Antoni Bru i la Taula Rodona

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Josep Penadés Albert
06.10.2014 - 00:02

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La història que tot seguit els contaré és tan certa com que tinc quaranta-set anys però n’aparente molts més, per culpa de la meua dona, que té la dèria d’obligar-me a fer coses que no m’abelleixen  fer i a anar a llocs on no se m’ha perdut res. Jutgen vostés al final si tinc raó o si tan sols sóc un aprensiu poca-solta.

La gent hipòcrita sempre m’ha tret de polleguera. No és el mateix dir una mentida pietosa que unes paraules hipòcrites. La primera es diu per no fer mal, per respecte i commiseració envers l’altra persona; les segones, per contra, s’amollen per fer mal, perquè l’enveja se’t menja. A mi, les conveniències socials, de tant en tant, m’han compel·lit a dir alguna mentida pietosa, malgrat que, com que no sóc cap sant, tampoc no sóc lliure de l’enveja. Tot i així, sempre he preferit mossegar-me la llengua que simular qualitats o sentiments que no tinc. Tota la vida he procedit d’acord amb aquest punt de vista, rebutjant amb energia la hipocresia; aquesta nit, però, mentre espere que el… violinista desenfunde… el violí, m’ho estic repensant. Si els meus ex-companys d’institut hagueren estat uns hipòcrites de campionat fa trenta anys i no li hagueren cantat clar, al pobre desgraciat, potser ara no hauríem de passar el mal tràngol que, malauradament, passarem. Tinc el convenciment que l’esprimatxat però panxut violinista de veu eunucoide ens dedicarà el concert més desafinat i espatarrant de la nostra mesquina vida. Potser, però, siga millor començar pel principi i no perdre’s en conjectures que no van enlloc, perquè el concert començarà d’un moment a l’altre, l’espontani músic cridarà el mal temps i jo ja no podré contar-los el seguit d’esdeveniments que m’han dut aquí, a l’escorxador, tot esperant amb l’ai al cor que el suplici siga curt i poc o gens dolorós.

    Aquest curs 2013-2014, l’institut d’ensenyament secundari del meu poble fa cinquanta anys de vida. Si la memòria no em falla (i em sol fallar més que el coratge al lleó de la novel·la ‘El màgic d’Oz’), vaig cursar l’antic BUP i COU el primer lustre dels anys vuitanta. No tinc gaires records d’aquells dies, perquè, com ja els he dit, sóc molt desmemoriat. Tot i així, recorde clarament Antoni Bru. Era un adolescent escardalenc, d’extremitats desmesuradament llargues per a la seua alçada, amb les inferiors tortes cap enfora, de barbó prominent, nassut, cellajunt, de galtes xuclades i d’ulls de porc; és a dir, més lleig que un pecat capital. El fet de ser una mica quec, tenir veu de nas, força efeminada, ser molt aprensiu i tenir la dèria d’entotsolar-se accentuava d’una manera molt marcada les seues poc o gens agraïdes qualitats físiques. Si el recorde d’una manera tan nítida és perquè el pobre xicot no passava desapercebut a ningú (malgrat desitjar el contrari) i perquè els companys, les companyes i, fins i tot, alguns professors malentranyats li van fer passar un calvari durant els quatre anys que romanguérem a l’institut. Els meus records d’aquells dies, doncs, tenen nom i cognoms: Antoni Bru, àlies Maria Antonieta.

