Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  05.05.2014  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Raimon: 'Els arguments, els tenen els independentistes'

El cantant fa aquesta setmana un repàs antològic de la seva obra al Palau de la Música Catalana

Men?ame
 

Ramon Pelegero i Sanchis, Raimon (Xàtiva, 1940), rebrà enguany el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'Òmnium Cultural. És el primer músic guardonat amb aquest premi, que han rebut molts dels grans noms de la cultura catalana. Raimon és com una veu de la consciència nacional i ha escrit i ha cantat autèntics himnes de resistència i lluita durant més de cinquanta anys de carrera. En aquesta entrevista, explica com veu el procés d'independència de Catalunya i la situació política del País Valencià i de la resta dels Països Catalans. Però també explorem la seva mirada a l'actualitat social, cultural i política ajudats per algunes de les seves cançons. Aquesta mateixa setmana farà un repàs antològic de la seva producció al Palau de la Música de Barcelona, amb quatre concerts (dijous, divendres, dissabte i diumenge).

Per primera vegada es dóna un Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a un músic. Ho trobeu estrany? Què en penseu?
—Primer de tot, això no és pas culpa meua. Segon, tampoc no parlem estrictament d'un músic. Sí que sóc músic, però sóc un músic que usa la paraula. No faig música pura, per dir-ho d'alguna manera. En la música clàssica (amb comptades excepcions, com algunes peces de Bach o en l'òpera, que és tot un altre món) el text es perd. Sents una peça composta per un músic clàssic i normalment la música s'hi imposa sobre l'estructura del poema. En el meu cas no és així.

La lletra és important, en el vostre cas.
—En el meu cas parlem d'una cançó que es preocupa d'aquestes coses de la lletra, la poesia i la llengua --hi ha qui no es preocupa si fa esdrúixoles o si hi ha massa consonants i tot això li és igual. Des d'aquest punt de vista, el Premi d'Honor no es dóna a un músic estrictament, sinó a un músic impur. Entenc que se'm dóna aquest premi no tan sols per la música, sinó per les cançons pròpies amb lletra i música, i pel que he fet del segle XV i XVI (Ausiàs Marc, Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, fragments de l''Espill' de Roig, de Timoneda), com també d'Espriu. Aquest també és un factor que entra dins les normes i els criteris d'aquest premi. Així és com jo ho he entès.

La música pot tenir una gran capacitat d'influència i d'arribar a més gent.
—Però la música lligada a la lletra. Perquè si no hi ha lletra… Sí, arriba a més gent. I és una manera de transmetre la poesia. Una poesia lligada a la transmissió oral. La història de la poesia normalment va lligada a l'oralitat. I possiblement és a través de la invenció de la impremta o poc abans que la poesia es comença a llegir. Fins i tot quan la poesia com la d'Ausiàs Marc, que és escrita per ser llegida i no per ser cantada, com sí que era el cas de Jordi de Sant Jordi --sabem que ell mateix cantava els seus poemes--, es feien lectures amb grups d'oients de la cort. Si anem encara més lluny, podem fer referència als trobadors. El trobador cantava els seus versos lligant música i poema.

Heu cantat i parlat a mig món. Potser sou el cantant més internacional. Heu trobat a faltar més reconeixement a casa?
—No. Aquestes coses no m'han preocupat mai. Siguen sempre benvingudes. Tinc uns quants premis professionals. Concretament dos de França. Un de quan vaig fer el recital de l'Olympia de París el 1966, que em van donar el premi Francis Carco de l'Académie du Disque. I després, quan vaig fer el primer 'Integral' en disc compacte el 1993, la Nouvelle Académie du Disque va premiar aquesta obra. No em puc pas queixar del reconeixement públic que he rebut. M'han donat la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona, la de la Generalitat i la de les Bellas Artes d'Espanya. Dins d'allò que hom fa en aquest ofici, potser he rebut massa i tot. De vegades em pregunte el perquè. Però no ho dic per no sembrar dubtes [riu].

Com vau viure la polèmica per la poca presència de Raimon a l'Any Espriu?
—Això és subjectiu. I té poca importància com ho haja viscut jo. Hi va haver uns criteris en la programació de l'Any Espriu que jo podia entendre --encara que no els compartís-- que eren: allò que és fet ja és fet; i ara calia fer coses noves i diferents. És un criteri. Pense que jo també hauria pogut fer unes altres coses amb més mitjans. Jo hi he fet la meua aportació en diverses ocasions (a l'Auditori i al Círculo de Bellas Artes de Madrid, entre més). A mi m'acompanyen quatre músics i m'agradaria poder fer l'Espriu amb més músics. Però no pot ser perquè els comptes no ixen. L'Espriu l'havia fet amb nou músics i, quan em van demanar de fer-lo a l'Auditori, vaig explicar que faria tant com pogués amb els quatre músics. Vam adaptar els arranjaments, vam fer allò que vam poder. Al final quedava presentable. I vam acabar fent totes les peces que havia musicat d'Espriu. Però hauria pogut fer coses noves i amb més recursos.

