Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  20.07.2014  19:00

Autor/s: Jordi Badia i Assumpció Maresma

Josep Ruaix: 'Hem d'estar disposats a perdre una batalla per a guanyar la guerra'

Men?ame
 

'Home, això ho has de controlar tu!' Amb aquest pensament, Josep Ruaix (Moià, 1940), capellà i gramàtic, va esdevenir un empresari. De manera que, després d'aplegar les fitxes que havia ideat per fer les classes al seminari de Vic, ell mateix va dur el llibre a la impremta, el va revisar i va decidir-ne el format. De llibres, n'ha escrits qui-sap-los. Però sobretot, n'ha venuts molts: bastants més de dos milions, cosa que el converteix, probablement, en un dels deu catalans de més èxit editorial.

El creador de les 'fitxes Ruaix' és un home que sap què vol: una llengua digna. Per això veu clar l'objectiu: que la parli tanta gent com sigui possible i tan bé com pugui ser. I també les característiques del mètode: ha de ser sintètic, clar i didàctic. Parla sense embuts: es plany del paper de 'lloca' que ha acabat tenint Joan Coromines i discrepa, quan cal, de Joan Solà. Fabrià com és, reclama que acatem disciplinadament la normativa, però el seu sentit crític li fa proposar un reguitzell de canvis. Diu que la sociolingüística no és la seva especialitat, però no s'està pas de dir: 'Si se'ns giren d'esquena el jovent i els immigrants, perdrem bous i esquelles.' Josep Ruaix, tot un caràcter: un altre savi que es fa escoltar.

Sabeu quants llibres heu venut?

—Sí, ho he anat comptant: dos milions dos-cents mil i escaig.

I quina és la clau d'aquest èxit?

—Diria que és el de les fitxes: es tracta de mirar de sintetitzar i clarificar. Això contrasta amb el sistema discursiu. Per exemple, Pompeu Fabra en la gramàtica pòstuma (del 1956) fa servir un sistema discursiu, que és difícil per a estudiar. En canvi, la seva gramàtica d'abans de la guerra és sintètica, més didàctica. Aquest és el sistema que a mi m'interessa, perquè també és el que em resulta més útil per a aprendre: les coses clares i resumides. En els llibres d'investigació he fet servir un sistema més discursiu, perquè ja són per a gent que vol aprofundir.

Tot controlat

Heu estat l'editor dels vostres llibres. Per què?

—Del primer material jo no vaig ser-ne l'editor; només vaig fer-ne còpies a màquina o amb ciclostil, d'una forma molt elemental. La primera edició de 'El català en fitxes' la va fer Òmnium a través de l'editorial Spes. Òmnium va veure que aquell material que jo havia elaborat per a les meves classes al seminari es podria aprofitar. Em van venir a veure al seminari i em van proposar d'editar-lo. Jo els el vaig donar i el van revisar, corregir i editar. Això va ser l'any 1968. En aquell moment jo era a Roma. Quan vaig tornar, l'any 1971, vaig veure que havia tingut molta difusió i vaig dir: 'Home, això ho has de controlar tu.' En tots sentits: controlar-ho perquè fos tal com jo volia i també per si en volia fer més edicions o menys. I, a més, tenir-ne també el control econòmic, de manera que si hi havia uns guanys es poguessin editar més llibres. Òmnium em va regalar el material que en aquell moment hi havia disponible i el vaig anar distribuint pel meu compte, a través d'una empresa distribuïdora de llibres. Amb els diners que en vaig fer vaig poder editar el segon i el tercer volums de 'El català en fitxes'. Així tenia aquest doble avantatge: que podia controlar el material quant al contingut i també econòmicament, per no haver de dependre d'una editorial. I a partir d'aquell moment els llibres me'ls vaig anar editant jo mateix.

Això va ser molt atrevit l'any 1971, oi?

—La feina més complicada en l'edició d'un llibre és la distribució. Aquesta part la feia a través de la distribuïdora L'Arc de Berà, que començava llavors. Això em va facilitar les coses. Jo m'encarregava de la feina d'editar: portava l'original a la impremta, el corregia, ajudat per altres persones, i els de la impremta portaven els paquets a la distribuïdora.

Però això hauria pogut sortir malament.

—Era un moment en què es necessitava aquest material. Hauria pogut no funcionar, però es va escaure que després del 1975, quan ja va ser possible l'ensenyament del català, feia falta material que ajudés en el reciclatge, és a dir, a fer el pas per a aplicar al català tot allò que havíem après en castellà. No es tractava de partir de zero en l'ensenyament d'una llengua, sinó d'aprofitar els coneixements que la gent tenia del castellà, i les meves fitxes complien aquest objectiu. Per tant, van ser útils.

