Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  16.04.2014  06:00

Autor/s: Roger Cassany

Xavier Bosch: 'El poder sempre prova de manipular el periodista'

El periodista acaba de publicar 'Eufòria', la tercera novel·la protagonitzada per Dani Santana · En aquesta entrevista reflexiona sobre el periodisme i les relacions amb el poder

Men?ame
 

'No estic decebut del periodisme, estic més decebut de la connivència entre el poder i els amos dels mitjans.' Aquesta és una de les reflexions que plana sobre la darrera novel·la de Xavier Bosch (Twitter), 'Eufòria', que apunta com un dels llibres que es vendran més per Sant Jordi. És la tercera obra protagonitzada pel periodista Dani Santana, que aquesta vegada és víctima d'un intent d'assassinat i es passa bona part de la novel·la enguixat, a l'hospital. El joc brut de les farmacèutiques i la negociació d'un magnat mexicà per a instal·lar a Catalunya el parc temàtic més gran d'Europa serveixen a Bosch per a reflexionar sobre les relacions entre el periodisme i el poder. I per a rescabalar-se, admet, d'allò que no ha pogut explicar a través dels mitjans de comunicació i que ara pot explicar a través de la literatura. 

Es declara optimista. Diu que el periodisme és, malgrat tot, molt necessari i que no està pas tocat de mort –'el futur és en els diaris digitals', assegura. Però avisa que encara ningú no ha trobat cap model de negoci definitiu. I el preocupa que la necessitat d'audiència faci que, 'de cop, als periodistes ens interessin molt els Danis Alves fent l'idiota amb els coixins o les Shakires'. I sentencia: 'Fem tornar la societat com més va més estúpida.' En aquesta entrevista parla de tot això, del futur de Dani Santana, del Barça i dels seus projectes com a periodista i com a escriptor. També us oferim un vídeo de la sèrie Escriptors TV en què ell mateix llegeix un fragment de la novel·la.

Sembla que la ficció us permeti dir coses que el periodisme no us ha permès de dir…
—Sí, i me n'he aprofitat. La literatura m'ha servit per posar en pràctica aquella màxima que diu que allò que no puguis explicar a través del periodisme, ficciona-ho. L'únic que cal vigilar és que el llibre estigui als prestatges de ficció a les llibreries! Per no tenir problemes legals, vull dir.

Per tant, efectivament hi ha moltes veritats, a la novel·la…
—Sí, a partir d'unes dades de debò i que formen part de la nostra societat d'ara i d’aquí, és a dir de Catalunya i de Barcelona, s'expliquen coses que passen i que tenim davant dels nassos però que algú vol que no es diguin ni se sàpiguen. Com deia George Orwell, 'una notícia és allò que algú vol que no es publiqui'. Tan sols es tracta de canviar noms i algunes situacions per tenir una llibertat absoluta per dir el que vulguis.

És una història que algú que vau conèixer a través de Twitter us va explicar...
—Algú que no conec de res, aquesta és la gràcia, em diu a través de missatges directes de Twitter que s'ha llegit les dues novel·les anteriors, que li han agradat molt, i que té una història que podria investigar elnDani Santana. Vam quedar en un hotel a Barcelona i m'ho va explicar. Aquesta és la meva font, la gola profunda que m'explica els intríngulis sobre les farmacèutiques.

I per què n’heu fet una novel·la i no n'heu fet un reportatge o una investigació periodística?
—Mira, en aquesta font li vaig demanar mesos després, amb més confiança, si m'hauria explicat el mateix davant d'una càmera per a fer-ne, per exemple, un 30 minuts, o si ho hauria explicat en el programa del Jordi Évole. Em va dir que no. La gent vol viure tranquil·la i t'ho explica a tu com una confidència amb el compromís que mai no revel·laràs la seva identitat.

Una manera de redimir-se…
—Sí, en aquest cas sí. És algú que va fer molts diners fent de visitador mèdic però després de dotze anys i diversos episodis va pensar que el que feia no estava bé, que havia contribuït a arruinar el sistema sanitari.

També una manera de redimir-vos vós? És a dir, expliqueu a les novel·les allò que no heu pogut explicar com a periodista?
—Hum… Segurament sí. Podríem dir que hi ha temes com a director de l'Avui o a l'Àgora que no s'han pogut tocar per falta d'interlocutor, sí. I potser sí que és veritat que en meu inconscient hi ha aquesta cosa de voler explicar allò que no he explicat als mitjans. Com algú també diu a la novel·la, els mitjans tenim la força pel que publiquem però també, i sobretot, pel que callem, el que deixem al calaix i malauradament que no publiquem.

