Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  04.08.2014  06:00

Autor/s: Núria Ventura

Oriol Izquierdo: 'Podem fer qualsevol cosa per sobreviure, sentint-nos creatius i satisfets'

Els blocs de +VilaWeb han arribat als deu anys de vida aquest mes de juny

Men?ame
 

Oriol Izquierdo (Barcelona, 1963) ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes i editor. Amb Dolors Borau, la seva dona, ha escrit 'Una festa sobre rodes' (Cruïlla, 2010), un llibre adaptat per a les persones amb paràlisi cerebral, i ha recollit part dels seus poemes a 'Moments feliços' (Edicions 62, 2008). Però des de fa un any la seva vida ha fet un tomb perquè s'ha convertit en botiguer: ha obert Sopa de Lletres, un negoci d'alimentació també dedicat a l'activitat cultural al barri d'Horta. El canvi de vida l'ha portat a comprovar que 'estem preparats per a fer qualsevol cosa per sobreviure i podem fer-ho sentint-nos creatius i satisfets'. Amb tot, l'Oriol fa cultura de moltes maneres, i tot plegat ho explica des de fa deu anys al bloc 'Oi?', un dels tres primers que es van obrir a VilaWeb.

—Com es fa activitat cultural en una botiga d'alimentació d'un barri com Horta?

—La botiga no és tan sols un local, és un punt de trobada on poden passar moltes coses. N'hi passen que són molt previsibles i habituals en una botiga d'alimentació perquè la gent hi va a comprar menjar, però també n'hi passen moltes més. Hi pots tenir converses, et poden donar consells que tenen relació amb la salut o que van més enllà d'això. La meva dona i jo som gent del món de la cultura i la literatura i, sense proposar-nos res d'especial, ens hem trobat amb la possibilitat d'organitzar a la botiga alguna activitat que és més pròpia del món de la cultura i de la literatura que no, en principi, del món del comerç i de l'alimentació. De fet, quan vam obrir ja ens vam proposar de crear un petit espai on poguéssim anar més enllà de la relació entre botiguer i client.

—Què ha passat en aquests actes culturals?

—Aquesta primavera, d'una manera una mica experimental, hem anat fent una activitat cada mes. N'estem molt satisfets i creiem que en una botiga d'alimentació i en l'espai que es crea al voltant també hi pot haver activitat cultural. En una de les trobades, per exemple, vam organitzar una lectura de 'La disputa de l'ase', d'Anselm Turmeda. Hi van venir seixanta persones. Hi ha moltíssimes activitats que es fan a Barcelona, en entorns més habituals, que no n'aconsegueixen aplegar ni la meitat ni una tercera part. Vam tenir una sorpresa: sí que hi ve algú del món de la cultura, però una part important de la gent és del barri. I ens diuen que és una sort que ho fem perquè al barri no n'hi passaven, de coses d'aquestes.

—Quin producte recomanaríeu de la vostra botiga avui?

—Preguntaria coses al client per saber què li he de recomanar. Li demanaria què li agrada menjar, si li agrada la carn, si li agrada el peix, si és més aviat vegetarià, si ara que fa calor prefereix alguna cosa refrescant o si ja li va bé alguna cosa que s'hagi d'escalfar. A partir d'aquí aniríem destriant si amb una de les coques de pizza que tenim, que són artesanals, quedaria satisfet o bé si hauríem de tirar més cap a un bacallà a la mussolina d'all i poma, que és una cosa deliciosa que oferim, o un bon gaspatxo o una crema de verdures. Parlant i dialogant, però sense caure en la tafaneria, aniríem trobant allò que el pot satisfer més.

—Què n'heu après, d'aquest canvi tan radical d'ocupació?

—Em sembla que ja ho sabia abans, però ara ho he comprovat. He après que estem preparats per a fer qualsevol cosa. No jo sol, ho dic en plural: l'ésser humà que viu en una societat com la nostra està preparat per a fer moltes coses per sobreviure i, a més, sobreviure sentint-se creatiu, productiu, d'una manera que el satisfaci.

