Notícies

Dilluns  15.09.2014  06:00

Autor/s: Núria Ventura

Aleix Cardona: 'El procés té dos enemics: els estats ocupants i les elits de Catalunya'

Entrevista amb l'autor del bloc 'Aleix a ca la Toca', sobre la revista La Rella, sobre la creació de la comarca del Lluçanés i sobre el procés sobiranista i els Països Catalans

Men?ame
 

És una de les ànimes de La Rella, el mitjà de comunicació per excel·lència del Lluçanès. Ha estat part de la redacció de la revista durant anys i ara segueix vinculat a l’associació que hi ha darrera i treballa perquè es pugui mantenir. Un dels centres d’interès del mitjà, digital i imprès, és la qüestió de la creació de la comarca del Lluçanès, una estructura que l’Aleix té clar que és necessària perquè els tretze municipis que formarien la comarca puguin tirar endavant. ‘El reconeixement de la comarca no és només un títol, sinó que hauria de servir perquè hi hagués una distribució de recursos que fes que la gent de Lluçanès no hagués de marxar’, explica. En aquesta entrevista l’Aleix Cardona també parla del procés sobiranista i exposa la seva preocupació pel fet que Principat s’oblidi de la resta dels territoris dels Països Catalans. Escriu el bloc Aleix a ca la Toca des de fa gairebé nou anys.

En quina situació està el procés de creació de la comarca del Lluçanés?

—El procediment legal desenvolupat és exactament igual que el del Moianès. Ells van començar abans amb els tràmits, però tinc entès que fa pocs dies ja es van igualar els processos. Està al mateix estadi. Ara de l’única cosa de que depèn és que hi hagi un acord parlamentari que reconegui que els porcediments seguits s’ajustin a la llei, una llei que seria la llei antiga perquè la nova encara no està aprovada. Legalment, les dues comarques haurien de tenir el reconeixement de manera automàtica.

Però la llei de consultes ho pot canviar.

—Ha aparegut aquesta proposta que amb la llei de consultes es faci una consulta als pobles, una cosa que és absolutament innecessària. És innecessari al Moianès i també al Lluçanès. Des que tot això va començar, ara fa dotze anys, que s’evidencia amb escreix la voluntat de la gent de la comarca. El Lluçanès, amb vuit mil habitants, va recollir més de sis mil signatures individuals, dels pobles i dels mateixos ajuntaments. La feina fa molts anys que està feta. Ara això de la consulta és un invent polític.

Per què creieu que sorgeix la idea de fer la consulta sobre si el Lluçanès es converteix en comarca?

—És una mostra més de la manca de voluntat política, sobretot per part de Convergència. I sobretot ve motivat per una qüestió de pèrdua de representació i de vots a Osona. La consulta permet un nou episodi de dilació del procés. Però ningú s’atreveix a posar en dubte que el Lluçanès i el Moianès han de ser comarca. Ho diu la història i ho diu la gent.

Per què seria important la creació d’aquesta comarca?

—Cal entendre què és el Lluçanès. És un territori que, com ha definit el Ramon Besa [periodista esportiu de Perafita], té un territori com el de l’àrea metropolitana, però que els habitants hi cabrien tots al Palau Blaugrana. El Lluçanès ratlla els vuit mil habitants i té tretze municipis. Són pobles molt petits amb poca població. La comarca té els avantatges de tenir poca població, però també té les dificultats que suposa que hi hagi tres capitals de comarca com Manresa, Vic i Ripoll a uns 25-30 km. Totes les inversions en serveis sempre se n’han anat cap als caps de comarca. I el Lluçanès ha quedat una mica abandonat. Per tant, el reconeixement de la comarca no és només un títol, sinó que hauria de servir perquè hi hagués una distribució de recursos que fes que la gent de Lluçanès no hagués de marxar a treballar a fora.

La crisi ha afectat especialment el Lluçanès. Fins i tot ha perdut població...

—En els últims deu anys ha perdut aproximadament 500 habitants sobre una població de 8.400, que és la que tenia fa set o vuit anys. El percentatge és altíssim. És degut a factors molt diversos. La crisi del tèxtil de fa anys aquí ja va afectar i la crisi d’ara també ha afectat d’una manera especial. I en no haver-hi planificació pròpia, recursos propis i estructures pròpies tot això va a parar a les estructures més grans. I la gent s’ha buscat la vida a altres territoris.

El mitjà de comunicació per excel·lència de la zona és La Rella. Quina importànica té com a element cohesionador del territori del Lluçanès?

—Jo crec que els números parlen de manera clara: La Rella és una revista que al març farà quinze anys i és una publicació gratuïta en un territori com el Lluçanès. Això és una cosa poc habitual. És una publicació que ha aconseguit que a gairebé totes les cases del Lluçanès n’hi entri com a mínim un exemplar cada quinze dies.

Deu ser difícil de sostenir.

—Sí, seria molt complicat si no hi hagués un vincle molt directe amb el territori. La població és de vuit mil habitants i de La Rella se n’editen més de tres mil exemplars cada quinze dies. I el que demostra el suport que té aquesta revista és que vàrem engegar una campanya de micromecenatge per tal de buscar recursos per intentar garantir la continuïtat de la publicació i va tenir un resultat extraordiari. Vam demanar 9.000 euros i vam superar els 13.500.

La vostra activitat en aquest sentit no s’acaba amb La Rella. També formeu part de l’associació Solc i col·laboreu a la revista Caramella.