Els guanys els dedicàveu a reeditar els llibres?

—O bé a fer llibres nous. Vaig començar amb 'El català en fitxes', però vaig veure que allò no acabava d'assolir els seus objectius i vaig fer 'El català' 1, 2 i 3, també amb carpetes d'exercicis. Després els 'Punts conflictius del català', etc. Però sobretot m'interessava dominar el material que feia: quant a continguts, quant a distribució i quant a política editorial.

Sou una persona amb molt de caràcter, amb molta iniciativa.

—Jo no em considero un lingüista de laboratori, que pensa 'que s'espavili l'editor', sinó un lingüista de batalla. Què m'interessa? Que parli el català com més gent millor i que la gent el parli al màxim de bé. I per a fer això jo volia aportar el meu mètode i fer-lo a la meva manera. Per exemple, aquest llibre [agafa un exemplar de 'Punts conflictius de català'] el va editar Barcanova. Jo no en vaig quedar satisfet. Primerament, pel format. Jo volia aquest format [ensenya un exemplar de 'Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d'avui'], però el van fer en aquest altre perquè s'avingués amb una col·lecció determinada. A mi m'agrada el paper blanc, perquè es llegeix bé i és noble. I ells el van fer amb un paper palla, una mica descolorit; és més econòmic, però a mi no m'agrada. A mi m'agrada l'índex al final de tot i ells van posar-lo al començament...

Fama d'intrús

Vaja, que sabeu molt bé què voleu i us agrada controlar-ho tot...

—Com que sóc un home pragmàtic, m'agraden les coses pràctiques. Més que mirar el disseny, vull que el llibre sigui útil. Per exemple, aquest ['Observacions crítiques...'] és en dos volums perquè no pesi tant. M'agraden els llibres assequibles, que no es facin feixucs. Si estàs sotmès a un editor, tot això no ho pots decidir.

Us ha anat bé, ser pragmàtic?

—Sí, en el sentit que he pogut fer el que jo volia. Ara, m'ha perjudicat en el sentit que no m'he ficat a la universitat ni en cercles més elitistes. I això m'ha donat una certa mala fama d'intrús.

Intrús?

—Ja fa molts anys, va sortir al diari Avui un article que em criticava i m'anomenava 'mossèn ficat a gramàtic', que volia dir que un mossèn no es podia ficar en el camp dels lingüistes, professors d'universitat... Bé, la persona que va escriure això era una professora universitària. Per pragmatisme, doncs, jo no m'he volgut ficar en aquests ambients: tinc unes obligacions com a capellà i hauria hagut de desvincular-me'n i hauria hagut de deixar de viure a Moià. Jo ja era d'una organització i no volia ser d'una altra.

Sobta que la universitat no s'acostés a la vostra tasca.

—Si un no té ganes de ficar-se a la universitat tampoc no l'hi obliguen. I a mi no m'interessen tant els estudis com lluitar per l'extensió i per la qualitat de la llengua, i això a la universitat no m'ho asseguraven. En canvi, fent de 'freelance' potser ho podia aconseguir més fàcilment. De tota manera, la universitat m'ha convidat moltes vegades a fer cursos de postgrau. I conferències: no fa gaire em van convidar a fer-ne una a la UAB i entre els assistents hi havia distingidíssims professors universitaris i membres de l'Institut d'Estudis Catalans.

«Jo notava que era un llenguatge més noble»

Com va néixer el vostre interès per la llengua?

—A casa meva hi havia llibres. No gaires, però suficients. A més, el meu pare guardava Patufets, Virolets, novel·les d'en Folch i Torres... I jo, a part dels llibres que fèiem servir a l'escola, mirava aquests del meu pare, sobretot pels 'sants', com dèiem en aquell temps, especialment el 'Virolet'. Aleshores notava que el que deia allà coincidia amb el nostre llenguatge i no pas amb el que ens feien estudiar a l'escola. Val a dir que a l'Escola Pia de Moià el que era extraescolar es feia tot en català. Però el que era l'estricta lliçó era en castellà, excepte el catecisme o 'doctrina'.

Què més hi vau descobrir, en aquestes publicacions?

—També vaig començar a observar diferències dialectals. Recordo que anàvem al teatre o al cine, als anys quaranta, i quan, entre un acte i un altre acte, trigaven molta estona la gent --i sobretot la canalla-- dèiem: 'Afanyeu's-e! Afanyeu's-e!' En canvi, llegint aquestes publicacions, hi veia 'Afanyeu-vos'. Llavors vaig començar a notar la diferència entre la llengua literària i la llengua parlada. I vaig començar a descobrir això que ara en diuen nivells de llenguatge. Hi havia més models, com ara el catecisme i els discursos públics que sentia a Moià, fets en un llenguatge que jo notava que era més noble que el que nosaltres parlàvem.