Després de més de cinquanta anys de carrera, hi ha cap etapa de què us sentiu més satisfet?
—Ha estat tot molt normal, com el creixement de les plantes. Sí que hi ha hagut pujades i baixades, però ha estat natural. A vegades veus que la planta sofreix… que després es revifa… Han passat moltes coses durant aquests més de cinquanta anys. Des de fa uns anys note més el sentir-me una mica supervivent, sobretot dels amics, de la gent que m'ha fet: Fuster, Espriu, Alfaro, Vicent Ventura… I algun coetani que també se n'ha anat sense dir res. Aquestes coses sí que les note. Però no recorde cap moment concret que m'haja satisfet més que no un altre. He anat construint una petita obra que té un cert sentit. Però sense planificar-ho, sinó segons la vida que he anat vivint. Si hom mira bé tot el que he fet, poemes inclosos, va molt lligat al que jo he viscut en aquest món, entre València i Catalunya... els Països Catalans. Però també França, Itàlia, els Estats Units… Totes aquestes vivències també s'han anat posant dins de les cançons.

Cantar contra el franquisme era creativament més estimulant que no fer-ho en això que anomenen democràcia?
—No, no… Vaja, no de manera absoluta i radical. La dictadura és molt bèstia perquè et fa perdre molt de temps, no tens accés a la informació, no pots expressar-te, sempre hi ha la censura. I la censura d'una cançó te'n censura moltes altres. Des de molts punts de vista, cantar contra la dictadura ha estat una gran bestiesa, una gran pèrdua de temps i una manera de no deixar-te créixer. Si fas una altra mena de feina en què l'expressió de les teues vivències no és tan necessària, potser la cosa és diferent. Però en una cosa com la cançó, que normalment s'expandeix d'una manera molt àmplia, la dictadura et talla. No són retallades econòmiques, sinó retallades mentals, espirituals i físiques. A veure, durant la dictadura hom es podia considerar víctima; però ara, si hom es descuida, pot ser còmplice. I aquesta és la diferència fonamental. Aquesta pregunta no la faces mai més: en dictadura sempre és tot pitjor.

Us proposo de reflexionar amb l'ajuda de les vostres pròpies cançons. 'Jo vinc d'un silenci'. S'ha acabat el silenci? O encara teniu una lluita que és sorda i constant?
—El silenci en aquell moment era un silenci de les capes populars. Els rics sempre han parlat quan han volgut, independentment dels règims. Crec que això encara hi és. Hi és d'una altra manera. Ara és un silenci sorollós. O un soroll silenciós, encara millor. És un soroll que silencia. Hi ha una tal quantitat de coses d'entreteniment que la gent sovint no s'adona que resta callada. No s'adona que no diu allò que pensa i que no té temps de pensar perquè sempre és entretinguda amb una cosa o altra. Hi ha unes classes subalternes no prou organitzades. Perquè allò que era la forma d'organització popular, els partits polítics, són fets d'una manera que tenen per únic objectiu guanyar eleccions. I quan aconsegueixen una mica de poder miren de modificar les coses una miqueta, en el cas de les forces de progrés; i en el cas de la gent de dreta, miren d'arrambar tant com poden. La lògica que s'imposa no és la del país ni del col·lectiu que es pretén representar, sinó que és la del partit. La persona que milita vol estar bé amb la direcció, que és qui el posarà en la llista.

Esteu decebut amb la situació actual?
—Tot això hauria de canviar molt. I damunt tenim que no hi ha alternativa o no es veu. Als anys seixanta i setanta semblava que hi havia una alternativa --que era falsa--, però la impressió era que hi era. La mateixa existència de la Unió Soviètica era com una esperança. Es deia que allà el treballador estava bé, que la gent no pagava la llum, que totes les coses eren públiques… I després sabies que d'això res de res i que, a més, hi havia una repressió terrible. Però això no ho sabies en aquell temps i feia la impressió que hi havia un altre món possible. I ara aquesta esperança no hi és. Si no és des de dins, no veus com es pot capgirar aquesta situació. Ens trobem en una situació d'impàs. La gana del capitalisme és tan gran que s'ho vol menjar tot. No hi ha resistència. Mira a França: el senyor Valls, dels socialistes, fa les retallades que hauria volgut fer Sarkozy. I mira a Itàlia: ja han tingut tres primers ministres consecutius que no han estat escollits per la gent. Aleshores, de què parlem? De democràcia? De què parlem? I jo no en sé, de tot això… Mire, pense i intente situar-me.

