‘La reivindicació dels basters de Namíbia no és ètnica, sinó ètica’

  • Martin Gustav Dentlinger, dirigent del Moviment de la Unitat Popular, explica la història d'una desconeguda nació criolla al sud de l'Àfrica

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Martí Crespo
02.10.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Van arribar a mitjan segle XVII a la zona del Cap de Bona Esperança provinents dels Països Baixos. Un segle i mig després, aprofitant la crisi de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, l’imperi britànic va ensenyorir-se d’aquest extrem sud de l’Àfrica i els va empènyer a agafar les coses, carregar-les en caravanes i emigrar nord enllà. Fins aquí, aquest relat podria correspondre al del poble afrikàner o bòer, que es va dirigir cap a l’interior de l’actual Sud-àfrica. Però també podria definir, perfectament, un altre grup de grangers calvinistes i de parla afrikaans que es va acabar establint encara més al nord, a l’actual Namíbia. Són els basters, una denominació que dóna força pistes del seu origen.

Els basters de Rehoboth, el nom del municipi on es van acabar establint el 1870, són una petita comunitat d’unes cinquanta mil persones al centre de Namíbia descendents de relacions entre colons europeus i dones de pobles locals de Sud-àfrica com el khoi i el griqua. Aquests ‘bastards’ als ulls de les autoritats neerlandeses, britàniques i sud-africanes van sortir de la colònia del Cap el 1868 i es van anar desplaçant, amb penes i treballs, fins a arribar a Rehoboth, on van fundar-hi una República Lliure que es va mantenir, amb més autogovern o menys, fins el 1990.

M’ho explica Martin Gustav Dentlinger, un baster de cap a peus amb sang neerlandesa, khoi, alemanya i griqua a les venes. És a Brussel·les com a representant del consell de capitans, el màxim òrgan dirigent dels basters de Rehoboth des de la darreria del segle XIX, quan aquesta comunitat ramadera i ultrareligiosa es va dotar d’un autogovern, d’una de les primeres constitucions de la zona (Vaderlike Wette o ‘lleis paternals’, amb què s’han regit i han gestionat les seves terres per al bé comú), d’una bandera d’influència alemanya (amb el color negre del futur desconegut dels avantpassats quan van deixar enrere el Cap; el vermell de la sang vessada defensant-se dels enemics, i el blanc del desig d’un futur en pau i llibertat), d’un codi judicial propi i d’unes eleccions per a decidir els seus dirigents.

Des de la primera elecció el 1872, precisament, els basters es van dividir en tres grans grups: els uns van decidir de continuar trescant més al nord, fins a la ciutat de Lubango a Angola; uns altres van tornar cap a Sud-àfrica, i el tercer grup es va establir a Rehoboth, on ha conviscut i ha batallat, segons l’època i les circumstàncies, amb els pobles de la zona (herero, nama…) i les potències ocupants (l’imperi alemany, primer, i el règim segregacionista sud-africà, després). Però la gran batalla dels basters de Rehoboth, em reconeix Dentlinger, és amb el govern de la SWAPO, instal·lat al poder a Namíbia des de la independència del país, el 1990. ‘Una de les primeres mesures que va decretar el nou govern namibi fou el bandejament de les lleis paternals i l’expropiació de les nostres terres’, es lamenta: ‘La SWAPO té una llei general que dóna al govern el dret de primera opció a l’hora de quedar-se les terres d’un granger quan es mor. No les hereten els fills, si són bones! El govern es queda les millors terres i després les malbarata o les deixa perdre.’

Més greuges: ‘A la constitució de Namíbia, els rehoboth són l’únic grup indígena no reconegut i, per tant, sense els drets inherents a aquest reconeixement nacional, com el de la vinculació i possessió de la terra.’ Una terra capital per al poble baster, que en l’època de màxima expansió va arribar a posseir tota la sabana entre Rehoboth i l’oceà Atlàntic: quasi un milió i mig de quilòmetres quadrats. ‘Namíbia s’autoanomena la nació de l’arc de Sant Martí i és mentida. No sols els basters de Rehoboth són maltractats pel govern, sinó també moltes nacions més, dominades per la cultura del nord del país’, es queixa Dentlinger, que també és l’actual secretari general del Moviment de la Unitat Popular, l’antic Moviment Democràtic de Rehoboth.

Per a ésser reconeguts com a poble indígena i perquè se’ls reconegui el dret sobre el seu territori ancestral (cada vegada més esquarterat per la política d’expropiacions i confiscacions del govern), els basters fa anys que han engegat una ofensiva judicial contra l’estat namibi, que els ha portat per tots els tribunals. Sense èxit: ‘Hem trucat a totes les portes de la justícia del país i han fet el sord: ningú no fa cas dels nostres clams i reivindicacions.’

Per això la fase actual de la reivindicació del dret d’autodeterminació dels basters es concentra en l’àmbit internacional, al qual ja van recórrer per exemple el 1952 quan van demanar a les Nacions Unides el restabliment de l’Estat Lliure de Rehoboth com a nació sobirana, un estatus perdut el 1915. Els primers estats als quals apel·len ara mateix són Alemanya i Finlàndia, que des de la independència el 1990 es van comprometre amb el desenvolupament de Namíbia com a antigues metròpolis polítiques o espirituals: ‘Tots dos països haurien d’exigir al govern que respectés les minories, perquè la nostra reivindicació no és ètnica, sinó ètica.’

De la comunitat internacional, no sols n’esperen suport, sinó també idees. Com la que en Martin Dentlinger va adoptar de la representant del Front Democràtic Nacional de les Filipines (NDFP) al New World Summit de Brussel·les, fa dues setmanes. Coni Ledesma, que també és la portaveu internacional del moviment de dones MAKIBAKA, va detallar al ‘parlament nòmada’ instal·lat al Teatre Reial Flamenc de la capital comunitària la pràctica i el funcionament del govern paral·lel de l’NDFP en moltes ‘àrees alliberades respecte del govern reaccionari filipí’, una idea que Dentlinger es va endur cap a Rehoboth per a debatre-la, si escau, amb la seva comunitat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any