—Vau escriure 'Una festa sobre rodes', un llibre adaptat per a persones amb paràlisi cerebral. Què en sabeu de l'experiència dels lectors?

—Des de la botiga ens hem trobat gent que ha vingut i ens ha explicat que el fa servir. Sovint són mestres, gent que es troba davant d'una aula, ja sigui de criatures petites o més grans, o amb persones que vénen de fora i no saben la nostra llengua. Ha estat molt encoratjador veure que el llibre ha fet el seu recorregut, l'ha fet sol i l'ha fet en un dels espais per al qual el vam pensar. És un llibre que parla de la normalitat d'una persona amb paràlisi cerebral. A més, en parla amb unes eines que fan que aquells qui no tenen facilitat per comunicar-se puguin fer-ho a través del llibre fins a l'extrem d'explicar la història, gràcies al llenguatge adaptat que hi troben.

—També heu escrit un llibre de poesia, 'Moments feliços'. Què és la poesia per a vós?

—Si em vaig incorporar al món de les lletres va ser perquè d'adolescent escrivia poesia. Vaig anar coneixent gent que també feia poesia i de mica en mica tot plegat es va convertir en un estímul per entrar al món de la cultura i l'edició. Abans de publicar cap llibre de poesia, vaig començar essent editor, cosa que em va curar de ser poeta. Vaig continuar escrivint poesia, però sense pressa i sense cap necessitat de publicar-la. Va ser així durant anys, però va arribar un moment que em vaig adonar que tenia un cert gruix de poemes i vaig pensar que en podia sortir un llibre. Paral·lelament a això, va passar una cosa molt determinant a la meva vida, que és que es va morir la meva filla; i això, a part de ser una tragèdia, va ser un fet que va donar sentit a tot el conjunt de poemes que tenia sobre la taula. Vaig escriure'n una part nova arran de la mort de la Clara i així vaig tenir el llibre. Hi ha una experiència de dol, i un intent de superar-lo que potser val la pena de compartir. Això va fer que gosés de cercar un editor que hi tingués interès, que, a més, em va fer perdre la por de publicar. Una part dels poemes del llibre ja havien estat publicats al bloc, que va ser una primera finestra per on la meva creació poètica va treure el nas.

—Al bloc feu entrades que capturen detalls, moments petits.

—El bloc, a més de ser un retrat de l'activitat més o menys pública que vaig fent, em serveix per a fixar moments de la vida diària, moments que han esdevingut un poema o un text literari. Al bloc, sovint, hi ha una cristal·lització del record.

—Quin moment feliç de la vostra vida diària es podria convertir en una entrada al bloc?

—No ho sabria dir, perquè la gràcia és que la majoria de moments que van a parar al bloc tenen un punt d'insòlits. Fins i tot els moments de la vida diària. Poden ser moments d'allò més normals, però si els reculls és justament perquè de cop i volta han donat lloc a una experiència un punt especial.

—Quin autor no deixaríeu mai de llegir?

—M'adono que en tinc molts. La gent quan es fa gran diu que tendeix a anar rellegint cada vegada menys llibres, però jo, com a lector, em sembla que encara sóc força jove i tinc interessos força dispersos. Per exemple, a la taula ara mateix hi tinc Dylan Thomas i Enrique Vila-Matas perquè m'interessa tornar-los a llegir. També m'agrada estar atent al que escriuen les noves generacions. I, d'una altra banda, paro atenció en els autors de la meva generació, com ara Màrius Serra, Vicenç Pagès, Josep Maria Fonalleras, Francesc Serés o Jaume Subirana. Són autors dels quals llegeixo tot allò que fan. Alguns són amics i m'interessen també per la proximitat.

—Al bloc sovint també escriviu sobre el país. Com creieu que serà el futur pròxim de Catalunya?

—Crec que serà convuls. I convuls no és un adjectiu negatiu. Penso que en els mesos vinents cada dia passaran coses que seran més o menys transcendents, cada dia tindrem la sensació d'anar guanyant algun espai, d'anar pujant algun graó d'aquest camí dificilíssim que com a país hem decidit d'emprendre.

