Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  10.06.2014  18:00

Autor/s: Joan Josep Isern

La música, la follia, la nit... és a dir, Canet Rock

Passaven un munt de coses aquell estiu del 1975 al món · Fins el 24 de juny es pot veure l'exposició 'Canet Rock 1975-2014' a l'Antiga Fàbrica Damm

Men?ame
 

Amb els festivals de rock de Canet em passa una cosa molt curiosa: vaig comprar entrades de cada un dels que es van fer entre el 1975 i el 1978, però només vaig poder assistir a tres: em vaig perdre el primer ('precisament el bo', em diu un corcó que tinc instal·lat al costat mentre escric aquestes ratlles).

Ho puc explicar, però. I segur que trobareu ben justificada la meva deserció: resulta que el dissabte 26 de juliol de 1975, el mateix dia que al Pla d'en Sala de Canet es feien les '12 hores de música i follia', al meu primer fill –esperat il·lusionadament pels volts de l'1 d'agost– no se li va ocórrer res millor que trucar a la porta abans d'hora per sortir a veure què passava pel món.

I val a dir que passaven un munt de coses, aquell estiu de 1975 al món. Si ho agafem per la banda frívola direm que la cançó que sonava a totes les emissores amb una insistència gairebé malaltissa era el 'Bimbó', de l'inefable Georgie Dann; que a Pedralbes es disputava l'eliminatòria Espanya-Suècia de Copa Davis amb Orantes i Borg al capdavant de cada formació; que al cinema Florida es projectava en Cinerama 'El mundo està loco, loco, loco' i que el diumenge 27 Paco Camino, Angel Teruel i El Niño de la Capea lidiaven a la Monumental sis toros de la ramaderia de Matías Bernardos.

Consell de guerra a Josep Maria Huertas

Frivolitats a banda, aquell dissabte de juliol de 1975 feia exactament quatre dies que el periodista Josep Maria Huertas havia estat detingut i processat en un consell de guerra sumaríssim amb l'acusació d'injúries a l'exèrcit. Huertas havia escrit en un reportatge publicat al diari Tele/eXprés que a Barcelona hi havia un bon nombre de cases de cites regentades per vídues de militars. La condemna que li va caure va ser de dos anys de presó, que al final es van reduir a nou mesos perquè es va beneficia d'un indult.

En les escasses ocasions que es deixava veure en públic el general Franco ja no dissimulava la decrepitud, cosa que no el va privar d'afusellar cinc persones el 27 de setembre. Un balanç de cinc cadàvers més dos mesos abans de morir-se –al llit, no ho oblidem– aquell dia de novembre en què, segons que cantava Quico Pi de la Serra a 'La matança del porc', 'no va quedar xampany a cap establiment'.

Pocs mesos abans de la festa de Canet a la muntanya de Montjuïc de Barcelona s'hi havien produït un parell de notícies de signe molt diferent: la inauguració, el 10 de juny, de la Fundació Joan Miró i la mort de diversos espectadors, el 27 d'abril, en la que va acabar sent la darrera cursa de fórmula 1 que es feia en aquell circuit històric.

Lluny d'aquí també passaven coses importants: l'1 de maig de 1975 s'acabava oficialment la guerra del Vietnam i uns dies abans, el 4 d'abril, dos xicots molt joves que es deien Bill Gates i Paul Allen fundaven una empresa que havia de fer història: Microsoft.

Sisa: un cert anarquisme...

Com no podia ser altrament, el complicat ambient polític d'aquells mesos va passar factura a l'organització del festival amb l'arribada d'una ordre governativa que prohibia l'actuació de 'la cantante Sisa' (sic) per mitjà de l'acreditat procediment del 'mando y ordeno'. És a dir, sense donar cap explicació. Tanmateix, tots els indicis apuntaven com a causa de l'enrabiada de l'autoritat per una entrevista publicada a la revista 'Fotogramas' de la setmana anterior en què, quan el periodista li demanava per la seva actitud política amb vista al futur, el nostre galàctic responia: 'No estic gaire segur de què faria si les coses canviessin. No crec pas que m'apuntés enlloc. Si de cas, a un cert anarquisme individual...' I aquí va ser on sembla que els controladors del règim varen considerar que l'altre Noi del Poble Sec havia begut oli.

He començat dient que de tots els Canets que es varen celebrar l'únic que em vaig perdre va ser el primer. Paradoxalment, però, si em demanessin de fer una explicació a les noves generacions sobre què varen representar aquells quatre festivals segurament del que seria capaç de facilitar més detalls seria del primer. El que em va agafar preparant bolquers.

