Assumpció Vilà: ‘Els ciutadans venien a veure la Síndica enfadats. Ara arriben desfets’

Entrevista amb la Síndica de Barcelona · 'Atendre la gent aquí és molt dur. Hi ha històries que les recordo molt bé'

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Es va convertir en la Síndica de Barcelona el 2010, en plena crisi, i assegura que en aquests anys el perfil dels ciutadans que s’hi adrecen ha canviat. ‘N’hi ha que vénen emprenyats, però n’hi ha molts en una situació límit, a punt de quedar-se al carrer’, explica en aquesta entrevista Assumpció Vilà. ‘Atendre la gent aquí és molt dur. Hi ha històries que les recordo molt bé.’ La Síndica explica que a la ciutat els problemes més greus són d’habitatge, perquè ‘sense casa és molt difícil de tirar endavant i enfrontar-se a les altres necessitats vitals.’ També explica que duu a terme una investigació per tenir una radiografia del model turístic. De moment, Vilà creu que ‘s’ha de vigilar molt i prendre mesures perquè no es desbordi més’.

Si haguéssiu d’escollir tres grans problemes de Barcelona en què cal actuar urgentment, quins serien?
—És difícil de triar-ne només tres, però potser els més urgents són els que es deriven de la pobresa, sobretot pel que fa a l’habitatge; també el de les escoles bressol: no se n’hauria de tancar cap i s’hauria de mantenir el nivell de les que hi ha; i, després, un altre problema més greu que no sembla és la mobilitat, no solament dels discapacitats, perquè som una ciutat model, sinó sobretot per la indisciplina dels vianants i els ciclistes, que no respectem prou els senyals de trànsit.

Pel càrrec que teniu, rebeu molta informació sobre la situació actual de l’habitatge a la ciutat. Quin retrat en feu?
—Els problemes més greus es concentren als districtes més pobres. La primera raó és la desocupació, la gent que no treballa no pot pagar el lloguer ni els crèdits hipotecaris i es pot quedar al carrer. Molts arriben al punt de quedar-se al carrer i, malgrat que és un problema privat, l’ajuntament hi té una responsabilitat. Fa falta un pla d’habitatge més potent. D’uns anys ençà, amb tanta gent sense casa, és una necessitat urgent. Sense casa és molt difícil de tirar endavant i enfrontar-se a les altres necessitats vitals. El problema és especialment greu a Nou Barris, sobretot a la part alta del districte. A Sant Martí la situació també és greu, tot i que no se’n parla tant. A la zona del Besòs hi ha casos greus. No tots els casos són per desnonaments. Per exemple, a Ciutat Meridiana fa set anys o vuit es va implantar un pla d’habitatge i van expropiar tot un seguit de famílies. El Ministeri de Foment els va donar uns pisos per cinc anys i ara no els permeten de renovar el contracte. Ells no volien anar-se’n de casa seva, no van tenir cap més opció. Ara l’ajuntament dóna ajudes als qui no poden pagar al lloguer.

Ha canviat la manera com l’ajuntament encara els desnonaments després de tantes protestes, per exemple les de la PAH?
—Sí, ha millorat. La denuncia sempre és bona. En el moment que la gent surt al carrer o que una qüestió és denunciada per una institució com la nostra, es força a buscar solucions. La insuficiència de pisos dificulta les coses, però el Consorci de l’Habitage fa una feina perquè cap pis no es quedi buit. També es treballa perquè els parcs d’habitatges de les caixes i bancs s’ocupin. No té cap sentit que es degradin i l’ajuntament treballa per arribar a acords.

En certs barris, hi ha perill de ‘gentrificació’, i que n’hagi de marxar la gent que hi ha viscut sempre?
—I tant, pot passar en llocs com ara la Barceloneta,  on els fills dels qui hi han viscut tota la vida ja no hi poden residir. A Barcelona això ha passat des de fa molt de temps. Ningú no se’n recorda, però és el cas del passeig de Gràcia. Hi havia molta gent que hi vivia fins que hi van arribar els bancs. Ara no hi ha bancs, hi ha comerç, però no hi viu ningú. Va passar una cosa semblant al Portal de l’Àngel, quan s’hi van començar a posar comerços. Ara és un carrer caríssim, on gairebé no pot viure ningú. La ‘gentrificació’ és un fenomen que existeix per diversos motius. A Gràcia el problema és que als veïns els costa de descansar en segons quins carrers perquè s’hi concentra molta oferta de lleure.

