Vicent Sanchis: ‘Sense el País Valencià i les Illes, Catalunya seria molt diferent’

‘Ens volíem menjar el món. I el problema és que també ens vam acabar menjant-nos a nosaltres mateixos.’ Amb aquesta contundència, Vicent Sanchis explica els primers anys de vida del setmanari el Temps, ara que fa trenta anys. Sanchis és el director general de la revista editada des del 1984 per Eliseu Climent. En aquesta entrevista, parlem de l’impacte que va tenir el naixement de la revista, el paper de Joan Fuster, la mentalitat dels joves que la van fer créixer, les implicacions de l’espai de comunicació dels Països Catalans, la nova etapa amb l’entrada de nous propietaris i els projectes de futur. Aquesta setmana, el Temps surt al carrer amb un número especial sobre els trenta anys. A més, ha aplegat els tres presidents del 1984: Joan Lerma (País Valencià), Jordi Pujol (Catalunya) i Gabriel Cañellas (Illes).

Fer periodisme en català professionalment al País Valencià el 1984 era obrir un camí inexistent en aquell moment. Quin impacte va tenir?
—Impacte important, perquè hi havia una tradició estranya, per dir-ho d’alguna manera. Hi havia hagut un setmanari en català durant el franquisme, entre els anys 68 i 71, que es deia Gorg i que el va tancar allò que en deien ‘l’autoritat administrativa’. Més que un setmanari era un butlletí bibliogràfic, com Serra d’Or en l’origen. També hi havia hagut al final del franquisme una revista que es deia Dos y Dos, que feia un suplement en català que es deia Quatre. També la revista Valencia Semanal havia fet coses en català. Però no hi havia res més. Tot això era molt prim.

—I apareix el Temps…
—Fer el Temps va ser com estrenar sabates noves. Era com dir ‘a veure què passa amb aquestes sabates que són rares… A veure si ens hi farem mal o si serem capaços de fer-les anar’. Si aquesta era la impressió entre els professionals que ens hi posàvem, imagineu-vos què devien pensar els lectors potencials. I no era menys important un tercer afegit: que el Temps naixia amb vocació de cobrir tot el territori lingüístic, allò que en diem els Països Catalans. No es tractava tan sols de vèncer recels i inèrcies dels valencians, sinó que calia entrar amb certa solvència a Catalunya i a les Illes Balears. Buf! Era una jugada a triple banda, molt complicada.

—Tan complicada que Joan Fuster no ho va veure clar a última hora, tot i haver esperonat el projecte…
—Però això va ser com una broma. La persona que en la seua correspondència des dels anys cinquanta més insisteix en la necessitat de poder explicar les coses en català amb una visió valenciana és Joan Fuster. Amb un episodi negre afegit. Quan publica ‘Nosaltres, els valencians’ i ‘El País Valenciano’, l’any 61, els diaris on escrivia –Levante i La Jornada, tots dos del ‘Movimiento’– el fan fora. Queda exclòs del circuit periodístic valencià i, com que vivia de les col·laboracions periodístiques, s’ha de centrar en Barcelona. Per tant, la idea de la necessitat de comptar amb mitjans propis, amb característiques diferents dels mitjans Fuster l’havia soferta, la tenia molt marcada. Ell és un dels principals impulsors de moltes de les iniciatives d’aquella època al País Valencià. El Temps no en va ser excepció. Amb una certa voracitat d’Eliseu Climent, que passà a ser el promotor cultural per excel·lència del País Valencià, van treballar conjuntament la idea del setmanari. I quan van ser davant del notari, Fuster fa una petita broma que no va més enllà d’això… ‘Bé… ja us ho fareu… A mi em teniu ací, però jo hi pose una pesseta perquè no me’n fie gens’, va dir en un to irònic.