Del següent, els del 1976, la imatge més potent que retinc és la de Sisa cantant sol a l'escenari, molt avançada la nit, i abillat amb una barretina de color morat. El del 1977 –batejada amb el nom de 'Festa de lluna plena'– ha passat al record de cada una de les 10.000 persones que ens hi vàrem aplegar amb tonalitats dantesques, a causa del diluvi que ens va caure al damunt ('Osti, tu; com a Woodstock', em diu el corcó) i que va afavorir desercions a dojo entre la parròquia tot i els meritoris esforços del presentador Santi Arisa perquè hi poséssim paciència i bon humor.

Pel que fa al darrer anys, el del cartell pretesament irreverent (preciós, per cert) dissenyat per Pau Riba, l'únic record que me n'ha quedat és la imatge lamentable de la senyora Nico cantant asseguda i tocant l'harmònium mentre esquivava com podia les ampolles de cervesa que una colla d'energúmens li llançava des de les primeres files.

(Denomi)Nació Canet 75

En canvi, el festival del 1975 ha suscitat prou mitologia visual, sonora i escrita perquè formi part d'aquelles activitats sobre les quals un és capaç de parlar detalladament durant una llarga estona, encara que, com és el cas, no hi hagués posat els peus.

A part les batalletes que amics i coneguts han pogut anar explicant, bona part de culpa d'aquesta pervivència en la memòria la té la pel·lícula que Francesc Bellmunt i Àngel Casas varen rodar aquella nit màgica. Gràcies a la seva feina, doncs, evoquem l'arribada a mitja tarda a l'estació de Canet d'un tren atapeït de gent peluda i gairebé podem veure en una punta de l'andana Rafael Moll, un dels organitzadors, que no oblidarà mai què va sentir quan aquell tren va començar a descarregar personal: 'En aquell moment vaig veure que el festival seria un èxit.'

També hi ha qui recorda no tan sols el Canet oficial, sinó l'off-Canet que feia la seva guerra a l'envelat, a l'altra punta del recinte. Allí va triomfar gent com un joveníssim Miki Espuma, Oriol Tramvia o els Pavesos amb el descomunal Joan Monleón al capdavant. O, passant a l'escenari principal, la llarguíssima sessió d'afinació d'instruments a càrrec de Pau Riba abans de passar a la història amb la seva interpretació de 'Licors'. O la irrepetible col·laboració entre l'Orquestra Mirasol (la segona formació, sense el Roda ni el Pedrito ni el Lizandra) amb Maria del Mar Bonet. Qui vulgui xalar de valent que repassi els quatre minuts que la pel·lícula dedica a la interpretació de la 'Cançó de bressol'. I que, com faig jo, després plori de ràbia perquè, d'aquella experiència, només n'ha quedat això.

Són instants que formen part de la nostra història generacional. Com l'escenari buit amb un únic llum enfocant el micròfon a les 12 de la nit, l'hora prevista per a l'actuació de Sisa, mentre sonava 'Qualsevol nit pot sortir el sol'. O el moment màgic de la sortida del sol mentre la Companyia Elèctrica Dharma tocava 'L'oucomballa' amb una colla de nans i capgrossos dels Comediants despertant la gent rebentada després de tanta follia. O la conga final de l'Orquestra Plateria que va fer pujar a l'escenari uns quants milers d'assistents. O la interpretació en 'petit comitè' amb el Pla d'en Sala totalment buit, de 'El setè cel' a càrrec de Sisa, amb la veu de Dolors Palau i el violí de Xavier Riba, que ha quedat immortalitzada en la pel·lícula del tàndem Bellmunt-Casas.

L'exposició a la fàbrica Damm

Dit tot això, em sembla bastant evident que de Canets Rock n'hi ha tants com assistents va tenir el festival. La veritable història d'aquella nit i de tot allò que va significar en els temps que varen venir després únicament es podria escriure sumant els records i les sensacions de les 25.000 persones que, pagant o colant-se, hi varen assistir ('més algun desaprensiu que xerra i xerra sense haver-hi posat els peus', m'etziba el corcó).

