Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  16.10.2014  06:00

Autor/s: Àngel Cano

Joan Olivares: 'Fa quaranta anys que lluitem i no ens n'hem cansat'

L'escriptor explica què el va empènyer a retornar la carta a Maria José Català · Ens parla també sobre com veu el País Valencià, sobre com va començar a escriure i sobre la seva passió pels rellotges de sol

Men?ame
 

Són les quatre i mitja de la vesprada d’un dissabte molt calorós. Quan pitge el botonet del timbre, em rep Assumpció amb un somriure d’orella a orella. Véns a parlar amb Joan, no? Dic que sí i, mentre ella el crida, em quede bocabadat, una vegada més, amb aquell indret d’Otos, al bell mig del País Valencià. Estic convençut que el canvi naixerà entre les parets de Ca les Senyoretes, l’hotel rural i restaurant que tant Assumpció  com Joan, potser sense ser-ne conscients, han convertit en un lloc de culte. Sent que Joan baixa l'escala, i jo aprofite per veure, a través de la finestra, la quantitat de rellotges de sol que hi ha a la terrassa. També el poble n’és ple.

Encaixem, entrem a l'estudi i sense més preàmbuls m'interesse per la felicitació —en castellà— que li va enviar a la consellera d'Educació María José Català, fa unes setmanes, amb motiu del premi de Novel·la Enric Valor per 'El metge del rei', que publicarà l'editorial Bromera. No és, ni de bon tros, el primer premi que aconsegueix (entre més, el 1998 i 2007 ja va guanyar el premi de narrativa eròtica de la Vall d'Albaida, i el 2005, el premi Andròmina de narrativa dels Premis Octubre), però potser sí que és la primera vegada que es troba en una situació tan contradictòria com aquesta.

—A partir del Premi de Novel·la Enric Valor rebeu una carta de felicitació de la consellera d’Educació Maria José Català en castellà i, immediatament, li escriviu aquella famosa carta carregada d'ironia demanant que us l’envie en valencià, que era la llengua del premi que havíeu guanyat. Quina resposta n'esperàveu?

—Bé, seguint el mateix to irònic de la carta que li vaig enviar... És que jo recorde que a la consellera Català, en un congrés del Partit Popular, se li va escapar una parauleta en valencià i, aleshores, la dona va pensar que quina falta de sensibilitat havia tingut de parlar en valencià davant d'una gent que només parlava en castellà. A partir d'ací vaig deduir que era una dona amb una sensibilitat extraordinària per les llengües. I vaig pensar que no havia pogut ser que ella, una dona amb aquesta sensibilitat, en un premi en valencià, haguera felicitat el guanyador en castellà. Així és que vaig decidir avisar-la del que havia ocorregut, perquè segurament ella no n'era conscient —ho devia haver fet el funcionari de torn—, i pretenia que això no li tornara a passar. Perquè aquestes coses, de vegades, poden tenir unes conseqüències negatives que poden provocar crítiques injustes. I va ser això, simplement: volia advertir-la perquè ho sabera i perquè, si tinguera ella la deferència d'escriure'm en valencià, doncs estaria contentíssim...

Però ja us ha contestat?

—No, perquè ja sabem que 'las cosas de palasio van despasio', i a més, només fa un parell de setmanes que li la vaig escriure...

I és la primera vegada que us passa això, o en els altres premis també us han felicitat en castellà?

—No, no, jo he rebut felicitacions dels premis anteriors, i també un de la Diputació d'Alacant en castellà, però he pensat que no valia la pena, perquè així com en aquest cas considerava que la consellera no ho havia fet voluntàriament [somriu], en el cas d'Alacant estic convençut que no ho fan mai d'una altra manera i, per tant, no calia posar-s'hi.

Mentre us esperava, a part d'observar els rellotges de sol, també he vist que a la casa hi ha uns fanalets de decoració que porten el títol de les vostres novel·les. Quan comenceu a escriure?