Anàveu descobrint la llengua literària.

—Sí. També en els sermons. A Moià sempre he sentit els sermons en català. I jo notava que es feien en una llengua més literària, i m'agradava. Encara no tenia pròpiament el sentit estètic, però notava que aquella llengua literària era una cosa bonica.

A dinou anys ja fèieu classes de català al seminari de Vic. Vau aprendre català pel vostre compte o vau tenir algun mestre?

—Quan vaig anar a estudiar al seminari tenia catorze anys. La meva família i jo ens enviàvem una carta cada setmana, que ficàvem dintre d'una coixinera, juntament amb la roba bruta i la roba neta. I ja el primer dia vaig pensar allò que s'explica de Pompeu Fabra: 'Què he d'escriure, jo?: "Queridos padres"? No, "Estimats pares".' Ells i jo parlàvem en català i, per tant, vaig escriure totes les cartes en català. I, és clar, volia fer-ho bé. Vaig anar pensant com s'escrivia cada paraula: 'Hi va una a o una e?, una de o una te?' Aleshores em vaig procurar els primers manuals, com ara 'Ortografia catalana' de Pompeu Fabra i altres que corrien en aquell temps. Volia anar resolent els meus problemes a l'hora d'escriure. I com que --això s'ha de dir en castellà-- 'en el país de los ciegos el tuerto es rey', és a dir, com que els altres això no ho feien tant, vaig passar a ser conegut com un que sabia català, o que en sabia més que els altres. I de seguida van començar a encarregar-me correccions. Fins i tot alguns professors em demanaven que els repassés textos. I haver de corregir coses d'altres feia que hagués d'anar investigant. Vaig anar llegint obres literàries i obres gramaticals i d'aquesta manera vaig anar aprenent les coses elementals.

—I arriba el moment que comenceu de fer classes.

—Sí, la gent notava que era necessari de començar a organitzar-ne. Jo havia assistit a unes petites classes que ens feien al 'curset d'estiu' al seminari. Com que no eren classes oficials, ens havien fet, més o menys, català i literatura catalana. Però més que res vaig ser autodidacte. Vaig anar buscant gramàtiques i mètodes: de Fabra, Marvà [acrònim de Martorell i Vallès], Jordana... I quan vaig començar a fer classes als meus companys de seminari, vaig començar a preparar-me uns resums en forma de fitxes que fossin ben sintètics i didàctics. I d'aquí van sortir les conegudes com a fitxes Ruaix.

I aquest mètode, l'havíeu vist en algú altre?

—Aquest sistema de fitxes el vaig aprendre d'un professor d'història que teníem, que es deia Lluís Serdà. Em va agradar i vaig pensar que es podia aplicar al català. En aquell moment no calia explicar-ho tot, perquè moltes coses ja les sabíem del castellà i del llatí.

Amb vocació, de Vic a Roma

Això era a principi dels seixanta, en ple franquisme. Com és que es permetia?

—En certs ambients, es tolerava. En aquells temps del nacionalcatolicisme, l'Església tenia una certa autonomia. Mentre no ens moguéssim d'un cercle reduït (seminari, centre parroquial), hi havia una certa llibertat.

El seminari era, doncs, un focus de catalanisme?

—Sí, sí. De fet, vam saber que ens aquells anys hi havia hagut alguna reunió dels caps locals del Movimiento de la plana de Vic i que s'havia dit que el seminari era un focus de catalanisme. Però els nostres superiors, tot i que vigilaven, ens deixaven fer. I l'estat respectava bastant l'Església. A Vic hi havia hagut el bisbe Joan Perelló que era molt franquista i li ho toleraven tot. Després va venir el doctor Masnou que, tot i no ser franquista, com que era successor de l'altre també tenia prerrogatives. El doctor Masnou és el qui va posar el paraigua per al concurs literari de Cantonigròs, que també va ser un focus de catalanisme, amb el doctor Junyent, en Joan Triadú, en Carles Riba, etc. El concurs es va poder fer a l'empara de l'església parroquial de Sant Roc de Cantonigròs. I el bisbe Masnou m'havia dit alguna vegada que estava una mica tip d'aguantar el paraigua i que tenia por que algun dia no li baixés una clatellada.

L'Església va ser fonamental per a conservar el català?

