Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  07.06.2014  06:00

El fosser del Fossar de les Moreres

A la secció 'Expedient C' Amadeu Carbó explica una llegenda vinculada a aquest espai tan emblemàtic del Tricentenari

Men?ame
 

A Barcelona hi ha dos indrets claus de celebració de l’Onze de Setembre. Un és on s’aixeca el monument a Rafel de Casanova, que seria de caire més institucional i a on entitats i partits polítics fan les seves ofrenes florals mentre es xiulen entre ells. Aquest hàbit és tota una innovació en la ritualitat festiva i més en el camp dels homenatges: uns fan l’ofrena i els altres xiulen fins que els toca el seu torn de ser xiulats mentre entonen l’himne nacional. Sembla mentida però és així.

El segon indret, molt més reivindicatiu i popular, és al fossar de les Moreres, a tocar de la Basílica de Santa María del Mar. Actualment el fossar és una plaça que ha esdevingut un memorial de Guerra per honorar els catalans que van perdre la vida defensant  Barcelona entre 1713-1714, a la guerra de Successió. El fet de que sigui aquest indret i no un altre és pel motiu de que el Fossar de les Moreres era un dels cementiris parroquials de Santa Maria i que va convertir-se en una de les fosses comunes on eren enterrats els defensors de la capital catalana.

La tradició popular explica que un avi i el seu nét van quedar-se al fossar de les Moreres a fer el servei d’enterramorts perquè no tenien edat per anar a defensar les muralles de la ciutat del setge de Felip V. La feina, del tot necessària, era  feixuga i esgotadora de la quantitat de patriotes que queien en combat. Veient la cruesa i la violència en que l’enemic castigava als catalans, avi i nét van jurar que cap botifler seria enterrat en aquell fossar perquè en aquella terra sagrada no hi havia lloc per als enemics ni pels traïdors. El setge es va anar fent més dur i arribaren els combats més cruents i sanguinaris d’on no paraven d’arribar cadàvers.

Quan la ciutat ja era un caos de sang i mort i al fossar de les Moreres s’anaven apilant els cossos, el fosser va reconèixer el cadàver del seu fill. Per aquelles coses de la vida l’home havia optat en el seu moment trair el poble esdevenint un botifler. Davant el dilema mora, avi i nét no van dubtar ni un moment i, a pesar del dolor, van ser fidels al seu propòsit. Van agafar el cos i el van llençar a l’altre cantó de la tàpia del fossar, respectant el seu jurament.

Probablement aquesta dramàtica tradició oral s’hagués perdut si Frederic Soler ‘Pitarra’ no l’hagués immortalitzat en el poema ‘El fossar de les Moreres’.i a la memòria col·lectiva hi han quedat gravats els següents versos: ‘Al fossar de les Moreres / no s’hi enterra cap traïdor; / fins perdent nostres banderes / serà l’urna de l’honor.’

Men?ame