—Crec que, per a qui té afició per escriure, és una cosa innata, independentment que després les teues circumstàncies personals t'ho permeten o no. Però, en el meu cas, les meues pretensions eren participar en el programa de festes del meu poble o fer un conte per als meus amics. Podríem dir que el canvi es produeix l'any 95 o 96, quan escric un conte una mica més llarg, un conte basat en una història que m'havia explicat un home del poble, justament quan anàvem a fer la verema. L'home tenia un gran sentit de l'humor, sabia explicar historietes, sabia acomboiar molt bé, sobretot als jóvens. Ell era prou major, i ens acomboiava molt, sobretot amb històries sempre de temes picantets. Hi va haver una història que em va parèixer molt interessant, molt curiosa, molt graciosa. Ell la contava com si li haguera passat a ell, però segurament se l'havia inventada. Així, vaig estirar un poquet aquesta historia i la vaig convertir en un conte llarg. Resultava que ací, a la Vall d'Albaida, es convocava el premi de literatura eròtica, i la historieta seguia la temàtica. Llavors, si aquest premi s'haguera fet en un altre lloc no m'haguera passat pel cap, però ja que era de la meua comarca, vaig decidir estirar-la una mica més fins que tinguera les seixanta pàgines a què m'obligaven les normes del concurs, i la vaig enviar. I ja està. A partir d'ací, les coses es van desencadenar: vaig guanyar el premi amb 'Dies de verema', i aquest fet em va donar l'estímul i la confiança suficients per a mamprendre un altre projecte una mica més seriós: escriure una novel·la protagonitzada per un personatge del meu poble i que portaria per títol 'Vespres de sang'. 

I així va nàixer tot; és a dir, que fou als quaranta anys quan vaig començar a escriure seriosament. Després, darrere d'un llibre n'ha vingut un altre: de vegades d'una manera més natural, de vegades més forçada, perquè quan ja has arribat a un cert punt, comences a pensar en la possibilitat d'escriure coses que no siguen exactament el que el cos et demana, sinó històries que et corren pel cap i que vols construir. I així hem arribat a l'última novel·la que ja és la que està més deslligada de la meua quotidianitat.

Però tot sempre en català, no?

—Sí, sempre, sempre. De fet, segurament jo no haguera escrit en castellà mai de la vida. Ni m'ho hauria plantejat. De xiquet, sí que escrivia el meu diari —a vegades amb pretensions, eh?, amb pretensions infantils, evidentment— i ho feia en castellà com toca. Després, de major, recorde quan vaig arribar a València i vaig descobrir que es podia escriure en valencià —perquè jo ho vaig descobrir d'adult— i allò em va significar un canvi total en la meua manera d'entendre la literatura. És a dir, fins aleshores la literatura era una cosa que em venia de fora cap a dins, que m'arribava escrita per uns altres. Ara bé, quan vaig llegir coses escrites en català, vaig començar a sentir-les meues, i vaig descobrir la possibilitat que anara de dins cap a fora, la possibilitat de convertir-me jo en creador. Ho veia d'una manera molt llunyana, però que ja no veia la literatura com una cosa que no tenia res a veure amb mi, que és com l'havia vista sempre, sinó com una cosa pròxima, del meu entorn, de la meua vida, de la meua llengua, i això em va obrir un altre món en la meua trajectòria professional i acadèmica, que, tot siga dit, anava per un altre cantó. Fins que no em vaig fer molt gran, no m'ho vaig plantejar d'una manera més seriosa.

Bé supose que el problema lingüístic ja forma part del nostre dia a dia. Des del punt de vista de professor de matemàtiques, com veieu la llengua entre els més joves?

—Home, a l'institut d'Albaida es parla en valencià en un percentatge molt majoritari. Com que l'aprenen a l'escola, els jóvens el veuen d'una manera molt natural. El problema és que, quan ixen de les aules, la societat no els ofereix cap àmbit més on puguen continuar veient-lo amb aquesta naturalitat. De totes maneres, jo trobe a faltar que siguen més combatius, és a dir, s'ho prenen com que està molt bé, es mostren a favor de parlar-lo, però de combativitat, res: si els ve en castellà, ho accepten en castellà, i res més. I això em pareixeria bé si hi haguera una igualtat entre les llengües, però si n'hi ha una de més forta i una altra de més fluixa, per a aconseguir aquesta igualtat necessitem una discriminació positiva, una competitivitat a favor. I això, en la joventut, ho veig poc. No és que no ho veja, eh? Hi ha jóvens que sí, però, en general, respecte a la meua època —jo sóc de la transició i aleshores els poquets que n'érem, érem molt combatius— veig molt de passotisme.

I amb vista al futur, el veieu amb optimisme o amb pessimisme?