    Fa molts anys que treballe de viatjant d’una empresa d’embotits molt coneguda, que té la seu a la capital del Túria, per la qual cosa passe poc temps a casa i, de retruc, al meu poble. A causa d’això no vaig poder assistir a l’acte inaugural de commemoració del cinquantè aniversari del meu antic centre. La meua dona s’emprenyà força amb mi, perquè hagué d’anar-hi tota sola, i m’advertí del perill que corria si no m’ho arreglava per acompanyar-la al segon acte commemoratiu: una taula rodona d’antics directors. El seu rostre aïrat avisava tempestat. Li vaig fer cas, és clar, i vaig fer mans i mànigues per tenir la vesprada d’aquest divendres lliure i poder assistir al susdit acte. Ella, però, m’ha fet caure de cul aquest migdia, quan he arribat a casa i me l’he trobada ajaguda de sobines dintre del sobre, tapada fins a la barbeta i amb esgarrifances per tot el cos. S’ha allitat perquè febrejava, és clar. A mi també m’ha apujat molt la temperatura corporal quan m’ha dit que hauré d’assistir-hi tot sol. Força torbat, m’han fet figa les cames i m’he hagut d’asseure al caire del llit. La febrada, a ella, l’ha salvada d’anar a la taula rodona; a mi, en canvi, m’ha accelerat de mala manera el trànsit intestinal. Tan bon punt he recuperat l’esma (i les forces de les cames), he anat corrents al vàter, m’he assegut en la tassa d’una revolada i he buidat el cangueli de bursada i a dojo, empudegant tota la casa amb la meua paüra aigualosa.

    A dos quarts de vuit he fet el cor fort, he eixit de casa i m’he encaminat cap a l’antic institut, on la comissió organitzadora dels actes commemoratius ha preparat la Taula Rodona. No sé ben bé per què, en posar-me a fer camí, capcot i esmaperdut, pensava en el condemnat acte amb les inicials en lletra majúscula, com si els antics directors foren els cavallers jubilats de la cort del literari rei Artur. Jo, per contra, mentre m’hi dirigia, no feia la fila del mític i heroic cavaller Lancelot, perquè anava fent tentines i amb la cara descomposta per la por. Tot i viatjar més que Marco Polo, sé que fa deu anys es va fer un nou institut a l’altra banda del poble i l’antic centre educatiu ha esdevingut el centre neuràlgic d’un munt d’activitats de tota mena: escola de música, conservatori, EPA, ioga, classes de dibuix… Naturalment, abans d’eixir de casa, he intentat entabanar la meua dona perquè em deixara quedar-m’hi amb l’excusa de cuidar-la, tot fent el paper de marit atent i amorós. La gatamoixa, amb febre i tot, no s’ho ha empassat. La culpa és meua, que mai no he estat un espós d’aquesta mena: la meua atenció la reserve per a la feina i els meus esclats d’amor… Deixem-ho córrer. En resum, no hi ha hagut subterfugi possible. A més a més, sabia que fer fugina era voler agafar la lluna en un cove, perquè, en tornar a casa, ella m’havia de sotmetre a un exhaustiu i escrupolós interrogatori.

    En arribar-hi, la gentada m’ha esporuguit. Devia haver-hi dues-centes persones, tirant pel baix, i patisc de claustrofòbia i d’agorafòbia (sóc més contradictori que una teoria els axiomes de la qual permeten de demostrar un teorema però també la seua negació: tinc una por morbosa als espais tancats, però també als oberts). Fet un feix de nervis, he estat a punt de fugir cames ajudeu-me. He intentat asserenar-me buscant cares conegudes amb la vista, per passar el tràngol amb companyia. No en trobava cap ni una que em sonara fins que, de sobte, l’he vist emparedat entre dos blocs de formigó armat: el meu antic lleig i retret company de classe, Antoni Bru, acompanyat de dos homes alts i fornits, d’espatlam de gegant, que semblaven els seus guardaespatles. M’hi he acostat i l’he saludat. De primer, no m’ha reconegut. Jo, al contrari d’ell, passava bastant desapercebut en l’institut (malgrat desitjar el contrari, a l’igual d’ell però a l’inrevés). De cop i volta, però, ha esbossat un fugaç somriure cortès, ha dit el meu nom en veu alta i ha encaixat amb mi. Els dos goril·les, afortunadament, s’han relaxat. En apropar-m’hi, ambdós simis s’havien posat més tibats que un filferro estirat pels dos extrems. M’ha passat pel cap que si Antoni Bru, finalment, no m’haguera reconegut, els seus animalots de companyia m’haurien fet una cara nova. Li he dit que no havia canviat gaire, la qual cosa era completament certa: continuava igual de lleig i d’escardalenc que feia trenta anys, però amb tres pams més d’alçada i amb un abdomen prominent. Ell m’ha dit que jo sí que he canviat força, la qual cosa també era certa: he perdut la meitat dels cabells i he guanyat més d’una vintena de quilos durant els darrers anys a causa de ser viatjant i menjar en restaurants. La pèrdua de cabells li l’atribuïsc a les dèries i cabòries de la meua dona, que, malaventuradament, sempre m’afecten a mi.

