30.11.2015 - 06:00
Carme-Laura Gil (Benissanet, 1935). Va començar a escriure un bloc per seguir ‘estant’ un cop va deixar de ser diputada. La nova situació li permetia escriure sense les precaucions que suposa ocupar un càrrec públic. I també era un espai per seguir aprenent. ‘Coc ràpid’ ha estat un dels blocs més combatius amb la violència masclista. La denúncia de cada víctima és un dels trets del bloc, però Gil considera que és una qüestió que no és prou a l’ordre del dia. ‘La violència masclista és una xacra vergonyant de la nostra societat’.
—El primer apunt el vàreu fer el 25 de maig del 2005. Per què vàreu obrir el bloc?
—El vaig obrir perquè estava a punt de deixar de ser diputada i vaig pensar que aleshores sí que podria escriure en un bloc i fer-hi opinions polítiques quan convingués. De fet, durant el temps que encara era diputada no hi vaig fer cap opinió política. I el bloc també era sobretot per poder escriure, aprendre i estudiar.
—Cada apunt que feu és l’excusa per aprofundir en alguna qüestió?
—Quan vull escriure sobre algun tema, l’estudio, em documento i després l’escric. Sí, el bloc el tinc per seguir aprenent.
—Des que el vàreu obrir fins ara, com creieu que ha evolucionat?
—Segurament ha evolucionat tal com jo evoluciono. Però al 2005 jo no era tant diferent a com sóc ara. A la meva edat ja no ets diferent. El que sí que ha passat és que abans anava una mica més espigolant i ara ja em centro més en temes determinats. He donat nom a temes que faig, amb les categories. I això fa que pugui escriure d’una altra manera.
—Què us fa decidir escriure sobre un tema o un altre?
—Si hi ha una notícia sobre la dona o sobre política catalana, per exemple, són temes que fan que m’hi impliqui. Jo faig de testimoni. Llavors també hi ha altres temes: si un dia llegeixo una cosa interessant, me’n documento, aprenc i escric. Sempre tinc una voluntat pedagògica, pel meu ofici de professora.
—Molt sovint parleu de la violència masclista.
—Sí, cada cop que hi ha una víctima a l’estat espanyol –perquè de Catalunya no hi ha estadístiques que pugui seguir– crec que és una obligació fer-ne una denúncia. Aquesta és una cosa que trobo a faltar als blocs en general. Molts blocs són com agendes de l’actualitat, però aquest tema no en forma part. I és una xacra vergonyant de la nostra societat.
—Què podem fer per combatre-ho?
—Individualment, ser un exemple, que no vol dir només fer-ne denúncia quan hi ha una mort per violència masclista, sinó un exemple de no permetre que es banalitzi el paper de la dona i que la dona es converteixi en un objecte. No permetre els comentaris masclistes. Per exemple, si es parla amb algú i en fa un, fer-li-ho saber. No parlo d’un feminisme combatiu, però igual que jo no permeto davant meu que algú parli de l’homosexualitat d’una manera menyspreadora, doncs, de la dona en general tampoc. Si això ho fes tothom ja guanyaríem molt. I no cal dir en el periodisme, la televisió o la publicitat.
—Els vostres apunts moltes vegades s’han convertit en notícia.
—Però és perquè vaig ser consellera i perquè vaig estar al departament d’Ensenyament molts anys. I des del 96 he estat activa en política. Si no, no sortiria.
—Però en sou conscient al moment de publicar-ho?
—Jo sóc molt lliure en escriure. Ja ho era en la meva vida política. I no, no ho penso que es convertirà en notícia. El que penso és que algú ho llegirà. No faig un titular. Si volgués fer això, faria servir el Twitter, i no en tinc.
—Teniu més de tres mil apunts fets. La constància en publicar, és premeditada?
—No ho faig com una disciplina, però sí que em serveix per estar al dia de tot i per seguir estudiant, per seguir llegint coses… Ho tinc imposat, però se m’ha convertit no en una rutina sinó en una necessitat.
—D’aquests més tres mil apunts, n’hi ha algun que destacaríeu?
—No te’n puc dir un, però sí que et puc dir els que més m’agraden. Són els que es troben sota la categoria ‘La nena’, que són records meus, novel·lats, de quan era petita. Records de la mare, del pare. Els records de quan era petita són els apunts que més m’estimo.
—El mateix nom del bloc ja té a veure amb la vostra infantesa. ‘Coc ràpid’ el nom amb què s’hi coneix el pa de pessic de Benissanet.
—Vaig néixer a Benissanet, tot i que vivíem aquí, a Barcelona. Tenia un germà de dos anys i la mama hi tenia les seves germanes. Hi vam anar perquè les tietes es facin càrrec d’ell. I malgrat que jo el poble gairebé no el conec, el Coc ràpid és, en el fons, les arrels.
—Heu dit que els blocs són un capital de talent enorme dels Països Catalans.
—Per mi la gran sorpresa a VilaWeb va ser veure gent del País Valencià, de Mallorca, també de la Catalunya Nord, que també n’hi ha alguns, encara que pocs. Realment és dels Països Catalans. Els blocs han estat el canal que ho ha permès. Hi ha uns blocs excel·lents.
—Quin és el vostre primer record de VilaWeb?
—El color. I les notícies. VilaWeb va ser una novetat, com a diari digital. A més, hi havia una voluntat de ser. I ja es veia que era un diari crític. I jo el seguia, l’he llegit sempre.
—I per què vàreu obrir el bloc a VilaWeb?
—Per mi no hi havia cap altre lloc millor on obrir el bloc. El tinc a VilaWeb perquè és un espai català i molt lliure.
—Què és el que més us agrada de VilaWeb?
—M’agrada que és dels Països Catalans. I la veritat és que és universal. També m’agrada que tingui ideologia i que no l’amagui. I després hi ha una cosa de la seva concepció com a diari que jo crec que és la primera vegada que ho vaig veure: que facilita l’accés a les fonts originals. Si cita un document, hi ha l’enllaç per veure’l. Ara ja ho fa tothom, però abans no era així. Per mi va ser extraordinari aquest canvi.