—S'ha de distingir entre l'alt clergat i el baix clergat. Com que hi havia concordat i l'estat tenia el dret de presentació, l'alt clergat era nomenat pel govern espanyol, i els bisbes, en general, eren bastant favorables al règim franquista. Però els membres del baix clergat, com ara jo, no havíem hagut de jurar els principis del Movimiento i tot era diferent. Per això l'alt clergat feia més coses en castellà i nosaltres, que estàvem més en contacte amb la gent, afavoríem la cultura popular.

Entrar al seminari va ser una decisió personal?

—Hi havia diversos factors. Un factor era l'econòmic. En aquell temps anar a estudiar en un institut era una cosa reservada a molt poca gent: que tenien cèntims, un benestar, o que podien tenir alguna beca. Però la majoria no hi podíem anar. I un altre factor era la vocació, que va ser el meu cas: vaig anar al seminari perquè tenia ganes de ser capellà; veia uns capellans a la meva parròquia de Moià que m'agradaven. Recordo sobretot mossèn Lluís Daví, que era un capellà molt amic dels joves, que ens feia jugar, fer teatre, cantar (dirigia una escolania). Jo el veia com una figura ideal i pensava: 'M'agradaria ser com ell.' Per tant, vaig entrar al seminari amb vocació.

I més tard vau anar a Roma.

—Sí, a estudiar en el que en deien Institut Superior de Llatinitat. T'hi llicenciaves en humanitats, que equivalia a filologia clàssica, després d'una convalidació, que vaig fer a la Universitat de Barcelona.

Els sis anys de Roma, us van canviar?

—Em van anar molt bé. Primerament, perquè aquí encara estàvem en ple franquisme. Hi vaig anar l'any 1965. Hi vaig veure una obertura política, amb partits, manifestacions, vagues. A més, Roma és una ciutat cosmopolita: hi havia gent de tot arreu. Allà on vaig estudiar, que era al Pontifici Ateneu Salesià, hi havia alumnes d'Itàlia, del Canadà, de Costa Rica, de Portugal, no cal dir de la resta d'Espanya –del País Basc, d'Andalusia–, de Croàcia, del Vietnam... I l'altra cosa molt útil va ser l'aprenentatge universitari. Per una banda, aprofundir en el llatí, en el grec i en la literatura antiga i patrística, i aprendre a estudiar amb mètode universitari; i per una altra, aprendre l'italià, no pas anant a classes, sinó estudiant-lo pel meu compte i practicant-lo.

Llengua, clandestinitat, Òmnium

La llengua la treballàveu en grup o més aviat sol?

—Al seminari érem una colla de deu o dotze que vam estudiar uns cursos per correspondència d'Òmnium Cultural. Vam anar a examinar-nos a Barcelona, amb una certa clandestinitat (vam haver d'entrar d'amagat a la sala d'exàmens). Érem, doncs, una colla que treballàvem en equip per fer entrar el català al seminari de Vic i fer activitats de foment de la cultura catalana. Però, en general, he treballat bastant independentment. Quan es va tractar d'elaborar material per a més gent, aprofitant les fitxes del seminari, em van assessorar Jaume Vallcorba i Rocosa i Manel Miquel i Planas, que treballaven per a Òmnium a Barcelona i organitzant cursos per correspondència. O sigui que he treballat molt pel meu compte, però també consultant persones que em podien ajudar, assessorar, corregir...

Quin paper va fer Òmnium, aquells anys?

—Òmnium va començar cap al 1962. A Vic ens el va fer conèixer i ens hi va posar en contacte l'advocat Joaquim Onyós. Jo els estic molt agraït i trobo que van fer una gran labor. Van tenir l'encert i la intuïció de crear una xarxa de centenars de persones preparades i capaces d'ensenyar català on fos quan canviés la situació i hi hagués obertura. Hi va intervenir molta gent, en l'organització i també en el finançament d'aquestes accions: Josep Tremoleda, Joan Triadú i segurament també Ramon Aramon, Eduard Artells, etc., a més dels qui ho patrocinaven: Millet i Maristany, Carulla...

Del voltant del seminari n'han sortit molts intel·lectuals. Això s'ha estroncat?

—S'ha estroncat. Quan jo estudiava al seminari de Vic érem uns tres-cents. Ara hi deu haver quatre o cinc seminaristes. El seminari abans oferia una de les poques maneres de poder estudiar. En canvi, ara, amb l'ensenyament gratuït, tothom pot estudiar i no hi ha necessitat d'anar al seminari. Per tant, motius sociològics o econòmics han fet davallar el nombre de seminaristes. Però també els motius religiosos. Amb la caiguda del franquisme va caure el nacionalcatolicisme, i amb el concili Vaticà II, seguit d'importants fenòmens socials, hi va haver un canvi des del punt de vista religiós. Les vocacions van caure en picat i ara, com que no hi ha un nombre suficient de seminaristes ni capellans, no hi pot haver aquella eclosió que hi va haver en aquells anys.