—També va ser el planter d’uns quants joves que després us heu consolidat en el panorama periodístic. Quina era la mentalitat d’aquell equip?
—Ens volíem menjar el món. I el problema és que també vam acabar menjant-nos a nosaltres mateixos. Érem gent que pensava que tot era possible, molt diferents entre nosaltres i amb moltes subspècies… però molt ambiciosos. Volíem canviar el país. Sabíem que es podia fer premsa en català. Sabíem que es podia fer premsa al servei d’una idea més justa socialment i nacionalment. I teníem la sang molt calenta. Allò era un còctel terrible. Allà dins va passar de tot, va ser molt divertit, molt apassionant; crec que vam fer les coses molt ben fetes; però alhora va ser molt cansat. Teníem massa febre o massa energia.

—Una de les aportacions més importants de la revista era el marc de referència: els Països Catalans. És complicat de treballar pensant en un espai comunicatiu que els grans mitjans no reconeixen?
—És quasi impossible. I la prova és que trenta anys després el Temps continua essent un dels pocs mitjans que encara creuen que aquest espai d’informació periodístic i cultural és possible. Això es va anar complicant encara més a mesura que s’anava ‘arreglant’ el sistema autonòmic espanyol. A mesura que Catalunya es configurava com un àmbit polític d’autogovern se separava dels altres. I al País Valencià li passava igual, amb l’agreujant de l’anticatalanisme com a arma política. I a les Illes, on no hi havia un sentit unitari de totes les illes. Menorca sempre havia tingut més influència de Catalunya; Mallorca també, però tenia més personalitat pròpia; i Eivissa, molt relacionada amb el País Valencià.

—L’Espanya de les autonomies contra els Països Catalans…
—Aquell procés autonòmic va consolidar tres espais que estaven bé perquè donaven a la llengua catalana un estatus d’oficialitat que no tenia. És a dir, es gaudia de reconeixement, però al mateix temps es creaven fronteres administratives que segregaven i impedien que nasquera un espai comunicatiu i cultural, com hem pogut comprovar amb el pas dels anys. Treballar amb aquest marc de referència total era i és molt difícil. Però hem de persistir, perquè no hi ha cap llengua al món que renuncie al seu espai natural. No ho fa ni el francès, ni l’anglès ni l’espanyol. Els espanyols saben perfectament que l’espai llatinoamericà és fonamental per a ells. I no se n’amaguen pas. Nosaltres, que som més petits, com podem renunciar a aquest espai?

—Aquest marc de referència també deu tenir coses positives per al periodista.
—Sí, és clar. La cosa positiva és que Catalunya sense el País Valencià i les Illes seria tota una altra cosa molt diferent. Seria culturalment i periodísticament molt menys interessant. El País Valencià, agrade o no agrade, sense Catalunya s’hauria desnacionalitzat i el català no seria això que és. L’avantatge és que nosaltres junts som més viables, encara que alguns pensen el contrari, i també més interessants. No podem prescindir d’allò que som. És com si ara Catalunya diguera que s’oblida d’Ausiàs Marc, Jaume Roig, Joanot Martorell, Isabel de Villena, Ramon Llull… Catalunya no es pot oblidar de tot això… de Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés. Ni el País Valencià es pot oblidar de Salvador Espriu o de Quim Monzó. Nosaltres, tal com som, si combinem la pluralitat amb la unitat necessària, som molt més interessants i viables a tots els nivells que no si cadascú va pel seu costat i s’oblida dels altres.

—El Temps sempre s’havia vist com ‘la revista d’Eliseu Climent’, però el 2012 hi va haver un canvi de gestió: quines conseqüències ha tingut?
—Ha tingut una ampliació de capital, que continua perquè se’n faran tres de successives. També la consolidació empresarial del setmanari, passant d’una estructura familiar a una amb consell d’administració amb capital divers. Ara hi ha un consell d’administració diferent que encara ho serà més quan acabem el procés d’ampliació de capital. Ja no és la revista d’Eliseu Climent, sinó d’un seguit d’accionistes. Encara que ell hi ha posat el seu encert, que és molt, i el seu entusiasme, que és més gran encara, quedava limitat per la característica pròpia de l’empresa familiar. Això ja ho hem superat, i bé. Un cop acabem aquest procés de transformació, haurem creat un nou joc de poder empresarial que serà molt positiu per a la revista.

