Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  25.07.2014  00:06

Autor/s: Mariló Sanz

Mercats indígenes maia: una explosió de colors a Sololà i Almolonga

Men?ame
 

Quina imatge la d’aquels mercats, aquell maremàgnum de gent amunt i avall. Tothom, homes i dones, amb la vestimenta multicolor tradicional, s’hi confonien. Nosaltres, enmig, marcàvem la nota discordant.

De Guatemala, no me'n canse de parlar. Els dos viatges fets a aquest preciós país donaren molt per viure i assaborir. En el primer, m’impactà el passat esplendorós que va representar la civilització maia. I del segon em quede amb el present. I és que el que més vaig assaborir va ser el contacte constant amb la seua gent.

Un dia vàrem estar al poblet de Sololà. Visitàrem un mercat 'de i per a ells'. Ens barrejàrem amb totes les dones que, amuntegades unes al costat d’altres, anaven a comprar o seien al seu lloc destinat per a vendre. D'homes, també n'hi havia alguns, la majoria prenent el sol.

I tots i totes amb la seua vestimenta tradicional, tots igual vestits i totes igual vestides. És la peculiaritat dels indígenes a Guatemala, que malauradament està perdent-se a altres països. A Guatemala encara conserven la tradició de la vestimenta que és diferent segons el poble: cada poble té el seu color i el seu brodat.

En l’actualitat s’hi poden veure més de cinc-cents vestits tradicionals diferents. Se sap de quin poble són les persones mirant com vesteixen i quin tocat porten al cap. Cada ètnia sortosament també conserva la seua llengua maia. Se’n conserven vint-i-una de diferents, fins a l’extrem que entre pobles veïns no s’entenen quan parlen. I el castellà a les comunitats rurals el coneixem poc, només per a defendre's.

Mesclar-se entre els compradors i venedors és tota una experiència. Intentar passar desapercebut en un mercat semblant és difícil perquè érem la nota discordant. Però tampoc no feien cas de la nostra presència perquè estaven ocupats cadascú en els seus afers de comprar o vendre, majoritàriament productes del camp.

Després de travessar una part del mercat a l’aire lliure entràrem a l’interior de l’edifici del mercat, i no va ser fàcil per la quantitat de gent allà concentrada. Era un recinte dedicat també a l’alimentació així com a altres productes necessaris per al dia a dia. I també hi havia una part que feia de menjador.

Que bonica fou aquella experiència a Sololà! però també recorde especialment el mercat d’Almolonga. Aquell poble menudet també era una festa de colors, un mercat local on les vistoses vestimentes proporcionaven un encís a la vista.

El més important que s’hi feia a Almolonga cada dia i que no vam arribar a veure des del començament era el negoci de compra i venda de verdures i fruites, que des de bon matí s’hi feia al local destinat a aquestes qüestions. I és que el negoci començava enjorn, quasi de nit encara abans d’eixir el sol. Hi acudien de tota la comarca a proveir-se de productes del camp frescos i naturals.

Almolonga era bressol de conreus que proporcionaven tots els productes que oferia el mercat. Fins i tot hi havia qui aprofitava el pati de casa per a plantar algun producte.
        
Vam arribar passades les nou del matí, però podíem imaginar què havia passat veient què hi quedava encara. Com quan a les pel·lícules apareix el camp de batalla després de la lluita i podem imaginar la guerra. Ara, i pensant en perspectiva, pense que si haguérem arribat en l’hora clau no haguérem pogut ni caminar.

Al recinte tancat encara s’hi veien fruites apartades que estaven carregant en camions o que se les carregaven persones a l’esquena. Malgrat ser ja tard, encara s’hi endevinava el moviment frenètic de la situació. Potser fou millor veure-ho així i no en plena ebullició on potser no haguérem pogut ni passar entre els milers d’individus concentrats.

Sí que quedava en aquestes hores el mercat de fora, el de les venedores que assegudes unes al costat de les altres venien al carrer les fruites, verdures o llegums. I tothom demostrant una civilització i educació que ja voldríem els valencians. La majoria de dones venien els mateixos productes, les mateixes fruites i les mateixes verdures, però no s'hi veia cap rivalitat ni competència.

Per contrast, en eixir del poble canviàrem la visió colorista per una de bicolor, la del verd i marró, perquè passejàrem entre els camps on la gent treballava sense mecanismes, tot s’hi feia manualment, doblegant l’esquena com ho feien antigament els nostres iaios. Homes i dones en grups o en solitari ens contestaven amistosament quan els saludàvem. Definitivament, ens adonàrem com l’amabilitat de Guatemala no tenia comparació.

Recordarem aquells mercats i aquella gent durant temps. Hi ha moltes raons: per l’impacte visual amb tanta uniformitat i color, per comprovar la vida diària de l’hàbitat rural, i sobretot per veure com, malgrat el maremàgnum, hi havia un ordre, respecte i educació digne d’admiració i imitació.