Molts dels vostres alumnes us recorden com a dinamitzador: els encoratjàveu a aprendre català, a presentar-se als exàmens... A més, vau elaborar un material molt sol·licitat. Vau tenir un paper clau en un moment clau.

—L'ambient favorable al català, a la normalització del català ja es respirava. No va ser mèrit meu. Havíem passat uns anys d'opressió de la llengua i la idea que havíem de sortir-ne era compartida per molts companys. Jo vaig tenir un paper de catalitzador, perquè tenia alguns contactes i l'afició a fer material didàctic i a fer classes.

«Si se'ns giren d'esquena el jovent i els immigrants, perdrem bous i esquelles»

Esteu preocupat per la situació del català??

—Sí, molt preocupat, però també molt esperançat. Segueixo aquella divisa de Fabra: 'Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança.' Lluito, com vosaltres mateixos a VilaVeb... o VilaWeb [riu] --crec que a la llarga s'hauria de dir 'VilaVeb', perquè és la manera més congenial a la nostra fonètica, però és igual... Hi ha moltes persones que lluitem per la llengua i aquesta lluita obté resultats. I per una altra banda s'incorporen a la llengua gent d'altres procedències que no poden dominar-la tant com la dominàvem nosaltres als anys quaranta, cinquanta, seixanta, setanta. Per això hem de pagar un cert peatge: per a tenir més catalanoparlants cal abaixar una mica el nivell.

Voleu dir?

—Jo vaig viure a Itàlia i parlava italià, però no el parlava com els italians. Estaven molt contents que el parlés, però no ho podia fer tan bé com ells. Aquí passa el mateix. Tenim gent de moltes procedències (la Xina, l'Amèrica Llatina, Ucraïna, Rússia...). Si han d'aprendre el català no ho poden fer com nosaltres. Ens hem de conformar amb unes mancances objectives. Hem d'acceptar que si volem tenir un milió més de catalanoparlants no nascuts a Catalunya, ells tindran un nivell inferior, no serà com si l'haguessin mamat, no tenen la mateixa genuïnitat. No sóc pessimista, perquè hi ha molta gent fent feina. Cal mantenir la lluita i l'esperança que aquesta gent s'incorporaran a la llengua, l'estimaran i la perfeccionaran. Jo sóc català pels quatre costats, però sembla que els Ruaix van venir d'Occitània, probablement al segle XVI, i es van adaptar. Hem d'esperar que ara passi el mateix: que els qui han vingut aquí es vagin adaptant, se sentin catalanoparlants, defensin la llengua i la vulguin parlar amb el màxim de perfecció.

Parlant d'això, quin paper tenen els mitjans de comunicació?

—Tinc un gran respecte pels mitjans de comunicació en general per diverses raons. Primer, perquè han de treballar amb presses. Quan veig faltes als diaris, ho comprenc, perquè la pressa ho comporta. L'altra raó és que els mitjans de comunicació són un reflex de la societat. Si el català que es parla té en general moltes deficiències, tampoc no podem exigir als qui treballen als mitjans, que són part d'aquesta societat, que siguin molt diferents. En tercer lloc, des dels quinze anys he fet una mica de periodista, he col·laborat amb moltes publicacions com a articulista, corrector, redactor, director... i jo mateix he experimentat les dificultats dels mitjans. Per això sóc molt comprensiu. El nivell no és l'ideal, però no podem exigir gaire més. Potser una mica més, però no gaire més. No podem exigir que els periodistes, que han de saber moltes coses i han d'estar sobretot per l'actualitat, hagin de vigilar també per la qualitat de la llengua. És demanar peres a l'om.

Però bé demanem que un cirurgià sàpiga sobretot fer anar el bisturí. No hauríem de ser igual d'exigents amb els qui fan servir la llengua en la seva professió?

—Seria desitjable que els qui treballen en els mitjans parlessin i escrivissin molt més bé. Però la carrera que han estudiat és periodisme i no filologia catalana. No podem exigir que escriguin tal com ho fa un professor de filologia.

I els mestres?

—S'ha de distingir entre mestres de llengua i d'altres matèries. Els de llengua s'haurien d'exigir més a ells mateixos, però han hagut d'estudiar tantes assignatures... Hi ha molts més interessos a part de la llengua i no tothom és filòleg. Hem de mantenir la tasca i treballar per fer-ho tan bé com puguem. I en els temps futurs ens trobarem amb coses que milloren i coses que empitjoren. Però vull ser optimista com ho era Fabra.