—Solc és una associació cultural que va néixer l’any 95 i que durant 21 anys ha organitzat un dels festivals de música i cultura popular de més abast que es fan als Països Catalans. Això es va acabar l’any passat. Solc és una entitat que promou la cultura popular i és una de les entitats editores de la revista Caramella, una revista de música i cultura popular que fem tres entitats i que es distribueix a tots els Països Catalans.

En quina situació està la cultura i la música popular del país?

—Podriem dir que té molt bona salut, en general. Una altra cosa és què entenem exactament per cultura popular i en aquest sentit potser sí que caldria reflexionar-hi. Crec que la cultura popular és molt més que una mostra castellera o una mostra de gegants. Tot això són expressions vinculades a la cultura popular que potser tenen més de folklore que de cultura popular perquè la cultura popular és aquella que fa el poble cada dia. La cultura popular no la podem vincular només a les tradicions ancestrals, sinó també a com es manifesta, celebra, reflexiona la col·lectivitat en el dia a dia. Ara mateix les expressions de cultura popular estan molt a l’ordre del dia i actives. També hi ha una música popular que es fa arreu dels Països Catalans i destacaria la gran potència i la gran força que té a les comarques del sud, al País Valencià.

Un exemple d’aquesta força del País Valencià?

—Tot i que ja no estiguin en actiu, crec que Obrint Pas n’és un bon exemple. El volum de producció discogràfica que s’està donant al País Valencià ha fet petar qualsevol previsió i ara està donant fruits amb, per exemple, el Col·lectiu Ovidi Montllor, que cada any entrega els premis i ha permès cohesionar, vertebrar i projectar la música. No només la que entendríem com a més folk o d’arrel, sinó la música en general que es fa al país. Potser una de les desgràcies és que hi ha pocs mitjans que es fan ressò de tota la realitat conjunta arreu dels països catalans.

Als vostres apunts defenseu sovint que el procés de construcció nacional inclogui tot el país, però estaríeu d’acord que és complicat que el procés el facin tots els territoris alhora, sinó que cada territori té el seu tempo?

—Crec que qualsevol país del món té parts del país que tenen el seu tempo i no té el mateix tempo la ciutat de Girona que la ciutat de Tortosa. Igual com no té el mateix tempo la ciutat d’Alacant que alguna població de la comarca de la Ribera. Per tant, crec que el problema és si es planteja un procés de sobirania pel conjunt dels Països Catalans o si es renuncia d’entrada a fer una plantejament de conjunt. Una altra cosa és que amb les dinàmiques polítiques, socials i econòmiques que hi hagi, un tros del país, el que sigui, pugui desenvolupar un procés més ràpid o en un sentit diferent a la resta. La meva preocupació és perquè el procés que se segueix a Catalunya hi renuncia explícitament, malgrat bones voluntats, a un projecte d’alliberament nacional per a tota la nació. Donem per fet que els ritmes venen marcats per estructures administratives que van per davant de la idea d’un conjunt nacional, que són els Països Catalans.

Però al Principat té el procés avançat. No creieu que Catalunya hauria d’aprofitar-ho?

—No vull dir que la independència del Principat hagi de ser contrària als interessos dels Països Catalans. Per mi el problema és que el procés es faci d’esquena i en contra de la construcció nacional del país. Per exemple, em preocupa molt que quan parlem de projecte de futur d’aquesta suposada Catalunya independent, es parli molt que cobrarem les pensions, que tindrem més diners i d’un seguit de coses que semblen viables i, en canvi, no hi ha cap pla treballat conjuntament amb la resta dels Països Catalans per tal de garantir la normalització de la llengua catalana, per exemple.

Quin paper han de tenir aquí les forces d’esquerra?

—El model que està aplicant el govern català, juntament amb les forces que li donen suport, és un model que és com un exemple del model social cap on anem, un model sense drets socials i col·lectius, on el sector privat és el gran guanyador d’aquest nou poder i, per tant, és un model que desmunta i desballesta no només l’anomenat estat del benestar, sinó simplement els drets elementals. Crec que el procés té dos enemics: els estat ocupants i les elits de Catalunya. L’esquerra independentista ha de marcar terreny diferenciat, sinó anem cap a la construcció d’unes estructures de poder contràries a la majoria.

El bloc s’anomena 'Aleix a ca la Toca'. Què vol dir aquest nom?

—Ca la Toca és la casa on visc. És una casa que té dos noms. Cal Vicenç és el nom apte i ‘Ca la Toca’ és el nom no apte. Es veu que en aquesta casa hi havia hagut algú que se l’identificava amb una vida de relacions lleugeres i aquest és un nom mig amagat.

Aviat farà nou anys que vàreu obrir el bloc. Com us sentiu després de tant de temps?

—Com he escrit alguna vegada en algun aniversari del bloc, crec que és força el reflex d’un estat d’ànim. Malgrat alguns problemes tècnics que he tingut, el bloc és un espai ideal perquè permet expressar-te i comunicar-te amb la gent.

Com és que el vàreu obrir a VilaWeb?

—Precisament perquè els blocs de VilaWeb em permeten ajuntar aquesta sensació més la finestra que VilaWeb representa com a mitjà de comunicació que té en compte el conjunt de la nació.

Què significa per vós VilaWeb?

—Per mi VilaWeb va representar la concreció d’un fet que per mi és fonamental per la construcció d’un país, que és explicar un imaginari i un univers nacional igualitari, on no hi hagi un centre i una perifèria.

Men?ame