Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  28.07.2014  00:10

Autor/s: Vicent Enric Belda · Ex-alumne del centre. Llicenciat en Filologia. Professor de Valencià: Llengua i Literatura a l'IES l'Estació d'Ontinyent

Síl·labes i mots

Text inclòs en la revista literària i artística de celebració del 50 aniversari de l'IES Josep Segrelles d'Albaida

Men?ame
 

Encara que ara us puga resultar estrany pel meu aspecte descurat i pel meu estil de vida bohemi i desordenat, he de confessar-vos que aquell llunyà Nadal de 2073 jo era un home del tot distint del que sóc ara: un disciplinat i anodí funcionari del cos d’inspectors de l’administració educativa regional.

Per aquells temps, malgrat la meua joventut —tot just acabava de fer trenta anys— comptava ja amb una sòlida experiència professional i m’hi havia fet mereixedor d’una inqüestionable fama de treballador infatigable i d'expert en les més diverses lleis, decrets, reglaments i circulars de tot rang, per la qual cosa ocupava un càrrec d’alta responsabilitat en els ja esmentats serveis regionals. No puc afirmar que fóra del tot feliç —la felicitat... ja se sap!—, però us puc assegurar que la meua vida m’agradava, i tenia l’absolut convenciment que ningú no podia aspirar a res millor en la seua existència que a gaudir tant com jo del seu treball.

Per això, durant aquells anys, no recorde haver faltat ni una sola hora a la feina. Cada dia, just al temps de plegar, inventava qualsevol excusa per allargar la jornada fins ben entrada la nit. Llavors em tancava en el meu despatx amb la satisfacció de saber que no seria molestat, i passava les hores entre arxivadors oxidats i munts ingents de paperassa.

Em fascinaven els formalismes legals, que ningú com jo dominava, i sentia una perversa fruïció d’ocupar-me d’assumptes de caràcter estrictament burocràtic. En les hores mortes, m’extasiava interpretant aquell o aquest matís de qualsevol llei; i per aquell motiu, preferia no abandonar la meua cofurna ni per menjar, i procurava que les converses intranscendents dels meus companys de secció no em distragueren mai.

A pesar de la meua natural misantropia, considerava part de les meues obligacions laborals adular sense cap mena de pudor tota aquella infecta colla de polítics que ocupaven els més alts càrrecs als despatxos; era comprensiu amb la seua sempre risible estupidesa i suportava amb resignació l’olor pútrida dels seus corromputs alés. 

Llavors, ja feia temps que havia renunciat al meu somni d’esdevenir escriptor de novel·les d’acció i viatjar sense rumb fix arreu del món. Sense ser-ne del tot conscient, m’havia convertit en allò que el meu gran ídol de joventut, Charles Dickens, anomenava irònicament una persona eminentment pràctica; és a dir, en una peça minúscula i insignificant de l’insensible i cec engranatge de l’aparell de l’estat.

Vull pensar que va ser pels meus mèrits i no a causa del fet que les festes de Nadal eren tan pròximes, que se’m va assignar de manera urgent el tancament d’un expedient disciplinari bastant ingrat a un vell professor d'un institut de secundària de la meridional ciutat d'Albaida. El pobre desgraciat al qual havia de sacrificar, a manera d’escarni públic per mediació insistent del vicesecretari segon de l’alcalde d’aquella ciutat, i per indicació directa del propi delegat del govern, es deia Joan Espí, qui tot just devia rondar l’edat de jubilar-se; és a dir, vuitanta anys.

En qualsevol cas, jo havia d’aprofitar el mateix divendres vint-i-dos de desembre perquè aquell expedient burocràtic —incoat pel més incompetent dels meus companys— respectara escrupolosament els terminis marcats per la normativa vigent. Per això aquell divendres, a primera hora, em dirigia a aquella ciutat des de València amb un tren lent fins a l’exasperació.

Durant l’interminable viatge, ja que encara era fosc i a penes podia besllumar el paisatge blanquinós i esmorteït d’aquella vall, vaig estar repassant la documentació que se m’havia fet arribar. A primera vista, tot feia pensar que es tractava d’un expedient amb tints clarament polítics; tanmateix, les circumstàncies que l’envoltaven presentaven aspectes sorprenents o, almenys, no massa ben explicats.
“El inspector pregunta al incoado, Juan Espí, que de dónde se había sacado él aquella vieja bandera con cuatro barras rojas sobre fondo amarillo. Responde el incoado que ya estaba allí, la bandera, desde hacía más de cincuenta años y que él sólo tuvo que izarla a la entrada del instituto, como se hacía antiguamente. Preguntado al incoado que por qué le había dado por impartir sus clases en aquella lengua muerta que algunos llamaban valenciano y otros catalán; responde el incoado que era así como aprendió cuando empezó él su profesión de profesor de matemáticas, aquellos lejanos años de principios del siglo veintiuno. Preguntado sobre cuál fue la respuesta de los alumnos, contestó que al principio se sintieron extrañados, pero que poco a poco alguien recordó que así, en aquella lengua, había oído hablar a su bisabuelo en secreto con su abuela, y que otro alumno dijo que una vez se encontró con un viejo loco de su pueblo que le preguntó: Xe, xiquet, que tu d'on véns que parles castellà?, a lo que el niño no supo qué responder. Una niña dijo haberse encontrado en su casa un libro prohibido escrito en esa lengua, que su padre siempre guardaba bajo llave en su despacho. Recordó la niña unos versos: Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger (1)… Palabras estas que, aunque son ahora incomprensibles, suenen bien al oído y resulta evidente que entrañan un gran peligro para la educación de los niños..."
 