Des de fa uns quants dies, la bona gent del Grup Enderrock i de Sun Music presenten, amb el suport d'Estrella Damm, una exposició a l'antiga fàbrica Estrella Damm (Rosselló, 515, Barcelona) amb el títol 'Canet Rock 1975-2014' que s'hi estarà fins el 24 de juny i que val la pena de visitar, tant si formeu part del grup dels qui varen ser-hi presents com dels qui en aquell moment encara no havien nascut.

Hi trobareu una cinquantena llarga de fotografies dels quatre festivals (amb especial èmfasi en el del 1975), unes quantes vitrines amb retalls de premsa i documentació diversa com, per exemple, el plànol del recinte –esplèndidament concebut pels arquitectes Dani Freixes i Pere Riera–, notificacions governatives com la multa de mig milió de pessetes que varen clavar als organitzadors, un inquietant anònim adreçat a l'alcalde de Canet per culpa del cartell del 1978 i tres projeccions per a contemplar amb calma: la ja esmentada pel·lícula 'Canet Rock', el documental 'El Woodstock català 30 anys després', produït per Enderrock, i un curt inèdit fins ara d'Enric Roca amb imatges de l'últim festival.

Val a dir que el recorregut físic de la mostra té un parell de detalls que mereixen també l'atenció. El primer és una banda sonora ambiental molt adequada a base de cantants i grups d'aquell moment, com ara Oriol Tramvia, Sisa, la Rondalla de la Costa, Companyia Elèctrica Dharma, Iceberg, Pau Riba, Orquestra Mirasol, Pep Laguarda, Música Urbana, Barcelona Traction i un llarg etcètera. El segon és el camí dibuixat a terra per marcar el trajecte que ha de seguir el visitant. Es tracta d'una doble línia del temps que indica, a la dreta, els discos internacionals importants del període 1975-1978 (Sex Pistols, Pink Floyd, Eagles, Kraftwerk, Genesis, el 'Koln Concert' de Jarrett, Police...) i, a l'esquerra, els discos importants que es generaven aquí: Ia & Batiste, Sisa, Sabatés, Iceberg, Fusioon, Gato Pérez, la Plateria, Llach, i una llarga llista més. Un camí molt ben pensat que ens ve a dir que, malgrat l'autoodi i el cosmopolitisme tifa que tan mal ens han fet, la música laietana i tot el que la va envoltar va ser un fenomen molt digne de ser considerat.

El Canet Rock 14

La part final de l'exposició és dedicada al Canet Rock del futur. El que es farà el dissabte 5 de juliol al mateix lloc on es varen celebrar els quatre anteriors.

Penso que seria molt fàcil de caure en la temptació d'intentar establir nexes entre el que varen ser aquells festivals històrics i el d'ara. Seria fàcil, però crec que faltaríem a la veritat. S'apropen temps extraordinaris (qui ho dubta?) però, tot i això, la 'Nació Canet' (si és que va existir) va ser el producte d'un moment especial que ja no es repetirà. I això que ara s'organitza és una altra cosa que, no cal dir-ho, mereix tenir un èxit important, perquè el nivell dels artistes programats i els mitjans que s'hi dediquen no tenen res a veure amb la precarietat plena de bona voluntat de fa quaranta anys.

'Veurem sortir el sol!', diu el cartell de l'esdeveniment, que de moment anuncia gent tan competent com Love of Lesbian, Manel, els Amics de les Arts, Gossos, els Pets, Mishima, Txarango, Blaumut, Gerard Quintana, Delafé y las Flores Azules, Joan Dausà, Caïm Riba, The Pinker Tones, Brams i Sisa com a artista convidat.

Jo ja tinc l'entrada. I aquesta vegada no penso fallar. Com hi ha món!

 

PD: No voldria acabar aquestes ratlles sense recordar que fa deu anys TV3 va emetre una telesèrie de tretze documentals històrics sota la direcció de Francesc Escribano que es va titular 'Dies de transició'.

Un dels episodis és dedicat precisament al Canet Rock del 1975 i, a més a més de reproduir imatges ja conegudes, recupera testimonis actualitzats (l'any 2004) de persones que hi varen ser com, per exemple, la noia de Ripoll que va perdre el carnet d'identitat i que des de l'escenari Jordi Farràs, 'La Voss del Trópico', va fer saber que s'havia trobat; el fill de qui era l'alcalde de Canet tres o quatre assistents més; i, sobretot, la presència d'un dels guàrdies civils que vigilaven el recinte reconvertit en cap de la policia municipal d'un important municipi del Maresme.

Ara que vindrà a tomb fóra el moment de reivindicar-ne la reemissió.

Men?ame