—Buf, no sé què dir-te; a vegades sóc més pessimista, a vegades sóc més optimista. Però jo crec que, si ho pense a fons, sóc pessimista.

Home...

—Quan parle de pessimisme, ho faig pensant en el món en què vivim: les minories, les llengües minoritàries, no hi tenen res a fer. Ara, a sobre, no tenim ni una televisió —per roïna que fóra— que li done una certa coherència, una certa unitat al país. Per exemple, jo no m'assabente de res del que passa fora de les fronteres de la Vall d'Albaida, o, com a molt, de les comarques centrals, i sempre a través d'uns mitjans deplorables, perquè les televisions que tenim ací, tant la d'Ontinyent com la Comarcal, de la qual esperàvem una miqueta més, ens deceben d'una manera... en fi. Clar, en aquestes condicions com hem de fer un poc de país? Perquè si no fem un poc de país, la llengua no hi té res a fer. Si ho mirem a partir dels Països Catalans i tot això, doncs crec que en aquests moments hi ha una pregunta en l'aire, de la qual ningú té la resposta: què passarà a Catalunya? Però això ja seria un altre tema.

Però ni una frase per a l'esperança?

—Home, tu m'has preguntat si sóc pessimista... [riu]. Jo, en general, sóc pessimista. A llarg termini, ho tenim molt difícil. Hi hauria d'haver una gran revolució, i no tinc la confiança que es produïsca. Però, en fi, si vols que siguem optimistes haurem de canviar de tema, jo no sé...

Potser a partir de la literatura...

—Anem a veure; parlant clar, quanta gent creus que llegirà el meu pròxim llibre? Mil persones? Dues mil? Tres mil si hi ha sort? En aquest món actual, la literatura té un paper molt, molt reduït, i, per tant, a través de la literatura, farem poca cosa. A través de què? De la política, evidentment. Tenim una certa esperança en el futur més immediat; hem de recuperar la televisió, perquè és importantíssima. I jo crec, hi confie, que si hi ha un canvi polític es recuperarà la televisió i la ràdio. I seria important també que no foren com fins ara, sinó que foren dignes, que realment estructuraren el país, que ens donaren una certa consciència que som alguna cosa, digues-li com vulgues, però que som alguna cosa, que constituïm una unitat, que tenim uns vincles i que ens agrada tindre eixos vincles, i que en gaudim, i tot això. Des d'aquest punt de vista, a curt termini, potser podem veure les coses d'una altra manera. Però, clar, de moment, és que, fotre!, els últims anys han sigut terribles, i clar, costa, costa molt de trobar-hi un poquet de llum per algun forat. De totes maneres, la part més optimista és que la meua generació i les que han vingut després com la teua, fa quaranta anys que lluitem, i no ens n'hem cansat. Aquest és el missatge optimista; au, ja el tens!

Jo no estic cansat, en absolut; tinc les mateixes ganes i la mateixa força de sempre, però passa que em trobe un poc desarmat, perquè a mi m'agradaria que aquesta entrevista que em fas tu, la feren en la televisió autonòmica, i que la veiera tot Cristo, i que jo poguera parlar de Lluís Alcanyís [el protagonista de la seua última novel·la], i etcètera. Clar, això estaria molt bé, i això em donaria un cert optimisme i una certa esperança, però és que ara realment estem fotuts, eh?

—Millor que canviem de tema. És difícil que els otosins no sàpiguen en quina hora viuen, oi? Com naix aquesta afecció pels rellotges de sol?

—Naix perquè en un moment donat faig classes d'astronomia a l'institut, i un dels capítols del temari explicava com es feien rellotges de sol. Aleshores jo, com que sóc curiós i aquestes coses sempre m'han despertat una mica d'interès, vaig provar de fer-ne un a casa aprofitant que hi havia una paret ben orientada. La qüestió és que vaig seguir les instruccions del capítol, vaig veure que la cosa era complicada —això va fer que m'hi interessara més—, vaig comprar llibres sobre el tema i vaig descobrir un món que desconeixia completament. Em va semblar fascinant i hi vaig quedar enganxat.

I d'ací a la Ruta dels Rellotges de Sol?