A mesura que el sol s'elevava, des de la finestra del tren veia els petits pobles apareixent ací i allà, sota la presència omnipresent del cim Benicadell, com ramats d’ovelles pasturant enmig de la boirina baixa i del gebre cristal·lí del fred matí. 

Vaig arribar a l’estació d’Albaida a les 8,22 del matí. Com totes les estacions d’aquella línia, semblava també ubicada enmig del no res. Feia molt de fred, però el passeig costera amunt i carregat només amb el meu maletí em va resultar agradable.

El vell edifici de maons rojos de l’institut, que ja superava els cinquanta anys, es trobava al costat d'una antiga carretera comarcal.

—Soy el inspector. El señor director me debe de estar esperando —vaig anunciar al conserge, que després em va acompanyar fins a un despatx.

Com que era el darrer dia de classe, abans de les vacances de Nadal, s'hi notava una inquieta fressa a les aules. En el canvi de classe va sonar pels altaveus un dels tradicionals villancicos: "Ay del chiquirritín, chiquirriquitín, metidito entre pajas..."

Vaig passar al despatx del director, que s'alçà de la seua butaca com si se li haguera disparat un ressort. Era grosset i lluïa un bigoti ridícul. Es va plantar davant meu i va fer xocar els talons dels seus mocassins de xarol amb borleta abans de gosar allargar-me la mà suada. Durant aquella salutació tan protocol·lària, em vaig adonar de la presència, en un racó d'aquell despatx, d'un home vell assegut amb el cap cot, amb una gorra de pana entre les mans, que no gosava ni tan sols elevar la mirada.

El director el va imprecar.

—¡Va hombre, don Juan, retráctese ahora y discúlpese delante del señor inspector y acabemos ya con todo este ridículo asunto! Total, ya le quedan pocos meses para jubilarse... ¿Qué más le da?

—Preferiría quedarme asolas con el incoado, si no le es mucha molestia —vaig objectar.

El director va haver d'abandonar del seu propi despatx. Tenia un cul de porquet considerable i les cuixes tan grassonetes li fregaven l'una contra l'altra mentre s'allunyava.

—He leído en su expediente que le ha dado a usted por hablar a los niños en esa lengua muerta que algunos llamaban catalán y otros valenciano. Y debe usted saber que el español es la única lengua del estado, además del mandarín y del inglés, según dicta nuestra Sacrosanta Constitución del año 2031 —vaig advertir-li, però no vaig aconseguir d'aquell vell professor ni que em mirara a la cara.

Després d'un breu silenci esperant una resposta d'aquell home, vaig traure tot el contingent de paperassa que duia en el meu maletí, el vaig escampar damunt de la taula i li vaig indicar un article del Decret 26/30 de 15 se juliol de 2062.

—Debe usted saber que, según se indica aquí mismo, en este párrafo del Decreto, puede usted quedarse sin el derecho a la jubilación y que incluso podría ir a la cárcel por un período de entre dos a tres años. Pudiese ser además que acabase sus días en un siquiátrico. ¿Qué le parece?

— Digues, foll: quina cosa és meravella? Respòs:- Amar més les coses absents que les presents (2) —va mormolejar el vell professor com a tota resposta.

—No le entiendo. ¡Haga el favor de hablarme en cristiano! —em vaig indignar de veres.

—Assumiràs la veu d'un poble i serà la veu del teu poble i seràs, per a sempre, poble (3)... —va iniciar aquell boig una nova i incomprensible salmòdia, elevant per fi la mirada i també el to de veu.

Tanmateix, no puc explicar massa bé per què, aquelles paraules que escoltava i que no entenia van començar a provocar-me autèntics calfreds. Instintivament, a manera de protecció, em vaig traure de la butxaca de l'americana el meu mòbil i vaig amenaçar aquell orat d'enregistrar tot el que deia; perquè ja us he dit que jo llavors no entenia ni pruna d'aquella llengua morta que deien que antany es parlava en aquella terra.

—Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa....(4) —va prosseguir després, com si poguera sentir els meus pensaments.