Si som tan pragmàtics i es perden els referents, les segones i terceres generacions no en sortiran perjudicades?

—Hem de mirar que els mitjans de comunicació sintonitzin amb aquestes noves generacions. Si fem un llenguatge massa esotèric, massa difícil, massa elevat, ells no s'hi sentiran identificats. Ens cal traça per a anar-los acostumant a formes més genuïnes, més correctes, però que ells no s'hi trobin estranys, que les acceptin. I en la mesura en què ho vagin demanant i vagin integrant-s'hi, anar recuperant coses que s'han perdut. Com van fer els hebreus. Els hebreus eren a la diàspora, van poder tornar al seu país i han recuperat l'hebreu. No és ben bé el mateix, però hi ha una analogia. Hem d'estar disposats a perdre una batalla per a guanyar la guerra. Si se'ns giren d'esquena el jovent i els immigrants, perdrem bous i esquelles. Es tracta de tenir una mica de mà esquerra. Pragmatisme.

Als mitjans se senten expressions com ara 'com mola', 'tio què fas', 'qué xulo'... en converses doblades passades per corrector. No podem tenir un argot juvenil propi?

—Repeteixo: hi ha d'haver mà esquerra. Saber fins a quin punt podem imposar o proposar formes genuïnes. Les podem inventar, però es necessita receptivitat per part dels usuaris. Segons què, no ens ho diran, no ho acceptaran. En ambients receptius sí que ho podem intentar i s'han aconseguit victòries, però a vegades hem de saber transigir. Per guanyar-ne cent a la llarga n'hem de saber perdre vint ara. A la llarga podran recuperar formes més genuïnes o crear-les ells. Ho deia algun sociolingüista: les llengües són impures. El català va néixer d'un llatí mal parlat i mal escrit. Al segle VIII-IX els qui sabien llatí es devien esgarrifar dels disbarats que deien els seus contemporanis. I ara nosaltres n'estem contents, és la llengua modèlica. Una certa degradació és inherent a les llengües. Les llengües no són eternes, les llengües són moridores com nosaltres.

Esperem que no es mori.

—A la llarga morirà, com tot. Hi tinc esperança, però a un termini de dos-cents anys o tres-cents. I ara parlo com a capellà...

Això ja ens tranquil·litza...

—Tot morirà i el món acabarà. Penso en el llatí, que m'hi he dedicat bastant. Va començar abans de Jesucrist. Va continuar després de Jesucrist. Van venir els bàrbars, es va fragmentar i en van sortir el francès, l'italià, el català... El català té mil anys. El llatí ara ja no existeix com a llengua viva. Es va acabar i el català també s'acabarà. Res no té la garantia de l'eternitat. Tot desapareixerà. Aquesta sala, nosaltres i jo el primer, que sóc el més gran... L'estimo molt, el català, desitjo que duri molt, però sé que desapareixerà.

I ara som en un moment de puixança o comencem a decaure?

—Al Principat, des del punt de vista del nombre de parlants, més aviat hi guanyem, però des del punt de vista de la qualitat més aviat hi perdem. Pel que fa a les altres regions més perifèriques, la situació és bastant preocupant, perquè hi ha unes forces que intenten reduir la llengua i fins i tot anorrear-la. I els hem d'ajudar, com feu a VilaWeb, i saber que com més parlem el català i més bé el parlem més els ajudarem a ells. Però també, tal com deia Fabra, són els valencians i els balears que han de decidir el seu model, la seva política. No podem ser imperialistes.

Sense ser imperialistes, si TV3 beneeix formes com 'anem's-en' renunciem a un model transdialectal...

—Fabra ja deia: 'Vosaltres, valencians, mireu de recuperar les vostres formes clàssiques i ja ens trobarem.' Però si no ho volen fer... Nosaltres hem de tirar endavant el nostre model, un model al màxim d'unitari, però sense ser esclaus d'altres. La llengua és una dinàmica i si perdem aquesta dinàmica ho perdrem tot. La gran mancança és que no hi hagi una unitat territorial i política entre els Països Catalans. Però això és més de sociolingüística que de lingüística i no m'hi considero expert. Jo em baso en els parlars centrals, que són la base de la llengua literària. Crec que els perifèrics haurien d'inspirar-se en les solucions centrals, com feia Joan Fuster. Si volen insistir molt en les seves formes típiques, aleshores ens separem. Com més endarrere anem, més unitat de la llengua hi ha, i com més endavant, més dispersió. Hem d'intentar en primer lloc salvar-nos nosaltres, els del Principat, i els altres ja aniran seguint. I si no segueixen, alabat sia Déu, no els hi podem pas obligar.

