Villatoro: ‘Hi ha molts Puig que no volen que es voti i molts Fernández que votaran que sí’

Vicenç Villatoro ha dedicat aquests últims set anys a reconstruir la història del seu avi. Originari de Castro del Río, a Còrdova, Vicente Villatoro Porcel va marxar cap a la Terrassa industrial del franquisme als anys cinquanta, quan ja en tenia seixanta. Una vida marcada per la guerra i per una condemna a mort i que va voler acabar en l’anonimat d’un lloc nou lluny de casa. Per què se’n va anar del poble? Per què se’n va algú d’allà on ha viscut sempre? A partir d’aquestes preguntes, Villatoro emprèn una tasca d’investigació i furga en els papers i en la memòria, obrint-se també interrogants sobre la seva identitat, a ‘Un home que se’n va‘ (Proa).

—Què us va empènyer a investigar i relatar la història del vostre avi? 
—L’escriptor sempre té al pap unes quantes preguntes i uns interessos que, en un moment determinat, quallen per fer un llibre concret. En el meu cas, van cristal·litzar tres tipus d’interessos. Un de personal: la reflexió sobre anar-se’n d’un lloc o quedar-s’hi, la possibiltat de tornar a començar i renéixer, potser perquè havia fet 50 anys. Un altre de caràcter col·lectiu: m’interessava molt el tema de les migracions, el perquè la gent ve i se’n va i com pren aquestes decisions. I finalment, un de caràcter literari: es pot fer una novel·la explicant coses que són veritat? De tot això va néixer la idea d’intentar explicar completa la història del meu avi, des de la perspectiva de la seva emigració a Catalunya. 

—Una de les preguntes que us feu és per què la gent se’n va del lloc on va néixer. Heu arribat a conclusions?  
—La narrativa es construeix sobre preguntes però no ofereix respostes. Explica una història, i després el lector treu les seves conclusions, o no. Per què se’n va la gent no té una sola resposta, en té centenars, que es barregen entre elles, i la pregunta concreta de per què va marxar el meu avi tampoc té una resposta concreta, sinó que és tota una vida que empeny a l’emigració: la dramàtica vivència de la guerra civil, la revolució, la repressió franquista, la presó, la condemna a mort, la destrucció d’un món. Són molts anys els que porten a aquesta decisió d’un sol moment de marxar. 

—A través del vostre avi us heu demanat i reflexionat sobre la vostra identitat (‘No sóc el meu avi però vull explicar-me en ell’, ‘Dubto sempre si estic escrivint d’ell o sobre mi’). Aquest viatge al passat ha estat un viatge introspectiu, també.
—Això és una característica global de la literatura. Estic convençut –i no és cap comparació– que quan Marguerite Yourcenar vol explicar la història de l’emperador Adrià, no és que vulgui explicar-ne una de romans, sinó que ho fa per explicar coses que tenen a veure amb la seva vida, la seva concepció de l’amor, la vivència de cada dia. Darrere de la literatura sempre hi ha, implícitament o explícita, aquesta feina d’introspecció, aquesta presència teva, que a vegades és en l’anècdota, però hi és gairebé sempre en el motiu, en la base de la narració. Potser el fet de ser el meu avi, de ser veritat, d’organitzar la novel·la tant sobre el fil de la seva vida com sobre el fil de la meva recerca sobre ell, potser fa que tot això que hi és sempre aquí hi sigui més visible. Però per mi això no és excepcional d’aquesta obra, sinó una característica de tot allò que escric, i crec que és també una característica més general de la literatura. 

—Algunes de les vostres reflexions obren interrogants. Com quan dieu ‘Una part dels del meu país m’ha ferit. Sóc d’allà, però no d’aquesta tribu’.
—Vaig començar a escriure això cap al 2007. El període que va del 2007 al 2014 és personalment molt dur des del punt de vista biogràfic, incloent aspectes personals, laborals i polítics. La suma de tot plegat fa que la meva percepció en aquell instant sigui d’una certa marginalitat i incomprensió, i el llibre en bona part també és això. Algú que es planteja com a tema l’anar-se’n és algú que té un punt d’incomoditat en el lloc on és. Aquesta qüestió, doncs, hi era, però bé, té unes causes menors i subsanables, o en tot cas que deixen ferida però de caràcter autobiogràfic. 

—’Un home que se’n va’ se centra en la partida del vostre avi d’Andalusia cap a Catalunya. Quan algú se’n va d’on va néixer, acaba essent per sempre un immigrant?
—Molt sovint acaba essent per sempre més un emigrant. Quan portes temps en un lloc acabes sent d’allà, però sempre ets algú que ha deixat casa seva. Aquesta característica d’emigrant, que té un percentatge altíssim de la humanitat, és significativa. L’emigració no és sempre un episodi tràgic però sí que és dramàtic. M’interessa sobretot aquesta qüestió, que és molt grossa però que passa a molta gent, i això permet construir literatura al damunt, perquè és una cosa personal però no és cap dèria, sinó una cosa vinculada amb el destí i peripècia de moltes persones. 