    Hem enraonat durant una curta estona, parlant de la nostra feina i de les nostres afeccions. Ell ara és gerent d’una empresa que fabrica instruments musicals, guanya un sou escandalós, s’ha casat tres vegades i té mitja dotzena de fills, dos de cada dona. Com veia que no m’acabava de creure la seua fecunditat pròpia d’un príncep islàmic, m’ha mostrat la foto dels seus fills, tots plegats, amb les respectives mares al darrere. Caram, com ha canviat la vida d’aquest sant baró, m’he dit. Continua amb veu eunucoide, però ja no quequeja gaire. També m’ha dit que toca el violí i que, en acabar la taula rodona, ens vol dedicar un breu però ardent concert. Un dels goril·les duu el violí dintre de la seua funda penjant d’un muscle. En anar a preguntar-li qui eren els seus dos acompanyants, hi ha aparegut Carles Cerdà, el malànima que més martiritzava el pobre desgraciat. ‘Quina sorpresa; Maria Antonieta i el Puça junts. No has canviat gens; continues igual de lleig que fa trenta anys’, ens ha dit, el deshonrat. La segona frase anava dirigida a Antoni Bru, és clar. A mi, em deien el Puça perquè era molt baixet; ara, però, sóc bastant més alt que la Truja, que és com anomenàvem aleshores Cerdà. Antoni Bru, increïblement, li ha somrigut cortesment i ha aturat els goril·les amb un gest de la mà dreta, que, segurament, anaven a apallissar la desvergonyida truja. Cerdà ha fet un güell, clavat al que feia trenta anys enrere, i se n’ha anat caraalegre a saludar uns altres ex-companys. Li he demanat perdó a Bru per les paraules feridores de Cerdà, però m’ha dit que no cal, que ja fa una bona pila d’anys que ens ha perdonat a tots. Tot seguit, ha desembutxacat la cartera i ha tret una targeta que portava escrits el seu nom, el seu telèfon, el seu càrrec i el nom de l’empresa; no me l’ha donada, però. ‘No paga la pena’, ha dit per a si, però en veu alta, l’ha entaforada en la cartera i se l’ha tornada a embutxacar. Tot seguit, ha girat cua i ha tocat el dos, deixant-me amb un pam de nas i més sol que la una. Els goril·les l’han seguit com allò que són: dues gegantines bèsties de companyia ben ensinistrades.

    La taula rodona ha estat amena; fins i tot, un antic director, que no coneixia, ha fet partir-se de riure tot l’auditori. M’ha passat el temps volant. Abans d’anar-nos-en, però, ha pujat a la tarima Antoni Bru i ens ha fet seure novament, tot dient-nos que volia agrair-nos els anys que havia passat a l’institut amb un recull de fotos d’aquell dies. De reüll, he vist com els goril·les es dirigien a la porta, per tancar-nos l’eixida. Semblaven dos armaris robers de grans dimensions davant de la porta de la cabana dels set nans que recolliren la pobreta Blancaneu. Impossible escapolir-se’n, m’he dit i m’he esporuguit. Aleshores, la Truja, com si tinguera un ressort al cul, s’ha alçat d’un bot, ens ha adelitat l’oïda amb dos sonors güells i ha cridat a tota veu: ‘Ets collonuda, Maria Antonieta. Sempre ens sorprens. Alça’t la faldilla i mostra’ns el tanga tigrat’. Tot seguit, ha esclafit en una gran riallada, que m’ha glaçat la sang. Antoni Bru no s’ha immutat, però; s’ha dirigit tot decidit a una tauleta, damunt de la qual hi havia un portàtil, connectat a un projector, i ha introduït en un port USB el llapis òptic que duia en una butxaca de l’americana.

