Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  14.08.2014  06:00

Autor/s: Núria Ventura

Pep Albinyana: 'A la Vall d'Albaida es parla més català que a Barcelona'

VilaWeb entrevista els seus subscriptors que són blocaires, ara que han passat deu anys de l'inici del servei

Men?ame
 

Pep Albinyana (l'Olleria, 1962) escriu al bloc Gàlim des de fa deu anys. Va ser un dels primers que va començar a fer apuntaments a +VilaWeb, però el bloc només és una part de la seva vinculació amb el diari: en Pep és responsable de l'edició local de VilaWeb a Ontinyent. Creu que el País Valencià ha tingut uns mitjans de comunicació precaris, però que, malgrat tot, en els últims vint-i-cinc anys s'ha avançat i s'han despertat consciències. 'Som en un punt que pot donar molta llum', explica. Un dels temes de què parla de vegades al bloc és de la mobilitat de les persones amb alguna discapacitat. Per experiència personal, pensa que 'hi hauria d'haver més conscència social' perquè l'espai públic s'adaptés a les necessitats de tothom.

Un dels vostres últims apuntaments és sorprenent perquè hi expliqueu que, el dia que Jordi Pujol va fer la confessió sobre els diners no declarats, vau iniciar uns contactes amb la seva oficina.

A l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida ens hem proposat de fer unes activitats sobre la transició l'any vinent. Jo vaig proposar de fer un acte on convidaríem en Jordi Pujol. I justament el dia que va fer la confessió em va arribar una resposta de la seua oficina on em deien que sí que ho acceptava. I ho vaig explicar.

Què vau pensar després de la confessió?

—La veritat és que per a mi va ser una decepció. És d'aquelles coses que, si no fos perquè ho ha reconegut ell, hauria dit que no pot ser certa. I en tot cas, espere saber-ne els detalls... Un efecte sobre Catalunya? Més que un efecte, el cas ha evidenciat que la societat ha superat la persona i el personatge de Pujol. Encara que hi haja qui se'n senta dolgut, l'actuació del polític no condicionarà la societat com sembla que esperaven des de posicions unionistes.

Sou el responsable de la versió local de VilaWeb a Ontinyent. Com va començar la col·laboració?

—Com moltes coses, sense voler. Devia ser l'any noranta-sis. Uns amics periodistes de la comarca em van dir de proposar a en Vicent Partal de fer una edició local de VilaWeb. Vam parlar amb ell i ho vam posar en marxa. Jo no tenia la idea d'involucrar-m'hi molt, però al final els altres no s'hi dediquen i pràcticament ho faig tot jo.

Quina funció creieu que fa un mitjà local com VilaWeb Ontinyent?

—Té la intenció d'informar des d'un marc de referència concret. Tenint clar el punt de vista ideològic i nacional, com qualsevol altre diari i qualsevol altre periodista.

Hi ha prou mitjans de l'estil de VilaWeb Ontinyent al País Valencià?

—Hi ha uns certs mitjans, menuts, que comencen a tenir una mica d'audiència, que són més combatius i crítics que la majoria. Van apareixent emissores de ràdio, sobretot a internet, i alguns diaris digitals d'àmbit local, que també funcionen. Tots solen tenir gent jove que treballa de manera molt desimbolta i sense manies.

És la resposta als mitjans que han tancat i prohibit?

—La gent és molt conscient que la informació que transmeten els grans mitjans arriba com arriba i depèn de qui depèn. I veuen que això comença a fallar molt. I com que avui la tecnologia permet de fer moltes coses, s'adonen que, en lloc de callar, poden opinar. Hi ha molta gent que té massa temps, perquè no troba feina, i sap que escriure pot ser útil. Hi ha gent molt preparada que participa en coses i que ho fa bé.

Creieu que el País Valencià viu un moment decisiu?

—Crec que som en un moment molt important perquè en els últims vint-i-cinc anys el País Valencià s'ha espavilat molt. I tot això amb uns mitjans molt precaris, que en molts moments hi han anat en contra, i amb una escola en valencià precària, que no s'ha deixat créixer. Jo crec que això fa que la reacció (també a la contra) siga molt gran perquè han vist que amb poca cosa hem pogut despertar moltes consciències.

Què penseu que passarà?

—Crec que el futur serà molt bo si som capaços de recuperar, com a mínim, el que hi havia abans, és a dir: els mitjans públics en valencià, l'escola i la llei del valencià. Ens costarà molt, però si ho aconseguim podrem continuar avançant. Ara, si els sectors valencianistes de la societat no aconsegueixen tocar el poder serà complicat de fer. Som en un punt que pot donar molta llum, però des del qual tirar enrere també és una opció. És un moment crític, per això necessitem ajuntar-nos tots els que tenim una mica de consciència. Jo crec que el moment atrau l'optimisme.

Creieu que al Principat es coneix aquest estat d'ànim?

—A mi em molesta moltes voltes la visió que es té dels valencians des del Principat. És paternalista, d'una banda, però també és de desconeixement. Ací ha vingut gent sorpresa que gairebé tot el poble parcatalà. I resulta que a la meua comarca es parla més català que a Barcelona! Hi ha un desconeixement molt gran del País Valencià i moltes voltes es dóna per perdut un territori que no ho està gens. Al contrari. Si estigués perdut, el Principat encara ho estaria més. L'optimisme també ve perquè nosaltres mateixos ens adonem que no estem tan malament com volen fer-nos creure.

