27.09.2014 - 06:00
Gerard Ibáñez és el director de Deu de Veu, el grup vocal guanyador del concurs de talent de TV3 ‘Oh Happy Day’. El programa ha permès a la formació gravar un disc, ‘Junts‘, i fer una gira per tot Catalunya i també per algunes ciutats europees. Ara ja han començat a treballar en el segon disc, que calculen que podria publicar-se a la primavera. El tret característic de la formació és que no és només un cor. Les cançons sempre van acompanyades d’una coreografia i una interpretació que busca sorprendre al públic. Els arranjaments atrevits del Gerard Ibáñez també ens són un ingredient bàsic. ‘Volem sorprendre al públic a cada compàs de cada cançó’.
Amb un caràcter completament apassionat per allò que fa i amb molta ambició, Ibáñez hi posa cos i ànima. El seu horitzó és lluny: vol que el projecte es consolidi i no descarta que tot el grup pugui arribar a viure de la música. ‘Si seguim així un any més, el públic potser ens reconeixerà per Deu de Veu i no per ser els guanyadors de ‘Oh Happy Day’. De moment, al desembre tenen programat un concert de Nadal al Tetare Coliseum, apareixeràn a un capítol de la sèrie espanyola ‘El secreto de Puente Viejo’ i tenen al cap un projecte de recuperació de la història de la Nova Cançó, que es diria ‘Músiques d’un país petit’.
—Avui comença la segona temporada de ‘Oh Happy Day’. Què ha significat guanyar el concurs per Deu de Veu?
—Ens ha donat visibilitat. No deixem de ser aquell grup d’amics que es van ajuntar amb mi perquè confiaven en el meu criteri musical i en la meva manera d’entendre la música. Abans als concerts hi venien unes setanta o cent persones com a molt i, en canvi, ara podem omplir sales amb vuit-centes o mil persones. Fins i tot ens han trucat d’una sèrie espanyola! I també ens ha donat moltes ‘tables’. La manera de treballar durant el programa, que era dura perquè havíem de ser molt persistents i constants, va fer que adquiríssim una manera de treballar que no havíem tingut abans.
—I a vós personalment, com us ha canviat la vida?
—M’ha canviat perquè tinc molta feina i molts maldecaps. He hagut de gestionar Deu de Veu amb l’ajuda d’un mànager. La feina em saturava. Em queien els cabells i tot de l’estrès! M’agrada fer les coses molt ben fetes i no arribava a tot. Ha estat la primera vegada a la meva vida que no arribava a fer tot el que volia fer. També m’ha donat visibilitat a mi: la gent em saluda pel carrer! I després també m’ha donat reconeixement a nivell musical La Federació d’Entitats Corals Catalanes em va fer una entrevista sobre els cors, sobre la meva manera de dirigir, de muntar les cançons. I tot això es veu a Deu de Veu. Com diu la frase típica: el cor és el reflex del director.
—Han canviat els vostres objectius?
—Per mi ha suposat una professionalització. Jo abans de ‘Oh Happy Day’ m’estava formant per treure’m una titulació oficial en música. Tinc una titulació en teatre musical, però no en música. Tota la vida he fet música o cant, però sempre a institucions no reglades. Fa uns anys la meva mare em va dir que valia la pena que tingués una titulació oficial. L’any passat no ho vaig poder acabar pel programa i ara em proposo acabar-ho. No sé com anirà la meva vida perquè faig moltes coses: em fan encàrrecs de música i hi ha corals que em demanen que vagi a fer alguna ‘master class’.
—Què és el més important que heu après?
—Sóc una persona molt impulsiva i estic aprenent a respirar i a entendre que Roma no es va fer en dos dies. He adquirit molts coneixements musicals perquè m’he pogut relacionar amb molta gent del món, a la qual jo admiro, com ara Joan Vives o Albert Guinovart. També he après moltes coses a nivell personal i a nivell de relació amb els cantaires i amb la gent.
—Com esteu ara els Deu de Veu?
—Aquest diumenge fem l’últim concert de la gira d’estiu, que ha estat la promoció del nostre primer disc i ja estem assajant un nou repertori per gravar el segon disc. Amb la discogràfica hem signat per dos discs amb possibilitat de fer-ne un tercer. Imagino que cap al març el podrem publicar i llavors començarem la gira. Hi inclourem una cançó en castellà, però no ens allunyem de la terra perquè és del Joan Manuel Serrat.
—Com valoreu el resultat que us ha donat el primer disc?
—És un disc per a tothom, on hi ha cançons tradicionals catalanes com pot ser el Rossinyol o la Dama d’Aragó, cançons reagge, cançons d’Els Pets, pop-rock internacional o, fins i tot, hem fet alguna cançó dance o hem versionat Txarango. És un disc que és per a tots els públics perquè als concerts vénen tant nens de 4 o 5 anys, com avis de 70 anys. I tenim molt bona rebuda. Sovint ens diuen que agradem més en directe que no per la televisió. Això és molt positiu. No sabíem si això de Deu de Veu seria una cosa del moment, per haver guanyat ‘Oh Happy Day’, però no, hem vist que la gent valora el nostre esforç i la nostra manera de transmetre la música.
—Ja prepareu nou repertori pel segon disc. Què hi trobarem de nou?
