20.09.2014 - 06:00
Ara tot just que comença el curs, després del merescut, o no, període de vacances, cadascú sabrà si es mereix el descans estiuenc, és l’esperat moment dels retrobaments. Els que som actius en les associacions és aquell moment de remprendre l’activitat i que ens disposem a fer-ho amb energies renovades. L’aturada de l’estiu actua clarament com un regenerador d’il·lusions i de forces.
Nous projectes i embranzides es manifesten damunt les taules de les reunions de juntes i assemblees de socis. Lluny queden de la memòria aquelles flaires a socarrim i esgotament amb que arribàvem al mes de juny i juliol, després de la intensa activitat de l’any.
En una de les típiques reunions de programació del curs d’una entitat, un soci veient que ens engrescàvem potser més del que calia i que les nostres pretensions estaven molt per sobre del que realment podíem tant per costos com per temps va deixar anar una sàvia sentència: ‘Eps nois, per fer tot el que voleu, necessitarem un canut de minairons’. L’home sense saber-ho m’havia regalat la secció d’avui, i ja sabiem qui serien els protagonistes, els minairons, manairons, minarons o menairons, i que també es coneixen com diablorins i femilians .
Els minairons neixen de l’herba minaironera o de Sant Joan i son uns éssers diminuts, diminuts. Tant que la tradició explica que en un canut d’agulles de cosir n’hi caben molts, milers. La virtut d’aquests éssers de la mitologia popular dels Pirineus és la seva gran capacitat de treball, de fet a ells s’els atribueix construccions de megàlits, ponts, tarteres etc. Però no tot és treballar, els minairons també son grans conversadors.
Ara bé, no tot son flors i violes pels qui tenen la sort posseir una canut de minairons, ja que la cosa no és tant fàcil i aquestes criaturetes tant i tant treballadores i tant i tant conversadores poden convertir-se en un malson que fins i tot et pot costar la vida, pel que més val no jugar-hi gaire i només obrir el canut quan s’està ben segur que els donarem feina o conversa.
La cosa, m’han explicat, que va més o menys així. Un cop s’ha destapat el canut, una riuada de minairons surten del recipient inquiets i amb ganes de feinejar i xerrar. Mentre van sortint van dient que direm que farem? que direm que farem? o be que farem que direm? i aquí la cosa es complica, si a la tercera vegada que els minairons fan la pregunta no els has donat conversa o els has donat feina et fan la pell.
Diuen que quí te la sort de fer-se amb un canut de minairons i te prou seny per fer-lo servir te la vida solucionada de per vida. El envejosos expliquen que alguns hereus de cases fortes a Pirineu algun cop han estat amos d’un canut de minairons, i això explicaria com casa i família han anat amunt.
Ara a principi de curs, que ens n’anirien de bé uns canuts de minairons, oi??
Enllaços
Array
