Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  11.05.2014  06:00

Autor/s: Vicent Partal

Arturo Sarukhán: 'Catalunya té una gran capacitat d'atracció internacional'

Entrevista a Arturo Sarukhán, ex-ambaixador de Mèxic als Estats Units i descendent de catalans

Men?ame
 

El Washington Diplomat és una revista mensual que es reparteix bàsicament a Washington i que, com el nom indica, va molt enfocada a la notable comunitat de funcionaris internacionals que es mouen per la ciutat. Tanmateix, no és ben bé un competidor periodístic de l'omnipresent Post. Més aviat és molt seguit per les informacions sobre esdeveniments socials, sobre les interioritats de les ambaixades i el govern federal i, en general, sobre les persones que s'hi mouen.

El novembre del 2007 el Diplomat entrevistava Verónica Valencia, muller de l'ambaixador de Mèxic als Estats Units, Arturo Sarukhán. I cap al final de l'entrevista apareixia un detall que em va cridar poderosament l'atenció. Valencia explicava que la qui aleshores era la seua única filla, Laia, parlava unes quantes llengües, entre les quals el català. I com és? Doncs perquè era una de les llengües que parlava el seu pare, o siga, l'ambaixador de Mèxic als Estats Units.

L'ambaixada de Mèxic als Estats Units és a dues cantonades exactes de la Casa Blanca, al bell mig de l'avinguda de Pennsylvania. Dues antigues casetes washingtonianes han quedat envoltades completament per un modern edifici on voleia la bandera tricolor. El lloc no és pas anecdòtic. De tantes missions diplomàtiques com hi ha a la capital dels Estats Units, la mexicana és una de les més importants i respectades. Per raons òbvies: Mèxic no és tan sols un veí i un soci primordial, sinó també la pàtria d'origen de milions de ciutadans dels Estats Units. No és estrany, doncs, que l'ambaixador mexicà tinga la porta d'accés a la Casa Blanca oberta permanentment.

Quan es va fer aquella entrevista amb la seua dona, Sarukhán feia tan sols un any que era ambaixador, càrrec que ocupà fins ara fa dos anys. Abans havia estat cònsol a Nova York, entre més tasques, i el seu nom havia sonat molt com a possible ministre d'Afers Estrangers de Mèxic. El cognom Sarukhán és armeni: el seu pare havia estat rector de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Però el segon cognom és Casamitjana. El seu avi, militant d'Esquerra Republicana, va arribar exiliat a Mèxic acabada la guerra de 1936-1939, amb el vaixell Ipanema. I el nét continua parlant català i no oblida en cap moment el seu origen.

Avui Arturo Sarukhán ja no és ambaixador de Mèxic als Estats Units, però ha seguit una carrera meteòrica i molt destacada en la diplomàcia internacional. Va dirigir la divisió diplomàtica del grup Podesta, un dels lobbys més importants dels Estats Units, i fa d'assessor d'un seguit de països i organitzacions. La seua veu és molt escoltada, no tan sols per l'experiència i els contactes que ha acumulat, sinó també per una visió particular i innovadora sobre el funcionament de la societat internacional.

Aquesta setmana Arturo Sarukhán ha participat a Barcelona en una sessió sobre diplomàcia digital, organitzada pel Diplocat. Sarukhán va ser el primer ambaixador present a Twitter i va parlar d'això, de la manera com els diplomàtics poden fer ús de les xarxes socials. I, sobretot, va explicar que al final aquestes eines han de ser posades en context: 'Si una política és dolenta no l'arreglen', va dir.

Acabada la sessió, va accedir a parlar uns minuts amb VilaWeb sobre aquesta experiència i sobre la situació de Catalunya (vídeo).

—Avui hi ha una difusió de poder molt gran al món i per això hi ha molts més actors que incideixen en la societat internacional. Això no canvia fonamentalment la manera com actua l'estat nació, però el sistema westfalià, amb aquella noció que tan sols l'estat nació actua en l'àmbit internacional, ja ha canviat.

Podríem dir que els estats tenen menys control, avui?

—En algun sentit, sí. I ho veiem en els mitjans digitals i en les xarxes socials, que han permès a la societat d'incidir en la política d'una manera que no era possible fa vint anys. Però encara no crec que hàgim arribat a un punt en què puguem dir que aquests canvis siguin superiors al poder de l'estat nació.

En aquest context, com veieu la situació d'Europa, amb envits com els de Catalunya o Escòcia?

—Europa va ser el paradigma més evolucionat del sistema internacional, allà on quedava clar que una cessió mesurada de la sobirania en favor del bé comú feia avançar el projecte. Ara crec que comencen a sortir tensions en aquest model, primer per la crisi econòmica, per la tensió entre la integració econòmica i social, per una banda, i els límits polítics que s'hi han posat. És en aquest context que apareixen fenòmens com els que veiem a Escòcia o a Catalunya, on la ciutadana reclama noves formes d'inserció i interacció amb l'experiment europeu.

Què en penseu, de l'esforç de difusió internacional, no únicament polític, que fa Catalunya?

—Crec que països que tenen una marca de país potent, la tenen per la capacitat d'atracció. I la gran capacitat d'atracció de Catalunya és la cultura, les indústries culturals. El Barça, Jordi Savall, Ferran Adrià, l'arquitectura, la gastronomia… Aquest bagatge dóna a Catalunya una possibilitat d'explicar-se i de dialogar. Perquè el món, potser fora de l'entorn europeu, entén poc què passa avui a Catalunya. La cultura és un vehicle important per a aconseguir que la gent entengui què passa i es faci una opinió sobre aquest procés de canvi tan important.

Essent com sou descendent de catalans, com la viviu, la situació del país?

—Tot procés de canvi social és normal. Ara, la qüestió és com trobar un espai que permeti de debatre, intercanviar opinions i arribar a una decisió pel bé comú.

I en això la diplomàcia ha de fer…

Insinuació a la qual Sarukhán, que ha demanat que l'entrevista se centrés en els afers que l'havien portat en Barcelona, no respon. No hi respon amb paraules; potser sí amb el gest.

Men?ame