01.06.2014 - 06:00
El retorn de Brams no ha estat una flor d’estiu, i el grup berguedà ha publicat ja un segon disc des que va decidir de reprendre l’activitat; el dotzè de la seva trajectòria. Prenent un vers de ‘La pell de brau’ de Salvador Espriu, el grup capitanejat per Francesc Ribera, Titot, presenta dotze noves cançons protagonitzades pel context polític. ‘Fins fa uns anys, érem quatre arreplegats que ho fèiem tot amb una sabata i una espardenya i lluitàvem contra un poder que guanyava per golejada en tot’, diu en aquest entrevista. La situació ha canviat, i això també es reflecteix en les lletres del nou disc. Unes lletres que són un retrat del moment actual sense deixar de banda la irona, també ‘marca Brams’.
—Quan vam començar a tancar les portes de la por?
—Hi ha dos moments. El primer, a Arenys de Munt. No pas el dia de la consulta sinó uns dies abans, quan decidien si la tiraven endavant malgrat les pressions de la caverna mediàtica, les amenaces de jutges de tancar el batlle a la presó, la manifestació falangista autoritzada, etc. Tot i que la història hauria dit de no fer-ho, van decidir tirar endavant. I què va passar? No res. Bé, sí, que cinc-centes de les persones que hi van anar, quan van tornar al seu poble hi van muntar una altra consulta. I tampoc no va passar res. Et vas adonant que bona part de les reixes que t’empresonen estan construïdes per la teva pròpia por. Això va amb aquella lògica de voler bombardar Barcelona cada cinquanta anys; és a dir, mantenir una generació viva que hagi conegut els horrors de la violència i la represàlia perquè estigui empresonada en la seva pròpia por i no gosi capgirar res d’allò establert. Potser per això també ha calgut que, per fer aquest procés, en aquest país hagi mort de vella l’última generació que va viure la guerra civil.
—I quin és l’altre moment?
—En l’àmbit social, quan la gent va decidir que no havia d’esperar quatre anys per parlar dels drets socials. Parlo del moviment dels indignats, que potser no es va traduir en cap alternativa integral però sí que ha fet possible que avui hi hagi la PAH; pares, alumnes i mestres donant-se la mà a Mallorca en defensa del català a l’escola, la Primavera Valenciana… Aquest és el dibuix del que ha passat. I ens vam adonar que ‘Anem tancant les portes a la por’ era un bon resum de les cançons, les quals havíem fet sense una voluntat conceptual però que sí que tenien un nexe d’unió.
—Brams sempre ha fet cançons polítiques. Però mai no havíem tingut la independència tan a tocar com ara. Això com es trasllada a l’hora de compondre?
—Ara és més complicat fer fotografies de la realitat que ens envolta. Sempre hem fet cançons que han pretès tocar els ressorts de les emocions col·lectives. Això vol dir parlar d’actualitat i d’un futur compartit, de coses que tothom veu i percep al seu voltant. I en aquest moment en què l’actualitat va tant de pressa, que és molt possible que facis una cançó que caduqui abans fins i tot d’editar-se, has d’anar amb molt de compte. Calia fer fotografies d’allò que ha passat i dels nou horitzons que s’han d’atènyer.
—Hi trobem una cançó sobre els Països Catalans, que sembla que s’han de reivindicar tant o més que abans…
—Negant els Països Catalans, el PP al parlament valencià i de les Illes els ha reconegut implícitament. Per una cosa que no existeix no fas una sessió parlamentària per negar-la. Descriuen la seva oposició i, així, reconeixen una realitat. La incoherència se’ls ha tornat en contra.
—Quina és la història de la cançó ‘Tres exèrcits‘, que musicalment es diferencia de la resta del disc?
—És la segona part de la presentació de la cançó que vam fer al Concert per la Llibertat, on parlàvem de la cultura com a exèrcit. En aquest cas, parlem de la voluntat que no siguin les emocions ni l’acció automàtica allò que vagi al capdavant, sinó que siguin el raonament, la coherència i la intel·ligència que guiïn la revolució.
—Una de les característiques de les lletres de Brams també és la irona. En aquest disc la trobem en la cançó ‘Història d’Espanya (explicada pels espanyols)‘. A segons quins discursos és millor respondre-hi amb humor?
—A vegades no hi ha més. No et posaràs a discutir de biologia amb creacionistes. En aquest cas ha estat molt fàcil, només calia agafar declaracions de personatges com Esperanza Aguirre, el rei d’Espanya, Pío Moa o César Vidal i posar-hi rima. N’hi havia prou per fer una cançó d’humor. Potser hauríem de compartir els drets d’autor amb ells.
—També hi ha humor, d’una altra mena, a ‘Aiguòlics Anònims‘…
—És una cançó que queda absolutament descontextualitzada, però que si no l’haguéssim fet el disc hauria quedat descontextualitzat de Brams. No té res a veure amb perdre la por. És una cançó de taverna, que té la tradició d’insultar l’aigua i els qui en beuen. I a aquestes alçades, a nosaltres ens és més fàcil això que no presumir de borratxera, que potser quan tens vint anys té gràcia però que ara podria ser una mica patètic i tot.
—’No dependre‘ vindria a ser la traducció en cançó del discurs d’aprofitar la independència per a canviar moltes més coses?
—Sempre hem dit que això d’abaixar una bandera i apujar-ne una altra és una cosa bastant folklòrica. Quan es parla d’independència es parla d’això, de no dependre, no pas de canviar d’opressor. Vol dir que no és tan simple com traduir al català la constitució d’un altre país, sinó anar més enllà. Hi ha moltes dependències que no estan relacionades amb pertànyer a Espanya.
—Això també deu engrescar molta gent: debatre i sentir que hi ha l’oportunitat de construir un país de nou…
—S’escapa de tota lògica fer una estructura nova i reproduir els esquemes. Només en té dins els paràmetres de la gent que té unes quotes de poder i tem que el canvi que es pugui produir els afecti. Però són una minoria, i la constitució d’un estat no deixa de ser un contracte de convivència entre persones. S’ha de redactar de nou, i per anar bé s’ha de fer amb la participació de com més gent millor.