En totes les fotos apareixia ell i en totes els companys i les companyes li estaven fent malifetes: una foto clandestina dutxant-se nu, una altra amb un vestit de dona que li van posar a la força, una altra tapant-se la cara amb les dues mans i plorant a llàgrima viva, una altra nugat al tronc d’un pi amb els cabells impregnats de resina, una parella de fotos amb els pantalons i els calçotets a mitja cuixa al bell mig del pati… Totes les fotos eren ignominioses i totes juntes formaven un veritable espectacle dantesc. Tothom ha emmudit mentre ens les mostrava, tret de la Truja, que ha fet güells i, de tant en tant, ha esclafit a riure com un boig. Qui dimonis li haurà passat les fotos?, m’he preguntat, mentre les mirava. Aleshores, de cop i volta, m’ha vingut al cap el Càmera, un xicot pèl-roig que sempre anava amb una Polaroid penjada al coll. Fou ell qui li les havia fetes i, casualment, havia mort en estranyes circumstàncies feia aproximadament un any i mig. He fet un bot. Açò no pot acabar bé, m’he dit, tot donant ullades neguitoses a banda i banda. Hi havia gent molt jove al meu voltant, segurament alumnes actuals de l’institut, que miraven bocabadats les fotos, com si no s’ho acabaren de creure. Pobrets meus, m’ha passat pel cap, són víctimes innocents.

    Havent acabat el calvari de les fotos, Antoni Bru ha pres novament la paraula. Ens ha dit que s’ho va passar molt malament a l’institut, que, fins i tot, li va passar pel cap un munt de vegades suïcidar-se, però que això el va fer fort i que ens ho agraeix de tot cor. No l’he cregut, és clar; a més a més, m’ha semblat que ho deia en to burleta. Tot seguit ens ha dit que la seua gran afecció actual és tocar el violí, que duu un Stradivarius caríssim i que volia dedicar-nos un breu concert pels vells temps. M’he cagat de por, ja que estava assegut en una de les primeres fileres. Si els joves eren víctimes innocents, jo era carn de canó.

Ara ja els puc contar el final, perquè sóc sa i estalvi a casa. Mentre Antoni Bru desenfundava allò que dimonis duguera dintre de la funda, he decidit acomiadar-me de la meua dona. ‘Et trobes millor, amor; saps que t’estime amb bogeria’, li he dit de tot cor. ‘Què tens? Què et passa? Què dimonis és eixe soroll semblant al carrisqueig produït per les èlitres d’una munió de grills?’, m’ha preguntat, emprant unes paraules molt encertades. L’he deixada amb la paraula a la boca i m’he posat a plorar com una magdalena. Bocabadat, vessant llàgrimes de felicitat, per mi i per tot l’auditori, tret de Cerdà, he escoltat embadalit el concert de grills. Havent acabat el mortificador ric-ric, m’he posat dempeus i li he dedicat uns aplaudiments estrepitosos i uns fervorosos víctors a plens pulmons. Antoni Bru m’ha somrigut beatíficament. Cinc minuts de rellotge després, interval en què no he deixat d’aplaudir i de victorejar com un histèric, m’ha fet una reverència d’agraïment i ha restat palplantat mirant la gent, que em mirava a mi. Supose que tothom ha degut pensar que era l’home més hipòcrita del món, però aleshores tant m’era que m’etiquetaren de mentider pietós com d’hipòcrita recalcitrant. Era feliç perquè era viu. He pujat a la tarima d’un bot, m’he carregat Antoni Bru a coll-i-be, com si ell fóra un destre matador i jo el seu més fervent admirador, i, tots dos igual de caraalegres, hem abandonat el saló d’actes per la porta gran.

Malgrat que el final ha estat feliç, ja que no ha mort ningú, he passat un dels canguelis més gran de la meua vida. Fins i tot, quan he arribat a casa, després d’anar de copes amb Antoni Bru i els seus dos bous mesquers de companyia, en mirar-me a l’espill, m’hi he vist un floc de cabells blancs que em queien davant del front. Tenia raó o no tenia raó, quan els he dit que les dèries de la meua dona m’escurcen la vida a marxes forçades?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any