En quina situació es troben els sense-sostre?
—Aquest problema també em preocupa. Segons l’últim recompte n’hi ha tres mil; la xifra ha disminuït una mica. Des de fa poc, l’ajuntament aplica el ‘housing first’, un mètode que va començar als EUA. Consisteix a actuar de pressa per tutelar les persones que comencen al carrer, per trobar-los un sostre tan aviat com es pugui. A Londres funciona molt bé. Arrels i Rauxa diuen que molts no volen deixar del carrer i és cert que no accepten qualsevol cosa: a la seva parcel·la del carrer hi tenen la seva vida i els costa de deixar-la enrere. Per això és important d’actuar abans no sigui un cas crònic. Després, una vegada es perpetua l’hàbit, és molt difícil de canviar-ho. Hi ha diversos tipus de sense sostre i també hi ha els assentaments. Després dels desallotjaments s’han recol·locat algunes persones però no tothom. Viuen en condicions molt dures, sovint sense aigua ni electricitat. Cal ajudar-los a trobar alternatives. 

Com s’ha de resoldre el problema dels apartaments turístics?
—S’han d’establir mesures i aplicar-les urgentment. Les ordenances no serveixen de res si no es compleixen. A final d’agost vaig començar una investigació sobre el model turístic. Ara fem entrevistes amb tots els sectors per tenir-ne un retrat complet. El turisme se’ns ha escapat dels dits: a la Barceloneta els han envaït. Se’n deriven molts problemes, alguns de tan simples com la proliferació de terrasses que impedeixen el pas dels vianants. L’espai públic es va reduint, és evident. Però tampoc no podem rebutjar el turisme, perquè és una font d’ingressos.

Passarà això mateix amb la marina de luxe al Port Vell?
—És un altre gran problema a la Barceloneta. Els veïns protesten perquè amb la marina de luxe el port canviarà molt: les embarcacions seran més grans. Sí, tornem al mateix punts: els veïns perdran espai públic.

Sembla que hi ha dues Barcelones molt allunyades l’una de l’altra: la del Mobile World Congress i la de la pobresa. Aquesta dicotomia és el gran debat pendent de la ciutat?
—La pobresa no existeix per culpa del turisme. És evident que el turisme crea ocupació. L’augment de la desigualtat és una realitat: cada vegada hi ha més rics i més pobres. Com s’arregla? És un problema sòcio-econòmic de tota la humanitat que cal enfrontar des de tots els àmbits, no solament és pel turisme. Aquests contrastos són propis de totes les grans ciutats del món. Què passa a Nova York? La riquesa i la pobresa es claven bufetades. La solució, no la tinc.

Vau obrir una investigació sobre el model turístic?
—Sí, em proposo de trobar exemples de com poden encaixar les diverses necessitats. Cada vegada hi ha més hotels a la ciutat. Cal veure què passa aquests anys vinents. Es mantindrà aquest volum de turisme? Barcelona és moda, això és evident. Tanmateix, s’ha de vigilar molt i prendre mesures perquè no es desbordi més. Sí que penso que complint les ordenances potser solucionaríem alguns problemes.

Insistiu que les ordenances no es compleixen.
—Sí. L’ajuntament es queixa perquè no té prou inspectors per a controlar-ho tot. Hi ha problemes que semblen menors però no ho són. Per exemple, ve a veure’m gent que té insomni greu per culpa del soroll. S’ha aconseguit que les terrasses tanquin a l’hora que toca, però igualment la gent es queda a la vora, surten els llauners i fan soroll. Si es complissin les ordenances això no passaria. D’una altra banda, s’ha aconseguit que no se sancionin tant els sense-sostre perquè no té gens de sentit. És gent que no necessita multes, sinó que els serveis socials i la guàrdia urbana treballin conjuntament per trobar-los solucions.

Per tant, és qüestió de prioritzar les ordenances?
—Sens dubte, no té gens de sentit multar els ciutadans més vulnerables. Hem demanat a l’ajuntament que no els cobri deutes tributaris. Per exemple, no pot ser que s’embargui el compte d’una persona que només cobra la renda mínima d’inserció. L’ajuntament al·lega que és un procés que s’activa automàticament quan hi ha una sanció i que no saben quin saldo hi ha en cada cas. Home, amb la tecnologia que tenim actualment de segur que es pot aturar! Fem suggeriments i advertiments a l’ajuntament per millorar la seva relació amb el ciutadà.