—Volem fer un disc d’unes vint versions i hi volem incloure dues cançons inèdites. Encara no sé si les composaré jo o demanaré a algú. com el Manu Guix. que ho faci.
—Com escolliu el repertori?
—Jo en tinc l’última paraula, però som un grup on tots opinem. Per escollir les cançons del segon disc ens vam reunir i vam estar durant dos assagis de tres hores escoltant cançons que tothom proposava i donant-ne l’opinió. Jo també opinava des del punt de vista dels arranjaments. I de les cançons més votades hem triat les que volem que surtin al segon disc. Després queda la feina de fer els arranjaments i crear el toc Deu de Veu.
—Com definiu el caràcter Deu de Veu?
—És la versatilitat de poder cantar una balada de manera diferent de com la gent la coneix, per exemple. És intentar innovar. I també cantar, actuar i ballar, tot alhora. I sobretot sorprendre el públic. Volem sorprendre el públic a cada compàs de cada cançó.
—Cal atreviment?
—Sí, perquè capgirem les cançons, innovem. Però també hem de tenir unes vuit o deu cançons fidels a l’original perquè la gent les pugui reconèixer. Em baso molt en el públic i penso què els pot agradar i, a partir d’axiò, fem. Això sí, sense fer coses que a nosaltres ens facin sentir incòmodes. Sempre dic dues coses als cantants: si nosaltres als escenaris ens ho passem bé, el públic s’ho passarà bé; i que hem de fer coses trencadores, però també hi ha una part del públic que li agrada reconèixer cançons.
—Com va sorgir la idea de Deu de Veu?
—Volia trencar la idea del cor que només canta cançons tradicionals, que està rígid i com a màxim pica de mans. Estava estudiant i acabant els meus estudis en teatre musical i veia que si fusionava la qualitat musical de la música clàssica amb l’estil musical i la manera d’interpretar i comunicar del teatre, tindria un cor com mai s’ha vist a Catalunya. I això és el que vaig intentar. Això està força de moda als Estats Units, però aquí no havia arribat. I hem fet una espècie de marca. He vist els càstings de la segona temporada de l’Oh Happy Day i hi ha molts cors que s’assemblen a nosaltres. Estic molt content!
—Aquest projecte tan ambiciós debia ser difícil engegar-lo.
—Ha estat difícil perquè sóc jove i perquè no tenia uns coneixements musicals virtuosos. Jo sempre m’ho he hagut de treballar moltíssim i ho he hagut d’estudiar tot dues vegades perquè no he estat un superdotat de la música com alguns dels meus companys. Ha estat difícil però gràcies als nois que es van aventurar amb mi, vam tirar endavant. Després de fer alguns concerts pel carrer, vam fer un espectacle propi i el públic va reaccionar molt bé.
—Sou jove igual que els companys del grup. És difícil posar-hi ordre?
—Ara em costa menys. Hem assolit la professionalització del grup. Mai havíem cobrat de Deu de Veu, però ara hem aconseguit un catxet i tots cobrem. O cobràvem tots, o no cobrava ningú. Com que ara hi ha diners pel maig, ara la gent s’agafa Deu de Veu com una feina, a part d’una afició. A vegades em costa posar ordre perquè som amics i costa molt renyar a un amic o dir-li que no ha estudiat prou.
—Veieu factible que tot el grup es pugui arribar a guanyar la vida amb Deu de Veu?
—No ho descarto. Crec en el projecte i crec en els meus nois. Crec que si seguim fent coses innovadores –que no transgrassores– i aconseguim estar en aquest nivell de qualitat musical on la gent es sorprèn als espectacles durant un any, el públic ens reconeixerà per Deu de Veu i no per ser els guanyadors d’Oh Happy Day. Si puc aconseguir això, podríem ser un grup estable i intentar viure de la música. Lluito nit i dia per aconseguir-ho.
—El teu rol de director et deixa espai per poder interpretar cançons i lluir-te en aquest sentit?
—Em limito a estar dins el grup cantant i, de moment, com que ens falten baixos, faig de baix. Jo agafo el rol de presentar el concert i ja tinc prou feina d’arranjar, ensenyar les cançons i estar pendent de la intensitat de la interpretació.
—De quina cançó de les que heu fet fins ara n’estàs més content?
—Vinc del món de la música clàssica i és la meva debilitat. Penso que la Dama d’Aragó és la cançó que hem fet i ens transmet més coses a nosaltres i més màgia al públic. Primer vam fer el Rossinyol, després el Cant dels ocells, que ja va ser una evolució. Finalment al disc hi vam incloure la Dama d’Aragó.
Després també n’hi ha dues de més mogudes que sempre són un èxit als concerts: ‘Quan tot s’enlaira‘, de Txarango, i ‘When love takes over‘, de David Guetta.
—Què recomanaríeu a les corals que ara participaran a la segona temporada d’Oh Happy Day?
—Ja han vist com funciona el programa i tenen una mica d’avantatge amb això. Nosaltres vam ser una mica els conillets d’índies. I els diria que sobretot gaudeixin durant el programa perquè allà hi haurà moments que el jurat els dirà coses que no sabran què vol dir ben bé. I allà estàs en un concurs on en valoren també respecte a altres cors i per això cal que no vulguin ser competitius amb els altres. Que s’ho passin bé, que aprenguin molta música i que gaudeixin de l’experiència perquè només es viu una vegada.