I així, el vell professor continuà deixant fluir aquelles paraules, que brollaven de la seua boca com l'aigua d'una deu puríssima enmig d'un desert. I jo vaig poder enregistrar cada so, cada síl·laba, cada mot, mentre una agitació i un estremiment inexplicables m'envaïen i m'humitejaven els ulls sense saber per què.

Quan va acabar aquella mena d'oració, encara en va començar una altra, sense deixar-me temps a empassar ni digerir tanta emoció:

—Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis que ompliren l'univers de llurs costums e lleis. Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis per estranya regió l'accent natiu, no plora (5) ...—continuà amb la seua verborrea tan incontrolable com incomprensible, però que, de manera paradoxal, em feia vessar mars de llàgrimes, perquè era com si, amb les llàgrimes que jo plorava, em poguera traure de dins un verí que m'havia rovellat el cervell i l'ànima fins aquell moment. Llavors, d'improvís, vaig recordar el meu besavi, que li deien Cento, que amb la seua memòria prodigiosa encara podia repetir bocins d'algunes cançons curioses en aquella llengua vella. Aleshores, de manera instintiva, jo vaig balbucejar com un nen les meues primeres paraules:

—Ja ve Cento de ca la nòvia, ja ve Cento malhumorat, ja ve Cento comptant els passos, carabassa li hauran donat.

—Carabassa m'han donat i jo l'he presa per meló. Més val carabassa que casar-me amb un pendó (6) —va replicar-me ell amb els ulls brillants d'alegria.

Aleshores li vaig demanar per favor que continuara parlant, que no callara, perquè alguna cosa extraordinària estava esdevenint dins de mi:

—Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, de gent que va alçant-se des del fons dels segles (7)... —continuà amb més versos d'aquells que em tenien totalment corprès —Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita que la somio completa (8).

I jo, no puc dir-vos bé per què, a la fi li vaig pregar amb un nuc en la gola que, per favor, si podria ensenyar-me algunes d'aquelles paraules que tan màgiques sonaven dintre de mi. I llavors va mirar-me als ulls i em va somriure.

—Heu de saber primer, senyor inspector, que per saludar cal dir "bon dia", i cal dir "adéu" o "salut" quan ens n'anem. I ha de saber que vostè i jo som "homes" i que escrivim amb les "mans" i que pensem amb el "cap"—deia amb èmfasi i passió de bon pedagog, tot indicant-me amb gestos o amb el dit cada cosa que anomenava, perquè ja us dic que jo estava més verd que una ceba en la meua pròpia llengua—. I mire, senyor inspector, això d'allà es diu "finestra", per deixar passar la "llum" —i obrí els ulls moltíssim, com si volguera arreplegar ell sol tota la claredat d'aquella estança.

Durant el temps de conversa amb aquell savi, jo havia emplenat tots els meus papers, totes les meues carpetes i blocs amb aquelles paraules que em semblaven com escrites amb pa d'or, de tan valuoses com sonaven.

Després d'això, ja podeu suposar que res va ser igual per a mi. És veritat que gràcies al meu informe favorable, a aquell gran home el deixaren per impossible i el jubilaren. Però jo, a partir d'aquell dia, a partir del moment en què havia recuperat la meua llengua, vaig començar a tindre problemes de debò. Vaig ser expedientat i apartat del cos de funcionaris de l'estat, i vaig saber el que era ser una víctima insignificant de l’insensible i cec engranatge de l’aparell de l’estat i de tot aquell sistema que abans tant em plaïa. M'acusaren de provocador i d'extremista i em van voler tancar en presó. Perquè, no us penseu, sempre hi ha hagut gent —també en els vostres temps— que s'entesta a robar-te la llengua de totes les maneres, encara que en realitat el que voldrien és robar-te l'ànima i deixar-te despullat per dins com un espantaocells; i el pitjor és que hi ha gent de la nostra mateixa saó que els hi fa costat.

Però jo, que de sobte, com un miracle, havia recuperat la meua ànima, necessitava una llengua de veritat, una llengua pastada amb terra albarissa que era saó, llavor, arrel, sitja i aljub, però que també era àtom i molècula, i genoma i zigot, perquè Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules (9).  Perquè —no us enganyeu— els humans no estem fets de cèl·lules, sinó de síl·labes i de mots.

  • 1 Miquel Costa i Llobera. El pi de Formentor
  • 2 Ramon Llull. Llibre d'Amic e Amat
  • 3 Vicent Andrés Estellés. Assumiràs la veu d'un poble.
  • 4 Salvador Espriu.  Inici de càntic en el temple
  • 5 Bonaventura Carles Aribau. Oda a la Pàtria
  • 6 Popular
  • 7 Raimon. Jo vinc d'un silenci
  • 8 Pere Quart. Corrandes d'exili
  • 9 Miquel Martí i Pol. Paraules al vent