També dieu que és important que es denunciïn els problemes. La gent es queixa poc?
—Jo crec que ens queixem més parlant i discutint que no pas fent-ho efectiu. De totes maneres, constato que des que vaig començar fa quatre anys, ha canviat molt l’actitud, i també el perfil, dels qui venen a veure’m. Quan venien a veure la Síndica estaven enfadats, havien picat totes les portes o l’ajuntament no els havia fet cas. Volien que els arreglessin el sot que hi havia davant de casa seva, que els posessin un banc, la guàrdia urbana no hi havia anat quan hi havia soroll… Tenien problemes privats. Ara arriben desfets. Encara n’hi ha que vénen emprenyats, però també hi ha moltes persones en una situació límit, a punt de quedar-se al carrer. Aquest és el gran canvi, són gent que veuen que els faltarà allò que és bàsic. Venen tan desfets que quan arriben primer s’han de recuperar i després, de mica en mica, t’expliquen què els passa.

És molt dur.
—Sí, molt, molt. Atendre la gent aquí és molt dur. Hi ha històries que les recordo molt bé. Fa menys de dos anys quan a Nou Barris va començar tot el moviment de protesta, una de les associacions va venir amb una vintena d’afectats. Aquell dia els quatre que els escoltàvem vam sortir esgarrifats. La reunió no s’hauria acabat mai, perquè com més informació tens, més pots actuar. Després d’escoltar les històries separadament, et preguntaves: com pot ser que hagin arribat fins a aquest punt? T’adones que és molt fàcil de guanyar diners de cop i volta i també perdre’ls tots.

Els barcelonins coneixen prou la Síndica?
—No. Som una institució jove, que va començar el 2005, però fem molta feina. Procurem escoltar totes les parts i fomentar el diàleg entre els veïns perquè trobin una solució parlant. Tenim estructura i recursos limitats, però procurem fer tanta difusió com podem. Hi ha gent que s’adreça al Síndic de Greuges però jo recomanaria que si és un problema de la ciutat vinguin a explicar-nos-el a nosaltres. Som més a prop i només supervisem l’Ajuntament de Barcelona, aquest gran monstre que el meu equip coneix molt bé.

A més de ser gran, és un ajuntament ric. Fa prou per ajudar els qui més ho necessiten?
—És ric perquè ha gestionat bé els diners. Com passa amb les famílies, una prefereix anar a fora el cap de setmana i una altra un bon llibre. De la mateixa manera, l’administració també ha de tenir prioritats. En aquest moment de crisi, plantar cara a la pobresa ha de ser una prioritat. No dic que s’hagin d’abandonar les altres coses, però la prioritat ha de ser encarar els problemes derivats de la pobresa. El pressupost de Serveis Socials de l’ajuntament ha augmentat enormement, com el d’Habitatge, perquè també s’han desbordat les demandes. Per exemple, l’ajuntament ha hagut de pagar beques de menjador a les escoles que corresponien a la Generalitat. Van decidir que no podien deixar les famílies sense aquesta ajuda.

Fa poques setmanes que els mossos van detenir, entre més, quatre agents de la guàrdia urbana perquè formaven part d’una xarxa d’emblanquiment de diners de prostíbuls de Ciutat Vella…
—No hem rebut cap queixa per això i, per tant, no l’he supervisat. Ara, és molt greu. Un dia el cap de la guàrdia urbana em deia que tenia tres mil agents. Entre tanta gent, poden passar coses. Tot i això, no es pot generalitzar i em consta que quan es detecta un agent que fa faltes reincidents és castigat i, si cal, expulsat del cos policíac.

Després de setmanes de conflicte, la solució per Can Vies fou bona?
—M’és difícil de jutjar perquè abans del desenrunament no havia seguit el tema. A partir d’aquell moment vaig demanar diàleg. Crec que l’ajuntament va fer un esforç per negociar. Can Vies no ha volgut diàleg perquè diuen que ja n’havien tingut i no va funcionar. L’alcalde es va trobar amb un compromís i va decidir d’aturar la demolició. Se la va jugar, era una decisió molt difícil. D’una altra banda, potser no s’havia fet en el moment oportú. Segons el pla urbanístic, és il·legal això que hi fan ara. Per això continuo reclamant diàleg.

A més de la feina a l’oficina, què més feu per saber els problemes de la ciutat?
—Sí, sempre em fixo molt en la gent. Quan vaig pel carrer paro atenció a les cares de la gent, m’agraden les fisonomies. Miro d’imaginar-me què els preocupa. També hem iniciat el projecte ‘A peu pels barris’, en què tot l’equip en visitem un cada mes. M’agradaria fer-ho amb els setanta-tres barris. Caminant i parlant amb la gent, aprofundim els problemes de cadascun. Cada vegada fem un informe amb les conclusions que n’hem tret i l’enviem al regidor del districte.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes