19.06.2014 - 06:00
“La mort a Banyoles de Francesca Bartrina, de només 45 anys, és particularment difícil d’assimilar. L’atzar ha fet que no faci ni dos mesos que vaig rellegir alguns capítols del seu admirable estudi Caterina Albert/Víctor Català. La voluptuositat de l’escriptura, l’assaig crític que més ha aconseguit fer justícia a l’obra de Caterina Albert. Més enllà de la vàlua de la seva obra acadèmica, però, tots els qui vam conèixer Francesca Bartrina recordarem sempre la seva enorme simpatia i entusiasme il·limitat, que era capaç de transmetre a tothom que l’envoltava”, escriu Jordi Cornellà-Detrell a Núvol.
La doctora Bartrina, especialista en l’obra de Caterina Albert i els estudis de gènere, era professora de la Facultat de’Educació, Traducció i Ciències Humanes a la Universitat de Vic desde 1996, on va continuar fent classes i participant en la vida universitària fins al darrer moment i amb la mateixa passió de sempre. Francesca Bartrina, nascuda a Serinyà el 1968, havia dirigit el Centre d’Estudis Interdisciplinaris de la Dona, la càtedra Unesco sobre Dones, Desenvolupament i Cultures i la col·lecció Capsa de Pandora d’Eumo. En una entrevista en motiu de ser-li concedit el Premi Recull de retrats literaris, afirmava que “Quan escrivim, explicitem la identitat. Conscientment o inconscientment. I el gènere forma part de la identitat.” Aquestes paraules resumeixen molt bé gran part de la seva activitat docent i acadèmica, dedicada a examinar els lligams entre literatura, gènere i identitat.
Caterina Albert/Víctor Català. La voluptuositat de l’escriptura (2001) va ser rebuda com una obra innovadora i necessària que rescatava l’autora dels prejudicis misògins que l’havien encasellat en el modernisme mascle i ruralista. La lectura original i penetrant de Bartrina va fer sorgir una multiplicitat d’elements de gènere de Solitud, Drames rurals i Caires vius que fins llavors havien estat ignorats o menystinguts per la crítica. Aquesta lectura desacomplexada i deseixida de prejudicis fou en part el resultat de les lectures que va fer a Birmingham, on es va familiaritzar amb la teoria feminista. Bartrina també va especialitzar-se en la teoria de la traducció, sobretot l’audiovisual, i el 2012 va coeditar The Routledge Handbook of Translation. A més, va traduir, amb el seu marit Jordi Sala, dues obres que queien plenament dins dels seus interessos: Vagines d’Eve Ensler (1999) i La mare sempre em deia: No de Charlotte Keatley (2000). Cal també recordar els seus treballs més compromesos, dedicats a la violència de gènere.
Llegiu l’article sencer, aquí.