El vostre bloc també recull algun apuntament sobre qüestions de mobilitat. L'espai públic està prou adaptat? 

—La veritat és que s'ha avançat molt en això. Comença a haver-hi una certa consciència d'aquesta necessitat, tot i que encara queda molt de camí per a fer i es veu com una obligació. Per exemple, quan construeixen un edifici en una ciutat i fan un soterrani per als cotxes, automàticament es fa una petita rampa a la vorera perquè hi puguen entrar. En canvi, en molts casos, hi ha d'haver una legislació que obligue a fer una rampa en un edifici quan hi ha alguna persona amb una necessitat especial. Amb això vull dir que encara cal que hi haja una obligació legal perquè ho facen.

Personalment, teniu dificultats per a caminar. Quins impediments trobeu?

—Encara hi ha molts locals amb escales per a poder-hi accedir, cosa que representa una dificultat per a molta gent. Després, a molts espais, l'accés als lavabos és molt complicat, sobretot per a les persones que van amb cadira de rodes. I un altre tema important és la consciència social: per exemple, quan hi ha una vorera rebaixada perquè la gent amb cadira de rodes hi puga passar, sovint hi ha un cotxe aparcat. També passa que pinten passos de vianants on no hi ha cap vorera rebaixada.

Treballeu per posar remei a aquests impediments?

—Ara posem en funcionament una entitat que es dedicarà a l'organització i la promoció d'activitats culturals i turístiques, però des del punt de vista inclusiu. No són activitats pensades expressament per a les persones que tenen una necessitat especial, física o psíquica, sinó per a tothom. La qüestió turística és molt important perquè hi ha moltes mancances en aquest àmbit. Intentem fer veure que adaptar espais per a gent que tinga necessitats especials no és una despesa, sinó una inversió.

D'on surt aquest interès vostre per la cultura, i sobretot per la cultura de la Vall d'Albaida?

—Em pense que és una qüestió genètica. Sempre m'han interessat aquestes coses i, com que feia anys que la comarca tenia un gran buit, perquè no hi havia activitat social ni cultural, em vaig proposar de fer coses en positiu. Perquè, si no, no les feia ningú.

Quina part de la cultura us interessa més?

—Sóc una persona que he fet moltes coses sense saber-ne massa. A mesura que ha anat apareixent gent que sí que sabia fer-les, llavors ho he anat deixant. No m'he dedicat a cap àrea concreta, sinó que he cercat la gent que feia cada cosa, m'hi he posat en contacte i he difós la seua activitat. El que faig és acomboiar els que en saben, més que no pas producció cultural.

També col·laboreu amb el cantant Pep Botifarra. Què feu, plegats?

—El vaig conèixer fa un quant temps, perquè és una persona que fa amistats de seguida. Aviat vam començar a col·laborar. Organitze concerts i actuacions. Ara mirem de digitalitzar el material que ell té de la gent gran, perquè no es perda i es puga treballar bé.

Quin tipus de material és?

—En Pep Botifarra, durant molts anys, va visitar gent gran i va enregistrar cançons i rondalles que li explicaven. És un material que té un gran valor perquè molta d'aquella gent ja s'ha mort i són cançons que pràcticament s'han perdut.

En obrir el bloc, ara fa deu anys, què hi volíeu escriure?

—No m'ho vaig plantejar. Sabia que hi escriuria opinions, alguna qüestió més anecdòtica i llavors, és clar, qüestions socials i la qüestió nacional.

Com veieu que ha evolucionat l'espai de blocs de VilaWeb, en deu anys?

—Està bé que hi haja tanta gent perquè així hi ha interessos molt diferents. Hi ha blocs que tenen una temàtica molt concreta i n'hi ha que en tenen una de més elàstica. Hi ha opinions prou divergents, però parteixen d'una base similar, perquè tots som seguidors de VilaWeb. Les diferències que hi ha entre blocaires demostren que açò és un país normal.

En quins punts coincidiu els blocaires?

—En el respecte mutu i, evidentment, en la visió de l'àmbit nacional i de la realitat del país i la societat.

Quan veieu que heu escrit més de 1.900 apuntaments al bloc, com us sentiu?

—Bé, 1.900 repartits en deu anys, són 190 a l'any. Tampoc no és excessiu!

Però deu anys són molts anys!

—Hi ha hagut temporades de tota mena. En deu anys les coses canvien, i les persones també. M'imagine que el bloc és una manera com una altra de veure l'evolució de les persones. Crec que els meus apuntaments són 1.900 fotografies que expliquen la meua evolució durant deu anys.

Però n'esteu content?

—Sí. De fet, quan estic un cert temps sense escriure em preocupe. Em demane si n'he perdut la capacitat!

Com és la relació que teniu amb els altres de blocaires de VilaWeb?

—Ens hem comunicat molt a través de comentaris mutus i a també a través de correus. I en alguna ocasió ens hem trobat i he fet coneixença personal i amistats.

Què significa per a vós VilaWeb?

—No ho sabria dir. Si s'acabara trobaria a faltar una cosa molt i molt gran. Per a mi no és només una font d'informació, també és un lloc on cada dia dedique molt de temps. És una part indestriable de mi.

Què us agrada més de VilaWeb?

—En part, la familiaritat que hi ha, i també la imaginació i la capacitat d'adaptació dels últims anys. Hi ha hagut un progrés tant tecnològic com de l'àmbit informatiu.





Men?ame