A VilaWeb 'nosaltres' vol dir 'tots'...

—Seria ideal que anéssim tots units, però ho veig difícil, perquè hi ha unes tendències segregacionistes. Al País Valencià hi ha gent que, per acostar la llengua a la societat, agafen formes molt dialectals. Jo ja vaig fer, amb l'ajuda d'un professor valencià, el 'Valencià fàcil' i intentàvem d'ensenyar un català en què es pogués trobar bé la gent del Principat i la del País Valencià. Però les últimes tendències, com es veu en el diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, més aviat són per a fer una cosa molt pròpia d'ells, i tampoc no els ho podem impedir.

Quan trepitges el país t'adones que hi ha una riquesa que el Principat desconeix. N'és un exemple Pep Gimeno 'Botifarra', que ha recuperat cants populars i que connecta amb el poble a través de la llengua.

—Jo distingiria la llengua literària de la popular i col·loquial. La literària, hem de mirar que sigui com més unitària millor (fent tothom els sacrificis que convingui). Pel que fa a la llengua col·loquial, tothom s'ha d'expressar tranquil·lament i, com més comunicació hi hagi, més ens anirem acostant. Agafant l'exemple del començament, si jo deia 'Afanyeu's-e' i ara quan escric faig servir 'Afanyeu-vos', ells haurien de fer igual: dir 'servix', però usar 'serveix' en la llengua literària. Però això no ho podem imposar; ha d'anar sortint, per una consciència de Països Catalans i per una idea de dignitat de la llengua, que crec que els valencians no acaben de tenir; es pensen que parlen com un patuès i que la llengua oficial ha de reflectir aquest patuès.

Però Fuster no ho pensava pas, això.

—Amb en Fuster hi estic totalment d'acord. Crec que els valencians haurien d'escriure d'una manera al màxim d'unitària, però la tendència que hi ha ara mateix és la contrària. Escriure tal com parla la gent, crec que, objectivament, és un mal. Llavors ens trobem que llibres, per exemple, de contes, de periodisme, etc. tenen un àmbit limitat i sembla que no puguin arribar a tot arreu. Fabra ja deia que la llengua literària és supradialectal, que ens uneix a tots. Però aquesta idea no domina al País Valencià.

I al Principat sí?

—No. Al Principat també hi ha alguns grups, concretament barcelonins, que tiren molt cap al llenguatge col·loquial barceloní. Busquen el 'català que ara es parla', prescindint de com es diu als altres llocs.

Els pollets indisciplinats de Coromines i els solanistes radicals

No tan sols heu fet llibres per a aprendre la llengua, sinó també llibres importants de reflexió sobre la llengua, com ara les 'Observacions crítiques i pràctiques', els 'Punts conflictius'..., on feu propostes. Us heu sentit escoltat?

—En conjunt, haig de dir que no em sento prou escoltat. Alguns aspectes dels 'Punts conflictius' han estat recollits. Alguns altres no, però diria que he aconseguit frenar una tendència molt forta que hi havia. També estic content que l'Institut d'Estudis Catalans em passi capítols de la nova gramàtica perquè els revisi, i suposo que algunes de les observacions que els faig les tindran en compte. Ja m'han passat dinou capítols i sembla que en tindrà més de trenta.

En què us heu sentit escoltat i en què no?

—Per exemple, m'he sentit escoltat en l'aspecte de la essa líquida i en l'ús de les preposicions 'a' i 'en'. Sobre la preposició 'per' i 'per a', no he convençut els qui ja estaven convençuts de la proposta Coromines, però potser sí que he aconseguit que no es deixessin convèncer els qui encara no estaven convençuts i han continuat en la mateixa línia.

Sobre 'per' i 'per a' vau escriure: 'La proposta corominiana és la causa de certes actituds d'esnobisme, relaxació i empobriment en general.'

—Coromines, amb tota la bona fe, va fer una proposta filològicament infundada. Tothom s'equivoca, i en Coromines també s'equivocava. No era coherent amb la resta de construccions a part de l'infinitiu. I per altra banda va ser la 'lloca' que va fer possible que sortissin una sèrie de pollets amb un tarannà d'indisciplina: 'Encara que hi hagi una norma de Fabra, si una cosa no ens agrada la farem més fàcil, i farem el que ens donarà la gana, peti qui peti.' Ell deia que allò seria el remei que obraria, i crec que, al contrari, ha empitjorat la situació. Perquè ens ha separat dels valencians, ha fet que el català sigui una llengua una mica de segona, perquè no mira prim.

Per què si es diu 'D'aquí a Nadal qui sap qui serà viu' s'ha de dir 'D'aquí una estona ja haurà arribat tothom'?