—Quan creieu que arribarem al final del camí?

—Jo desitjaria que aquest camí arribés a un port estable al més aviat possible. Però no sé si això pot ser un període de menys de quatre anys o cinc. Amb molta sort seran quatre anys o cinc.

—El 20 d'abril de 2004, ara fa més de deu anys, què us va portar a començar el bloc?

—Va ser una invitació d'en Vicent Partal i l'Assumpció Maresma. Em van explicar que estrenaven els blocs i era un moment que en començava l'efervescència. Encara no havia arribat l'esclat més fort, però ja es veia que allò tenia recorregut. Jo m'ho havia plantejat d'una manera molt poc seriosa, però quan m'hi van convidar em va semblar que valia la pena de provar-ho. I m'hi vaig llançar. Durant aquests deu anys hi ha hagut moments més sistemàtics i moments de molt silenci, perquè el bloc acaba essent un gènere molt semblant als diaris íntims, que reflecteixen les dinàmiques personals. Hi ha moments que no tens temps o no en tens ganes i, en canvi, alguns altres moments que et pots imposar la disciplina per a mantenir la regularitat.

—Paral·lelament, també heu escrit un bloc com a director de la Institució de les Lletres Catalanes. Què representava l'un bloc i l'altre?

—Les primeres anotacions com a director de la Institució de les Lletres Catalanes les vaig fer al bloc personal, però aviat vam creure que valia la pena de reforçar la comunicació de la institució amb un bloc propi. Durant un temps vaig mantenir dos blocs, el bloc del director (ILC), que era molt actiu, i el personal, que depenia molt més del moment i les ganes. A vegades algun comentari que no es podia fer al bloc del director el feia al personal. Quan vaig deixar la institució vaig reprendre l'activitat del bloc personal, encara que la feina a la botiga és molt esclava i me n'he distret força. Però ara, després de veure que això de fer deu anys va de debò, per coronar l'aniversari intento fer una nota diària. A veure si me'n surto. 

—En destacaríeu cap apuntament, del bloc?

—No tinc gaire memòria, la veritat. De fet, fa poc m'he plantejat de recuperar apuntaments antics de tant en tant. Però sense haver fet aquest exercici, l'apuntament que per mi és més important és el del dia que va morir la meva filla. Em sembla que vaig aconseguir una cosa que no estava segur de poder fer. Em sembla que vaig dir el més difícil de la manera més púdica i menys patètica. 

—Quin és el vostre primer record de VilaWeb?

—Jo diria que el primer record és d'en Vicent Partal explicant-me que faria Infopista i jo dient-li que sí sense entendre res. Llavors, quan va néixer, vaig entendre què era perquè en vaig fer ús gairebé diàriament. Vaig tenir la sensació que allò no era tan diferent dels mitjans tradicionals, però alhora creava un espai totalment nou on el mitjà el fèiem entre tots. De mica en mica, vaig veure que l'espai digital feia possible un tipus de relació que no era unidireccional, sinó que tots hi podíem participar i que la veu de cadascú podia arribar a construir una veu col·lectiva.

—Us sentiu part de la comunitat de VilaWeb?

—Sí. Fins i tot en algun moment hi he tingut més implicació, amb el canal Lletres. Ho sento una mica meu. Crec que VilaWeb m'ha servit a mi i que jo he servit a VilaWeb i a la seva comunitat.

—Què és el que més us agrada de VilaWeb?

—Que, tot i tenir una línia editorial evident, no enganya ningú, manté alerta la mirada crítica. Com tots els mitjans, VilaWeb construeix una realitat, però no oblida que és part d'una realitat més àmplia.

—Què en canviaríeu?

—De vegades tinc la impressió que és una mica monotemàtica. Entenc que ho sigui i m'agrada que ho sigui, però a vegades penso si no en fem un gra massa. Però suposo que entre tots, amb la interacció que hi ha amb els lectors, si hi ha excessos es corregiran.

—Un desig?

—Que continuï sempre, com ha fet fins ara, un pas més endavant d'allò que cal fer en l'espai de la comunicació i en l'espai digital.

Men?ame