Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  09.07.2014  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Ada Colau: 'Els federalistes, si ho són de debò, han de votar sí-sí'

Entrevista a la portaveu de Guanyem Barcelona i ex-portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca

Men?ame
 

Ada Colau és sens dubte una de les figures emergents de la política catalana. Després d'anys de batallar en el terreny dels moviments socials i la reivindicació ciutadana, ha decidit d'impulsar Guanyem Barcelona, una proposta de confluència per a constituir una candidatura rupturista a l'Ajuntament de Barcelona. La seva voluntat és de fer confluir ciutadans no organitzats, moviments ciutadans i formacions polítiques que postulen un canvi de règim en línia amb allò que anomena 'democràcia real'. Si bé Iniciativa s'hi ha posat de cara ràpidament, la CUP veu amb recel la participació d'aquests primers perquè fa molts anys que participen en la vida institucional i en el govern de la ciutat que ara es vol capgirar. Amb Colau, parlem d'això i de la seva opció pel sí-sí en la consulta d'independència del 9 de novembre.

Explicàveu fa uns quants dies que votaríeu sí-sí a la consulta perquè vèieu en la independència de Catalunya una oportunitat d'iniciar un 'procés destituent'. En què consistiria?
—Abans d'explicar això vull fer un aclariment. Per mi i per Guanyem Barcelona, el punt fort és el dret de decidir. Hi ha un clam de la ciutadania que demana més democràcia i de més qualitat. És un clam evident respecte de l'autodeterminació de Catalunya, però també de molts més àmbits de decisió. El debat és en aquest context més ampli. Per tant, el mínim comú denominador ha de ser el dret de decidir. I no tan sols de paraula, sinó prenent-lo seriosament. S'ha de portar a la pràctica dia a dia, no solament quan es parla d'independència.

I us heu fet independentista?
—Jo no he estat mai independentista ni nacionalista. Perquè en aquest món global en què vivim les fronteres no tenen sentit. Sento molt rebuig per la confrontació dels pobles. Tanmateix, en el context actual hi ha una forta mobilització a favor del dret d'autodeterminació dels pobles, que és un dret democràtic inqüestionable i fonamental. I, ens interessi més la qüestió o menys, qualsevol demòcrata ha de defensar aquest dret. La defensa d'aquest dret ha de ser contundent, inequívoca i absoluta. Però és que, a més, amb el règim espanyol actual en plena decadència i amb una reacció que deriva en posicions autoritàries, recentralitzadores i de blocatge institucional, ara mateix votar sí-sí és una oportunitat per a provocar un procés democratitzador. Un procés que es pot dur a terme tant a Catalunya com a Espanya.

El federalisme no pot provocar aquest procés democràtic que defenseu?
—Els federalistes, si ho són de debò, han de votar sí-sí. Perquè és evident que amb el blocatge institucional espanyol l'única possibilitat d'aconseguir relacions equilibrades és ser reconegut prèviament com a igual, com a interlocutor vàlid. Ara mateix Espanya no pren Catalunya com a interlocutor vàlid. Des d'una mirada estrictament democràtica, la consulta és una oportunitat per a obrir un procés democratitzador que va més enllà de Catalunya. És un procés que no depèn exclusivament de la consulta del 9-N, però que hi pot ajudar molt. Cal que el 9-N serveixi també per a qüestionar les institucions tal com estan dissenyades no tan sols a Espanya sinó també a Catalunya.

Per què?
—El règim amb què ens confrontem és el règim hereu del franquisme i la transició, però també és fill de les polítiques econòmiques que no han volgut comptar amb l'opinió de la ciutadania i d'una democràcia segrestada. Les institucions tenen una aliança de dependència amb els poders econòmics, financers i fàctics a costa de no escoltar la majoria de la població i no deixar-la participar. El problema no és tan sols Espanya; és també un problema de les institucions catalanes. Per mi, el fet més interessant del procés sobiranista i de votar sí-sí és que es produeixi un debat sobre quina democràcia volem i quina Catalunya volem. Amb proclamacions d'independència i canvis administratius no es transforma la democràcia. Aconseguirem la democràcia si la ciutadania pren la paraula. La millor versió del procés sobiranista i del sí-sí la tindrem si la ciutadania lidera el canvi.

Però ningú no pot dubtar que això ha estat així.
—Sí, sí. Fins ara ha estat la ciutadania que ha empès el procés i ha marcat el ritme. El debat del dret de decidir no hauria arribat fins aquí si no hagués estat liderat per la ciutadania. Som on som perquè la voluntat de la ciutadania ha desbordat el marc institucional completament. Ho hem pogut veure amb les mobilitzacions dels últims anys. Em preocupa que quan arribi el moment de la consulta i no hi hagi cap voluntat institucional de l'estat espanyol de permetre-la, ens quedem encallats i la ciutadania no torni a prendre la paraula. És evident --i ningú no s'imagina el contrari-- que a Madrid no hi haurà voluntat de deixar fer la consulta. I sembla que CiU tampoc no té la intenció de desobeir aquesta prohibició.