—Cap on va el Temps? Quin paper ha de tenir un setmanari en l’era de les xarxes socials i la informació a l’instant?
—Els suports i els formats no poden prescindir de la intenció periodística, política i nacional de l’invent. És a dir, el Temps anirà adaptant-se en els suports que calga, d’acord amb les tendències generals. I si en algun moment poguérem avançar-nos a la tendència, millor. El Temps no ho ha acabat de fer mai bé això d’incorporar les noves tecnologies… Però no ens podem tancar cap porta en relació amb els nous suports digitals i virtuals, sinó tot el contrari, les hem d’obrir totes. Però el suport no ho és tot. Hi ha gent que té una gran capacitat de vendre el seu producte per internet i per les xarxes socials, però que el seu producte no té cap sentit i, per tant, no funciona.

—El Temps continua tenint el mateix sentit de fa trenta anys?
—És una revista al País Valencia, que és un erm informatiu, una societat fragmentada on l’hegemonia del castellà és brutal. Per això, el Temps hi és tan necessari. I, a la vegada, és un pont imprescindible per a entendre això que dèiem de l’espai de comunicació. Hi ha molt pocs mitjans que entenguen que el País Valencià, les Illes i Catalunya són ni que siga un mercat lingüístic. I finalment, el Temps també té sentit en la Catalunya estricta. Fa falta gent, revista i periodistes com les que té el Temps.

—A partir d’ara incorporeu un suplement del Der Spiegel i més continguts de The Economist… Amb quin objectiu?
—Volem oferir als nostres lectors una cosa molt important: periodisme de qualitat i rigorós. I el periodisme de qualitat i rigorós mira el món i ha de poder oferir una mirada internacional. Això és molt difícil de fer-ho amb els nostres mitjans i recursos. Amb els recursos de Der Spiegel i The Economist i la nostra interpretació, mirem la realitat europea i del món. Què farem? A partir de la setmana que ve introduirem un suplement amb informacions publicades per aquests dos setmanaris. El Temps s’internacionalitzarà molt més. Totes tres revistes formem un petit triangle –en el qual nosaltres encara aportem poc en continguts, per bé que parlem de millorar la nostra aportació. Des de la nostra modèstia, ens fa molta il·lusió perquè Der Spiegel és el setmanari més prestigiós d’Europa i The Economist és dels més importants del món. Volem enriquir la nostra mirada amb aquestes revistes, que són referències mundials.

—Eliseu Climent diu que el Temps no té una gran tirada, però que és influent. Aquest és el model a seguir?
—A veure, ens interessa guanyar terreny als quioscos. Això segur. Però hem de pensar que la premsa de paper és sobretot influència. És cert que aquesta influència s’ha de garantir amb una certa quantitat. Però ja no és tan important. Recorde quan El Períodico va superar La Vanguardia en tiratge, però La Vanguardia continuava essent el diari de referència i d’influència. Si els teus lectors són creadors d’opinió i bons prescriptors, aconsegueixes molt més que augmentant el tiratge. Això no vol dir que no ens preocupe tenir molts lectors i subscriptors. Si podem dir que el Temps és ara un referent, és perquè el lector té més de quaranta-cinc anys de mitjana i un perfil generador d’opinió i pensament. Això pot anar canviant, però la intenció de ser una referència l’hem de tenir molt clara.

—Al número especial dels trenta anys dieu que voleu ‘fer normal una manera d’entendre el periodisme fonamentat en el país total’. Què vol dir això?
—El ‘país total’ és un eufemisme. Ho és perquè hi ha gent que no se sent còmoda amb determinades expressions. Nosaltres ens estimem més sumar i explicar-nos que no pas donar per enteses unes quantes veritats amb les quals se sent a gust poca gent. El nostre àmbit lingüístic és el català. El nostre espai de comunicació hauria de ser també el català. I el nostre espai nacional depèn de la voluntat dels valencians, menorquins, mallorquins, eivissencs i catalans. Això ens obliga a treballar els dos primers fronts –el lingüístic i el comunicacional– sense cap mena de reserva ni precaució.