'Diguem no'. A què diu no ara Raimon? Ara ja som d'eixe món?
—Això és una declaració. La dictadura sí que influeix en aquesta cançó. El 'Diguem no' és una declaració de principis. Dic no al vessament de sang; no a la por; no a la injustícia; i no a la fam i a la misèria. És una cançó que naix el 63 d'una experiència personal i d'unes lectures. 'L'homme révolté' d'Albert Camus comença dient: 'Què és un home revoltat? Un home revoltat és un home que diu no.' Pam! Després continues i t'explica per què. Això i l'experiència personal d'un dia que dinàvem al menjador del SEU [Sindicat Espanyol Universitari] a València amb uns amics. Un va proposar d'anar a escoltar a casa seva un disc del Brassens que algú havia portat. Jo vaig dir no perquè havia d'anar a la biblioteca perquè tenia exàmens. La resta hi va anar i la policia els va detenir a tots per haver repartit uns pamflets uns dies abans. Coses com aquestes t'impacten. Entre les lectures i les vivències personals va sortir el 'Diguem no', que pense que com a declaració de principis o com a recordatori encara és útil.

'D'un temps d'un país'. Quines esperances canteu avui? I quina poca fe ploreu?
—[Riu] Si ens posem en aquest pla, haurem de fer un tractat… La cançó és escrita ja fa temps i avui encara és cantable. En termes generals, es refereix a la consciència pròpia. I després, a aquesta mena de desestimació que hi havia. Quan parlava de poca fe em referia al fet que la gent no havia cregut mai de manera majoritària que aquest país podia funcionar pel seu compte. Ara sembla que això ha canviat. I ja ho veurem. Som en ple muntatge, però em sembla que encara hi ha molta poca fe. I si no poca fe, perplexitat. Jo mateix pense per on eixirà això, perquè si no deixen ni tan sols votar… per on eixirem? Però la cançó és del 64… Tu no fotes ara [riu] .

'Al meu país la pluja'. Encara no sap ploure? Encara plou poc o plou massa?
—En termes d'educació, la situació és igual o pitjor de com podria ser mirat en la perspectiva d'aquells anys. Qualsevol comparació que fem amb la dictadura és errònia, perquè allà sempre s'estava pitjor. Però que el món de l'educació avui no sap cap a on va, és evident. Per exemple, la desaparició de les humanitats. Jo vaig estudiar filosofia i lletres i no crec que ara ho pogués fer. Hi ha molta desorientació des de l'escola primària fins a la universitat. I aquest govern que ataca la llengua --com la majoria dels governs, però amb els socialistes dissimulen més. Ara no en diuen 'Por el imperio hacia Dios', però sí que diuen que Espanya és la nació més antiga del món, molt abans que el món existís, és clar. Més o menys continuem en la mateixa idea dita d'una altra manera.

I 'T'adones amic'. Sembla que us han acabat fent cas quan dèieu 'hem de sortir al carrer junts, molts, com més millor, si no volem perdre-ho tot'.
—Sí. I això ja ho cantava el 74. Quan maten el 75 els últims morts de la dictadura, l'Annalisa [esposa i mànager de Raimon] i jo tornàvem cap a València de fer uns concerts. Havia cantat el 27 de setembre em sembla que a Sabadell. En aquell concert va venir gent organitzada que va dir-me que no aplaudirien perquè aquella nit o l'endemà el règim havia d'assassinar un dels cinc condemnats a mort. I el recital va anar així. I va venir el policia a la mitja part a dir-me que notava alguna cosa estranya. 'Què hi ha d'estrany?' li vaig demanar. 'No aplaudeixen', va dir. Vaig fer tot el recital amb la policia exigint a l'Annalisa que s'aturés l'actuació. 'Com vol que suspenguem un recital perquè no aplaudeixen?', els dèiem. I en acabar el recital, tot el públic es va posar dret i van aplaudir durant deu minuts. I el policia no sabia què fer. No sabia què fer.


—Però a banda de casos concrets com aquest, hi havia una mena de passivitat en la societat que no ens agradava gens. I parlant dalt del cotxe --aleshores a la carretera les coses duraven molt més-- li vaig dir que em semblava que havíem d'intentar organitzar alguna cosa per remoure. Allò no podia quedar d'aquella manera. Vam girar cua i vam tornar a Barcelona. I vam organitzar el recital del Palau dels Esports el 30 d'octubre i va coincidir que Franco es moria. Hi vaig estrenar el 'Jo vinc d'un silenci'. Vam intentar cridar a la mobilització. Però al recital no vaig poder cantar 'T'adones amic' perquè me l'havien prohibida.