Si passa això, què s'haurà de fer?
—Si la consulta no es fa per manca de voluntat institucional, pot ocasionar un estat d'ànim de frustració que radicalitzi més les posicions extremes. Per superar el blocatge i evitar la frustració, caldrà que la ciutadania prengui la paraula i exerceixi el dret de decidir. Enfront del blocatge, la millor cosa que podem fer és desobeir. Desobeir pacíficament, però desobeir. I hem de tenir clar que el fet més natural és que es consulti la ciutadania. La millor opció és que la ciutadania s'organitzi per posar les urnes al carrer. I a veure si hi ha cap poder institucional que s'atreveixi a aturar la voluntat democràtica de milers i milers de ciutadans.

I no veieu també en el sí-sí una manera de desfer-se de les injustícies polítiques, econòmiques i socials que sofreixen els catalans pel fet de ser catalans?
—És cert que hi ha un maltractament institucional que castiga la dissidència catalana des del govern espanyol. Amb lleis que ho aprofiten per recentralitzar, per retallar l'autonomia dels ajuntaments, per prendre competències, etc. Això és una acció permanent que existeix i no es pot negligir. Però, si bé és cert que perjudica especialment Catalunya, també persegueix la dissidència dels altres pobles de l'estat. No és una confrontació entre pobles, sinó entre unes elits polítiques i econòmiques. I qui rep les conseqüències d'aquesta deriva autoritària són els ciutadans i els pobles.

No hi ha un conflicte entre Catalunya i Espanya?
—Tot allò que sigui parlar en termes de xoc entre Catalunya i Espanya m'espanta molt i em causa un fort rebuig. La manca de democràcia espanyola avui --allò que a les places s'anomena la democràcia segrestada-- no té relació tan sols amb el règim de la transició, sinó també amb aquestes institucions segrestades pels poders econòmics. Aquest fenomen no és reservat a l'estat espanyol. És una tendència global de pèrdua de control democràtic real. Ja no és tan sols que pensem que la democràcia és molt més que votar cada quatre anys. És que encara que votem sabem que no podem decidir les coses. Els fòrums de decisió funcionen al marge de la ciutadania... a Espanya i també a Catalunya.

Amb la independència seran més a prop de la ciutadania els centres de poder.
—Jo no tinc cap garantia, per la política que ha fet Convergència i Unió, que a la Catalunya independent hi hagi un govern millor ni més democràtic. CiU ha governat durant molts anys i no ha posat mai a la pràctica el dret de decidir. No ha consultat la població cap gran decisió. Si cregués de debò en el dret de decidir, ha tingut moltes ocasions per a demostrar-ho. I és ara que s'agafa a la bandera del dret de decidir. I ho fa per amagar uns altres debats de fons que afecten els catalans sobre com es prioritza la despesa, la privatització de serveis bàsics, etc. No tots els problemes de Catalunya vénen de la deriva autoritària del govern espanyol.

No tots, però Déu n'hi do.
—És un dels grans problemes que tenim. No el menystinc, però no és l'únic. Un estat independent no garanteix una independència real. Cal definir què vol dir independència i sobirania. Nosaltres volem una sobirania real que ens permeti de decidir la solució de tots els nostres problemes. Qui ens diu que quan Catalunya sigui independent, l'excusa ja no serà Madrid, però serà Europa, la troica, el deute extern. Si no hi ha un compromís més enllà de la consulta del 9-N sobre una ciutadania realment sobirana, malament. Perquè la sobirania sigui dels catalans, cal un compromís més enllà del 9-N.

Una plataforma que diu que fa 'nova política' pot esquivar de definir-se sobre la reivindicació que mou més gent a Catalunya?
—No crec que Defensar seriosament que hi hagi més democràcia i el dret de decidir sigui no mullar-se, com han dit alguns. I penso que allò amb què hi ha més gent mobilitzada i compromesa és amb el dret de decidir. I aquesta és una posició forta. Si defenses realment el dret de decidir, això té moltes conseqüències. Ens hem decidit a democratitzar la poca democràcia que tenim a través d'una manera d'entendre el dret de decidir profunda que no es queda tan sols en el dret d'autodeterminació. A mi em sembla que això no és no mullar-se.

La gran mobilització que hi ha a Catalunya és per la independència. I el lema és el dret de decidir perquè se'ns prohibeix de votar. Però el motor és independentista i la gent crida independència.
—Jo no ho veig així. Em sembla que hi ha una immensa majoria de catalans mobilitzada pel dret de decidir, mentre que la independència tan sols té el suport de més o menys la meitat de la població. Estic força convençuda que la meva opció de votar sí-sí sense haver pensat mai en la independència és també bastant habitual. Hi ha molta gent disposada a votar a favor de la independència en termes democràtics sense haver-ho pensat mai abans per raons identitàries. No crec que la mobilització sigui a favor de la independència per damunt de qualsevol altra cosa. L'anhel de democràcia i de dotar la ciutadania de poder real és el majoritari. Sense menystenir unes altres motivacions que van més enllà.

