme llibertari català.
“La introducció de la CGT en comitès d’empreses buscava introduir els interessos dels treballadors als despatxos”, així ho explica el secretari general de la CGT a Catalunya, Ermengol Gassiot. Tot i això, reconeix que cal replantejar-se aquesta actuació ja que els ha provocat divisions internes. Gassiot rebutja fussionar-se a altres organitzacions però defensa col·laborar en lluites concretes.
Aquesta pèrdua d’implantació, però, no es deu només al fet d’haver-se apartat del sistema sindical oficial. “L’anarcosindicalisme ha perdut la batalla del consumisme”, apunta Xavier Díez, historiador expert en anarquisme. Aquests sindicats, especialment la CNT, segueixen ancorats a la seva puresa ideològica i defensen postulats que no s’adapten a la nova realitat social. “Els treballadors ja no busquen una revolució, sinó augments de sou i valors de classe mitjana”. Per altra banda, la gran autonomia de les federacions fa difícil la seva coordinació ja que “tenir un òrgan decisori central aniria en contra els valors anarquistes”.
L’anarquisme a les aules
Més enllà de l’acció sindical, existeixen grups d’afinitat llibertària que actúen des de difertents aspectres socials com cases okupes o espais autogestionats. A les aules universitàries destaca el paper de la Federació d’Estudiants Anarquistes (FEA), un projecte nascut el curs passat per coordinar les assemblees anarquistes de les diferents universitats barcelonines. “El nostre objectiu és aplicar uns ideals llibertaris dins el moviment estudiantil”, explica Miguel de la Fuente, membre de la federació, que puntualitza “volem influir amb el nostre discurs i forma de mobilitzar.”
Cada nucli compta amb autonomia pel que fa als projectes que duu a terme, adaptant-los a la seva realitat. La meta final d’aquesta organització llibertària a les aules és assolir “una universitat autogestionada”, en la qual no hi hagi obligacions externes imposades com els examens sinó que siguin els mateixos estudiants els qui tinguin la iniciativa per realitzar-se com a individus.
Anarquisme en els nous moviments socials?
“Mai abans els valors llibertaris havien estat tan presents en la societat tot i la debilitat de l’anarquisme organitzat”, afirma l’historiador Xavier Díez. Doncs si bé els sindicats anarquistes es troben en una situació delicada, gran part dels moviments socials sorgits en els últims anys defensen postulats popis de l’anarquisme.
Segons Díez, molta gent s’està replantejant conceptes sagrats com la propietat de la vivenda o la nacionalització de la banca sense saber que són anarquistes. Això s’observa en plataformes com l’11M, la PAH o Podem. “Des de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), per exemple, s’organitzen de forma assembleària, pregonen austeritat econòmica i molts tenen com a referent les col·lectivitzacions anarquistes de 1936 ”, creu l’historiador. També en l’independentisme, partits com Procés Constituent i la CUP intenten combatre el nacionalisme triomfant de les classes mitjanes de l’ACN.
Jordi Martí, mebre de la CUP de Tarragona i la CGT, entén la independència com el primer pas per construir des de la base “un poder tan dissolt com sigui possible” que permeti “decidir-ho tot”. Martí veu en la manca de delegació política el principal element llibertari de la CUP, que busca “portar les lluites del carrer al Parlament”, no pas representar-les. Davant la frontal oposició de sectors anarquistes a entrar en la política institucional, Font es remet a figures clau del pensament llibertari favorables a la creació de partits obrers com Seguí, Llunas o Pestaña.