—No s'entén: hi ha d'haver una correlació 'de' ... 'a'. Fonèticament, hi ha una tendència a menjar-se aquesta 'a', però per lògica l'hauríem de mantenir. Un dels qui van proposar d'eliminar aquesta 'a' va ser en Joan Solà, poc abans de morir-se. I sobre això tinc una anècdota. Quan vaig veure la seva proposta, vaig escriure un article a Llengua Nacional i l'hi vaig enviar. I em va contestar dient: 'El teu article està molt bé.' Em vaig quedar amb el dubte de saber si volia dir que rectificaria o no. Vull creure que sí. Però hi ha molts solanistes radicals que no miren res més que el que va dir en Solà.

Parlant de menjar-se lletres, si escrivim 'sisplau' i 'esclar', també hem d'escriure 'perxò', 'perquí', 'perllà'?

—Fabra ja va dir que no totes les elisions orals han de tenir reflex escrit. Per això va dir que escrivíssim 'si el veus', tot i pronunciar 'sil veus'. Una llengua digna ha de ser clara. Si comencem de suprimir coses, ara per naps ara per cols, ens quedarem amb un patuès. De manera que crec que això del 'sisplau' i 'esclar' és un mal camí.

No heu acceptat mai la proposta del IEC sobre els guionets [vegeu la proposta de Ruaix sobre els guionets ací].

—Ja el 1994, quan va sortir la proposta, vaig ser-hi contrari de seguida. Tornava a ser la màxima d'en Coromines: buscar la facilitat a ultrança. Però el guionet és una eina útil, que té una sèrie de funcions que ajuden la fonètica, la semàntica, etc., i valdria més no haver-ho canviat gairebé gens. Aquí es van deixar portar novament per la facilitat a ultrança. I això ha creat una llengua que en molts casos no s'entén, que crea unes combinacions rares. Jo els vaig proposant de tant en tant que canviïn la norma, però les entitats acadèmiques són molt lentes i els costa molt de rectificar. Deixeu-me dir que, quan va sortir aquesta norma, vaig anar a trobar el qui aleshores era president de la Secció Filològica, Joan Argenté, que em va defensar la posició de l'acadèmia. Doncs fa poc va venir a la conferència que vaig fer a la UAB i vaig tenir la satisfacció de veure que, pràcticament, em donava la raó.

Potser els lectors voldrien saber quins punts vau exposar-hi, en aquesta conferència.

D'acord, en diré els enunciats:

–Grafia dels mots greco-llatins que originàriament terminen en '-as' (per exemple, 'Atanàgoras').

–Dièresis inconvenients (per exemple, el cas de 'traïdor', que crec que s'hauria d'admetre sense dièresi).

–Normes sobre el guionet en els mots compostos.

–Ús dels signes d'admiració i interrogació inicials. Defenso que hi hagi una normativa equilibrada: ni sempre posar-los a davant ni no posar-los-hi mai.

–És admissible 'cap' en lloc de 'gens de'? Albert Jané, un servidor i d'altres defensem que es pot dir perfectament 'Això no té cap importància'.

–Una combinació de pronoms febles admissible?: 'No se m'enfadeu' (que, segons la normativa, hauria de ser 'No us m'enfadeu').

–Sobre certes oracions de relatiu sense verb. Se sent 'Tantes persones, entre les quals Pere i Pau, van fer això'. Crec que seria millor 'Tantes persones, entre ells Pere i Pau, van fer això'. Això ho he tret de l'Albert Jané.

–Primera persona del plural de l'imperatiu d'alguns verbs. S'hauria d'admetre com a forma tradicional la no-velarització de la primera persona del plural de l'imperatiu d'alguns verbs, com ara 'seiem'.

–Distribució de les preposicions 'per' i 'per a'.

–Sense 'a' o amb 'a'? 'D'aquí mitja hora' o 'd'aquí a mitja hora'?

Tot això, posat en una balança, no creieu que pesa molt menys que la pèrdua de genuïnitat, el ieisme, l'ensordiment de les fricatives, etc.?

—Sí, però considero que això són coses de nivell molt elemental i jo em dedico a aspectes d'un nivell més elevat. D'això altre se n'han d'encarregar els mestres. Són coses de sentit comú. Jo no estudio punts clars, nets i indiscutibles, sinó punts conflictius.

A part els estudis gramaticals, què més feu?

—Tradueixo, corregeixo, voldria editar els articles que he anat publicant a Llengua Nacional...

I creació literària?

—Sí, sí, també. He fet recentment el llibret d'un oratori, al qual ha de posar música Valentí Miserachs, que també havia estat company meu al seminari de Vic.

Men?ame