Sense aquell context social i polític, hauríeu fet carrera de cantant?
—El meu compromís primer va ser el descobriment de la llengua. M'havien negat la llengua que parlava a casa. Em va sortir 'Al vent', quan jo havia fet la tira de versos en castellà. Llegia en castellà. I una de les primeres coses que llisc en català és el llibre del Fuster 'El descrèdit de la realitat'. I dic: 'Ostres! Això és escrit en la llengua que jo parle!' Un home de Sueca, allà al costat, i tenia el nivell d'aquells llibres d'autors francesos i anglesos que jo llegia. I aleshores, jo vaig fer 'Al vent' per sorpresa meua i dels meus amics. I va ser així com vaig prendre el compromís de cantar i escriure en la meua llengua. Vaig començar a fer cançons i la gent les valorava. I em vaig anar animant. A partir del primer disc, cap al juny del 63, vaig prendre la decisió de ser cantant. Tot va ser a través del català, d'un compromís amb la llengua.

Sou optimista respecte de l'estat de la llengua i la política al País Valencià i a les Illes?
—Hi ha aquella frase de Romain Rolland que Gramsci va agafar com a lema del que havia de ser un militant, que havia de combinar 'el pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat'. Això és molt difícil perquè una cosa influeix en l'altra. I quan ets vell --o com deia Fuster, 'un ancià venerable'--, aquestes coses s'han de mirar amb calma. Sóc un optimista intermitent. Hi ha moments que pense que no hi ha manera de canviar res, però és que aquesta gent no para. Aquest país, si no resisteix, desapareix de seguida. En el moment que això es gronxe una mica, s'haurà acabat. Cal estar alerta. En el món, si les minories no van alerta, són assimilades ràpidament. Desgraciadament, aquesta és la tessitura actual. Amb estat o sense estat, aquesta situació no canviarà. La tendència és l'homogeneïtzació. El capital vol un mercat mundial. I el mercat mundial demana uniformitat.

I què en penseu de la situació del Principat, a punt de fer un salt extraordinari?
—En aquest moment, si depengués del desig i de la voluntat, la cosa seria molt més clara. Però la primera cosa que fan és no deixar ni tan sols expressar aquest desig i aquesta voluntat. Des d'aquí es diu que tot es farà d'acord amb la legalitat. Però si 'els amos de la legalitat' --entre cometes-- no ho permeten, com ho faràs? S'haurà de fer una il·legalitat o una altra. Per això dic que si hom n'està molt convençut, tira pel dret. Però si no n'estàs tan convençut i t'ho mires amb aquell 'pessimisme de la intel·ligència' o amb una miqueta de lucidesa, t'adones de les coses que hi ha en joc. I si allò que ens queda és apel·lar a l'esperit de la democràcia, ja sabem com va, això, a molts llocs. Sovint són les multinacionals i els grans poders que influeixen perquè les lleis siguen unes i no unes altres… i aconsegueixen que la política vaja per uns camins determinats. Vull dir que no tan sols hi ha el fet de votar. Com ho farem? No ho sé. Jo no en tinc la solució. I alerta, perquè jo no sóc un polític. Sóc una persona que canta. Puc aportar el meu ofici i les meves cançons. Que no em demanen res més. A vegades es pensen que jo hauria de ser la Mare de Déu de la Seu, que pot fer i desfer.

El camí de la independència és el correcte?
—El fet és molt clar. Mira, els arguments els tenen els independentistes. Hi ha una altra gent que està perplexa. I uns altres insulten. No hi ha una argumentació clara d'aquells que no volen la independència. 'Hem viscut sempre a Espanya', diuen alguns. Però això no és cap argumentació. Els arguments històrics, en la situació actual, el màxim on poden arribar és a la Mancomunitat. Més enllà, està bé de saber-la, però no hi afegeix res. Aquest país ha canviat molt en l'últim segle. 'Ells tenen les raons, i nosaltres tenim la raó', deia Javier Cercas en uns articles que va publicar… Ell ho deia per a la gent que no és independentista. Però és que les raons és allò que ha de funcionar en democràcia. Que tingues la raó, això t'ho atorgues tu mateix. En definitiva, la posició independentista és clara i coherent. Les altres no són gens clares. I ho dic jo mateix que no ho tinc clar. A més, venint de València tinc una colla de motivacions extres per a mirar-ho tot d'una certa manera. Jo estic en aquesta situació. Però veig que els arguments els posen els independentistes. Fins ara. 'Existim', hem dit. 'I volem existir d'aquesta manera', que és el que s'ha de concretar. Això és el que hi ha en joc a partir d'ara: com ho farem.

Men?ame