—Tot el procés de la meua relació amb els rellotges de sol naix d'una manera quasi espontània, molt natural. Primer jo faig un rellotge de sol a casa, l'ensenye a un amic, l'amic em diu 'fes-me'n un a la porta de ma casa', un altre amic el veu, i etcètera. Ve un amic del poble del Palomar, veu el rellotge, i em comenta que n'hem de fer un al seu poble. Aleshores jo parle amb Rafa Amorós, a qui la cosa li interessa. Més endavant ens crida un altre amic, en aquesta ocasió de l'Ajuntament de Benissoda. Així la cosa va creixent; després ve el de Benigànim, el de Guadassèquies, el de Bellreguard, el de Llocnou... Comencem a fer rellotges perquè uns ajuntaments s'ho passaven als altres, la gent ho veia i feia gràcia. Però això, crec, es deu al fet que un rellotge de sol té una doble utilitat: Rafa Amorós —a qui devem gran part del mèrit— ha sabut integrar la part artística i la part tècnica, i aquesta doble utilitat no la tenen les escultures normals. Les estructures normals tenen una part estètica, però, en general, no tenen res d'aplicació pràctica. I sembla que en els rellotges de sol la part estètica siga allò que tinga més importància, però també té una aplicació pràctica, i és que, a més, funciona! Això últim ho dic perquè hi ha molts rellotges de sol a tot el món que, a l'hora de la veritat, no funcionen, ja que només tenen una funció estètica.

I res, la cosa va anar creixent: vam arribar a Reus; vam arribar a l'Argentina, on també n'hem fet un. I en un moment donat ens proposem de fer una espècie de parc temàtic, un projecte més gros, amb més transcendència, que arribe a més gent. Ho proposem a l'Ajuntament d'Otos, i ho troba interessant. D'ací passem al PRODER, que és una institució europea que dóna subvencions per a fomentar les economies rurals. Fem un projecte que agrada moltíssim i ens en subvencionen el 96%. Ara tocava dissenyar el projecte, i així acomboiem tots els artistes que hi van col·laborar: Alfaro, Manolo Boix, Toni Miró... artistes de primera línia mundial! Després encara ha crescut més perquè molts particulars s'hi han volgut afegir i ens han demanat que dissenyàrem rellotges de sol per a ells.

Però a Otos o, més concretament, ací a Ca les Senyoretes, els rellotges de sol no són l'únic atractiu. Des de fa uns quants anys hi heu celebrat les Nits Temàtiques, en què s'ha parlat de bolets, s'hi han fet homenatges a l'Ovidi, s'hi han presentat llibres i discs, s'hi han enregistrat videoclips...

—Sí, Ca les Senyoretes naix sense saber molt bé cap on anem, i també, com en el cas dels rellotges de sol, hi ha una persona o, més ben dit, un personatge clau, que ens ajuda a donar-hi eixa tercera dimensió: Pep Albinyana. És el comboiador que, en un moment donat, proposa que vinga Paco Muñoz un dia a cantar, que vinga Toni de l'Hostal, que fem una nit temàtica dedicada a l'Ovidi i li posem Sant Ovidi, que fem xarrades... I bé, a poc a poc algunes coses s'han 'institucionalitzat': unes van en la via més cultural i musical, i, unes altres en què també ens hem especialitzat van a la qüestió gastronòmica. En aquest aspecte, també tenim un punt de suport important, que és Casimir Romero, una persona que domina moltíssim la cuina tradicional i que ens ajuda a fer menús sobre les figues, sobre els bolets... sobre tota mena de sopars temàtics, en resum. A partir d'això, Ca les Senyoretes ha adquirit un cert prestigi, una certa fama no tan sols de casa rural o restaurant, sinó també d'un lloc on la cultura i la gastronomia es donen la mà.

—Apague l'enregistradora. Ens diem unes paraules de futur i Joan m'acompanya fins a la porta. Encara tinc temps de contemplar aquell lloc fascinant que ha viscut tantes nits de cultura i de gastronomia. Ens acomiadem i, de camí al cotxe, jugue a comprovar si l'hora dels rellotges de sol que hi ha al poble és la mateixa que la del meu mòbil. Quan l'engegue i em dispose a tornar cap a casa, tinc el convenciment gairebé absolut que, malgrat l'aparença poc optimista, si tots tinguérem la mateixa il·lusió, les mateixes ganes i la mateixa combativitat que Joan Olivares el canvi ja hauria estat possible.

Men?ame