Poden capgirar la manera de fer política els qui han governat Barcelona durant dècades?
—Guanyem Barcelona no s'inventa res. El nostre propòsit no és un invent de l'Ada Colau ni de determinades persones. Gent molt diversa que no prové dels partits constatem una cosa que ja es va produint: una confluència a la ciutat des de fa força temps de gent no organitzada, de moviments i plataformes ciutadanes, i de formacions polítiques. És una confluència que s'ha produït als carrers, a les mobilitzacions, als desnonaments, contra les retallades, defensant la sanitat pública, les escoles bressol... contra la mercantilització de la ciutat i dels espais públics... Hi ha uns quants eixos que són comuns i que ens han fet trobar. I aquesta coincidència reivindicativa s'ha de traslladar a les institucions.

I cal implicar-hi els qui han estat a les institucions sense fer aquest canvi?
—Si volem fer un procés de confluència ampli amb uns objectius comuns prioritaris, cal ajuntar molta gent diferent. D'entrada cal implicar-hi molta gent no organitzada i que no té cap referent polític concret, perquè no se sentia representada pel sistema de partits. Després a molta gent que sí que s'ha mobilitzat, però que no ha fet el pas institucional. I finalment, les formacions polítiques que vegin clar que s'ha de fer un procés de ruptura amb el vell règim. S'ha de trencar amb les velles formes de fer política, però sabent que res és absolutament vell ni res és absolutament nou. La vella política del règim és la que han fet els grans partits de govern. PP i PSOE a Espanya; i CiU i PSC a Catalunya. Evidentment, aquests partits queden exclosos del procés de confluència que convidem a fer.

Tots els altres hi caben?
—La resta de partits han d'estar d'acord amb aquests mínims comuns que hem posat al manifest de Guanyem Barcelona. Això pot incloure formacions més noves com la CUP i el Procés Constituent i Podem, a Catalunya, o Podemos, a Espanya; però també formacions que no han estat de poder, com Esquerra i Iniciativa. Que no han estat partits majoritaris que han dissenyat el funcionament de les institucions, encara que hagin participat esporàdicament en governs. Però ara han de triar si opten per coalicions de vell règim, com fa Esquerra amb CiU per fer retallades greus. En canvi, ICV fa un discurs crític i s'ha adonat que ha de canviar algunes coses. I ara, més enllà de declaracions i enunciats, té l'oportunitat de demostrar-ho. Confluir no vol dir fer desaparèixer les diferències, sinó ser capaços de prioritzar els objectius comuns. ICV ha mirat d'impulsar polítiques més socials i progressistes als governs on ha estat i la seva base defensa majoritàriament la revolució democràtica que volem fer. És important que l'esperit crític no ens porti a la fragmentació i a la impotència.

Per què sempre cal crear noves marques i no es pot aprofitar les dinàmiques i la feina feta per formacions com la CUP, que és rupturista i de caràcter assembleari? Ja va passar amb el Procés Constituent de Teresa Forcades...
—Amb tot el respecte a la CUP, que és una proposta pionera que ha cercat noves formes d'actuar políticament, no deixa de ser un dels actors polítics ja constituïts i que funciona en oposició dels altres actors amb els quals fa competència electoral. Nosaltres proposem una altra cosa. No és una marca electoral: proposem una confluència que ha de poder integrar formacions que han competit. Per superar la lògica de la competència és impossible que la iniciativa sorgeixi d'un dels actors que ja competeixen. La CUP reivindica que ells són l'espai per a la unitat popular. ICV també diu que ells han obert el procés 'Ara és demà' que també vol ser integrador... És impossible que conflueixin els uns dins dels altres. Cal que hi hagi una iniciativa ciutadana que proposi un espai neutre.

Potser demà sortirà una nova proposta amb un altre nom que voldrà que Guanyem, CUP i ICV conflueixin dins seu...
—És possible. Nosaltres ja hem dit que si veiem que la confluència no és possible, no ens presentarem tant sí com no. No volem afegir més complexitat al panorama electoral. La idea és la contrària.

Una de les característiques de la vostra proposta és que pretén fer els canvis 'des de baix' i que recela dels lideratges excessius. Però a la pràctica, els noms pesen molt en formacions com Podem, Procés Constituent i Guanyem. Com superareu aquesta contradicció?
—Hi ha una gran diferència entre els lideratges i portaveus d'un moviment determinat i els càrrecs de gestió i direcció d'un espai polític. Estem molt acostumats a una forma de fer política vertical i poc transparent, en què els lideratges tenen tot el poder de decisió. En el nostre cas i aquests que has esmentat parlem d'una altra cosa. Sí que hi ha unes cares visibles, perquè la societat mediàtica ho demana i això ens porta a unes contradiccions que hem de tenir en compte i reconèixer. Però aquests lideratges no són executius. Perquè són el resultat d'una gestió i un sistema de deliberació col·lectiu. Les nostres cares visibles són portaveus d'unes decisions i d'uns valors col·lectius. El risc de convertir aquests lideratges en vella política hi és i cal ser-ne conscients per evitar-ho. La clau per a evitar-ho és la transparència. Sempre hi ha hagut referents, és bo que hi siguin, però s'han de saber gestionar en benefici del projecte col·lectiu i mai per interessos individuals.

Men?ame