Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  21.09.2014  09:26

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

Linyola, la perla de l’Urgell

Francesc Pascual (1993)

Men?ame
 

I Linyola, la perla. Amb propietat, amb orgull. És un poble tan mirat, que li escau el qualificatiu. Sempre ho havia sentit a dir als meus: Linyola, la perla d’Urgell.

Quan jugàvem a la Costa, refregant el cul dels pantalons per l’argila del pendent, de vegades em quedava embadalit contemplant el Vallmajor, travat al fons pel campanar de Linyola. Pensava que si mai tornava el diluvi universal, quan nosaltres tindríem l’aigua al coll a Linyola ja farien esqueneta. Coses de canalla!

Sempre m’hi complaïa i encara ho faig. El poble apareix nítid des de casa, i pel dret no és pas gaire lluny. Fins i tot un camí veïnal, que du el seu nom, hi porta.

A la primera llambregada, sense aprofundir, ja endevines quin peu calça. Arbres i flors pertot arreu; als carrers i a les cases. Per a mi és una premonició que poques vegades falla. El poble que cultiva aquest semblant, busca-hi la llonza! Segur que la trobes.

La carretera de Bellcaire l’obre pel mig, si bé de l’impersonal posat de totes les carreteres, a Linyola n’han fet una petita avinguda amb arbres que dissimula la intromissió, amb comerços, bars, bancs i altres animacions transaccionals.

A mitja carretera del poble, anomenada aquí Pons i Arola, hi ha el trencall que guia a l’interior vell on el primer que trobes, en ordre d’importància, és el palau porxat de l’actual Casa de la Vila que Déu n’hi do com deuria ser important. I després, una mica més endins, l’auster temple gòtic, una peça magnífica, sense concessions, llisa, pedra d’oració i defensa; única en tot el Pla. Realment és la joia clau. A mi m’agrada i voldria saber-ne més per a descriure-la.

A la placeta de l’Església hi trobes porxos vells i poques antigalles ja que, tot i que conserva l’encant de la història que guarda en carrerets torts i estrets en aquesta part, les reformes deuen haver fet neteja. Tot és actual.

La part nova, a l’altre costat de la carretera, amb la gran plaça del Planell, curullada de plataners i rosers, és una generositat. Els carrers són d’unes dimensions sense regatejar-hi un metre, obrint-se a ponent per un nou poble que serà el futur Linyola. Zones escolars, d’esbargiment, d’esports... com una explosió de confiança i seguretat en el seu potencial.

Des d’aquesta perspectiva estant, t’adones de la bellesa de la Plana i la seva constant de terra agraïda, fèrtil, ampla i sense engavanys.

És un poble pagès que darrerament ha fet temptatives industrials en concrets terrenys, si bé globalment és agrícola encara. La ramaderia de complement tenia la vessant de les vaqueries. En sents la ferum segons en quins carrers i cases.

***

És radiant, de cases grans, amb prosperitat al semblant. La gent té un posat eufòric, als bars hi ha clientela fins i tot al carrer, i el nervi laboral el toques donant tombs pel poble que, en la part nova especialment, pots fer en cotxe sense cap problema de malrondar.

Jo li he notat sempre a Linyola una peculiaritat urgellenca que no sabria definir. L’autosuficiència, en el bon sentit de la paraula, que tenen aquests pobles de la carretera nacional ençà —i especialment aquest— tenen una força més granítica que els de l’altra banda, com més forts. Tant Bellvís, com el Poal, com el Palau...

Ja és ganes de veure-hi el rínxol! En el context, barrejant-hi terreny, història, terra regalada i bon bastiment, la meva apreciació ho mirava d’aquesta manera. Al damunt, potser Linyola més ensenyorit i tot. Sense cap ganes de menystenir-ne cap.

És un dels pobles més grans de la comarca. Va a Mollerussa per la carretera de Bellcaire i si vols gaudir realment el país, pots accedir a la carretera de Balaguer, passant pels fondals més bonics de tota la Plana, cap a Sarcènit. Amb tot és un poble interior, fins on arribi la peculiaritat que hi vulguis donar. Vull dir que ni ferrocarril, ni la n-ii hi són presents. Menys soroll!

En recordava les festes majors d’agost i les calorades. Amb aquell envelat plantat al bell Planell, que era segurament l’envelat més gran que s’aixecava enlloc.

Ara, fins l’Ateneu que semblava arraconat, amb tantes flors i arbres al davant, aquell esplendorós carrer de Pompeu Fabra tan replé de jardineria i el mateix carrer de Lleida, espaiós, li donen prestància. Com ha canviat Linyola, sempre gran i senyora; darrerament tan empolainada!

Francesc Pascual, El jardí de la boira, Lleida, Pagès, 1993, p. 199-201 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.