—Al llibre dieu que el vostre avi podia haver anat a altres indrets, però que va anar a Terrassa, potser per allò d’estar amb els vençuts. Aquest és un país d’acollida on molts som fills d’immigrants. Quines han estat les vies d’integració a Catalunya?
—La paraula integració és una paraula positiva, neix com a contrapunt a ‘assimilació’, que comporta perdre alguna cosa. Integració és participar-hi, entrar-hi, ser-ne un més essent tu. Catalunya té, com altres països del món però no tants, algunes virtuts conceptuals. El fet que la comunitat emocional catalana –no l’administrativa– se centri en bona part en temes de llengua i cultura és molt integrador. Hi ha llocs on la comunitat es defineix en termes de sang, religió, del lloc on has nascut o segons qui eren els teus pares. Aquí ser d’una comunitat és relativament senzill, fonamentalment apreciar i fer-te teva una llengua i una cultura; això ho fa molt obert. A més, la llengua i la cultura tenen una virtut, i és que en pots adquirir una de nova sense esborrar la vella. Això fa que sigui un país on és més fàcil aterrar i participar-hi, al marge que va vinculat a una idea de progrés personal i benestar social i és un país on ha funcionat bastant l’ascensor social.

—Hi ha un moment del llibre on us pregunteu què us deu haver portat a escriure el llibre en aquest moment, i us responeu: ‘Perquè així entendré potser el que està passant al meu país, com pot ser que un país on la meitat de la gent que ha vingut de fora encara vulgui ser, ho vulgui més que mai’. Us sorprèn que el procés d’independència sigui ple de fills de la immigració? 
—La Catalunya contemporània no es pot entendre sense les seves migracions, que són molt diverses, i especialment sense el gran canvi demogràfic que va fer als anys 50 i 60. Sense aquest no s’explica la realitat actual, una realitat que és complexa i es resisteix a tota caricatura. Hi ha molts Puig que no volen que es voti i molts Fernández que votaran que sí. La frontera ideològica no passa pels orígens. Ara, tampoc no és cert l’altre mite que a vegades conreem nosaltres mateixos, que és que això no es nota gens i s’ha solidificat una única comunitat de manera homogènia. No és veritat. Ni els posicionaments polítics ni els consums culturals, lingüístics i informatius són iguals si et mires la gent de procedència de l’antiga immigració i la que no. Hi ha diferències, però el que no hi ha és un model simple de comprensió. Com dèiem, el fet de ser aquesta una nació cultural per damunt de tot, fa que sentir-s’hi part sigui relativament senzill. 

—Si fa uns anys us haguessin dit que ara seríem a tocar de fer una consulta sobre la independència, com hauríeu reaccionat? 
—Les qüestions polítiques tenen estacions invisibles llargues i explosions molt ràpides. Mitja hora abans que caigués el mur de Berlín ningú no s’ho pensava, tampoc ningú no es pensava que cauria Mubàrak mitja hora abans de fer-ho. Les coses es van acomodant durant molt de temps, però la seva eclosió és molt ràpida i funciona com una bola de neu. Tinc la sensació que en el cas català, l’ampli segment de la població catalana que creia honestament i legítima que era possible l’encaix entre Catalunya i una altra Espanya es va desencantant. Van passant les generacions, els règims polítics, els governs d’un color i d’un altre, i aquesta altra Espanya on Catalunya s’hi podria trobar bé, gairebé en termes de Gaziel, no hi acaba essent mai. Crec que la sentència de l’estatut del TC i unes quantes operacions de centralització madrilenya en termes de cultura i infrastructures, han quallat molt ràpidament. Som sota els efectes d’això. Bona part de la gent que honestament pensava que Catalunya podia encaixar bé en una altra Espanya pensa ara que aquesta altra Espanya no existirà mai i, per tant, que això no serà mai possible. Hi ha hagut una decantació de tota aquesta gent que confiava en una tercera via i que ha vist que aquesta tercera via no estava en oferta, que podia somiar-hi però que no ens l’oferia ningú, i per tant que hauríem de triar en l’Espanya existent i la possibilitat de crear un estat propi. 

—Davant de les amenaces i l’obstrucció del govern espanyol, què penseu s’hauria de fer? Votar de totes totes? 
—L’estratègia del procés té una correlació de forces i astúcia, i tot això és molt important, però és menor. La importància rau en la consolidació, en l’existència d’aquest amplíssim sector social que per primera vegada en la història podria ser majoritari –no ho sabrem si no votem–; que creu que Catalunya no encaixa en l’Espanya existent. El gran tema de fons és la resistència d’aquesta onada tan massiva. I això, si no troba sortida per una banda, en trobarà per una altra. És inimaginable que aquesta onada es desactivi sola. Pot ser que es desactivi un procés o un altre, que ens barallem avui o demà, que anem junts a les eleccions o que no hi anem… tot això és apassionant, però el tema central és si aquesta majoria que creu que l’única sortida és aconseguir democràticament un estat propi continua existint, i no veig cap motiu perquè no ho faci.  

—Sou independentista?
—En sóc, jo votaria sí-sí, i també ho hauria votat fa set anys o vuit. Sempre he pensat que l’única solució era probablement un estat propi. Ara bé, si em pregunten què sóc, el primer que dic no és independentista. Jo seria independentista a base de ser catalanista i nacionalista, utilitzat a la manera catalana (és un terme lleig perquè a Europa s’utilitza en un altre sentit). M’interessa més la nació que no pas l’estat. Per entendre’ns, m’interessa la llengua, la cultura, el país, el benestar. Si per fer això necessitem un estat, fem-lo. Però el meu objectiu a la vida no és tenir un estat sinó preservar una nació. Probablement l’única eina eficaç sigui la independència, però aquesta no és un objectiu sinó una eina.