D’acord, però per què es queden tots aquests temes al calaix?
—Perquè no es pot publicar tot, perquè els interessos dels amos dels mitjans són molts i diversos, perquè estem collats com a periodistes per la hipoteca, perquè el nostre compromís amb la gent esdevé un compromís de nyigui nyogui com més collat està el mitjà i perquè la realitat fa que no es pugui dir tot. Ni tan sols les persones ens ho podem dir tot a la cara. No podríem sobreviure.

Dit d'una altra manera: heu deixat de publicar o de dir mai alguna cosa com a periodista per les pressions rebudes?
—Hauria de fer memòria de tot, però no recordo cap gran cas d'aquests. Sí que recordo, per exemple, a RAC1, quan fèiem el Cafè Baviera, que ens vam assabentar d'un fitxatge que anava a fer el Barça: Gaizka Mendieta, del València. L'aleshores director general del Barça ens va dir que si ho publicàvem, el fitxatge no es podria fer. Vam debatre a fons si el barcelonisme estava per sobre del periodisme i vam acabar decidint donar la notícia. Finalment el Barça va fitxar igualment Mendieta, o sigui que a vegades les pressions són gratuïtes. Ara, de pressionar i d'intentar influir ho fa tothom.

Més del que ens pensem?
—No sé què es pensa la gent, però la voluntat d'influir sobre el periodista i de manipular-lo hi és sempre i molt, sí. Sempre s’ha intentat pressionar el periodista. El poder sempre prova de manipular el periodista.

I ara, en un context de crisi i fragilitat de l'ofici, passa més que abans?
—Jo abans no hi era.

Jo encara menys...
—A veure, no sé comparar-ho amb altres èpoques, però sí que tenim un estàndards periodístics que, per exemple, no hi són a Itàlia, a una hora i mitja d'avió.Tenim una llibertat de premsa que Itàlia no té. Allà, i aquest tema sí que l'he tocat a l'Àgora, entre el Vaticà, la màfia i Berlusconi, que ho controla tot, els mitjans poden explicar moltes menys coses que no aquí. Que aquí es continuen guardant coses al calaix? Sí. Que alguns mitjans publiquen més en funció dels seus interessos que no en funció dels de la gent? També. Que els mitjans hem estat massa pendents de les institucions i massa poc dels ciutadans? També. Però diria que malgrat tot no ens podem queixar gaire del paper dels mitjans al nostre país. No estem tant malament.

Les tres novel·les parlen de periodisme. Però en aquesta darrera doneu a entendre que el futur del periodisme són els diaris digitals. És així?
—Sí, en les tres novel·les parlo de la relació entre periodisme i poder, un àmbit en què hi ha moltes coses per dir encara, i sobre el periodisme, un àmbit en què em fa l'efecte que ja he dit tot el que volia dir. 'Se sabrà tot' retratava les bambalines de la premsa escrita, 'Homes d'honor' parlava del que hi ha darrere el món de la televisió i a 'Eufòria' parlo de la crisi del periodisme, perquè no oblidem que després del sector de la construcció és el segon que més ha patit la crisi econòmica a l'estat espanyol, i hi apunto una sortida més o menys optimista, que és la sortida digital. Hi ha algú a la novel·la que diu 'la premsa serà digital o no serà'. Amb tot, penso que encara no s’ha trobat el model de negoci per a fer-lo del tot viable.

Com penseu que hauria de ser aquest model?
—Bé, el model, com deia, no s’ha trobat. La pregunta és: com s'ho fan per pagar les nòmines a final de mes? Jo crec que ens trobem en un moment apassionant de la comunicació, però que encara ningú no ha sabut trobar la fórmula de monetitzar aquest negoci. El model de la ràdio ha estat sempre molt clar: els anunciants i prou. En la premsa en paper, el negoci venia dels anunciats i de les vendes. Al món digital, la gent s'ha acostumat a no pagar per llegir les notícies a la tauleta o al mòbil. O ens posem tots d'acord o més aviat sembla que no ens en sortirem…

Caram. El veieu tocat de mort, el periodisme?
—No. La indústria periodística pateix i la indústria periodística del paper tendeix a desaparèixer. Avui he vingut de Sant Cugat fins a aparcar aquí al capdavall del carrer Muntaner. He vist sis quioscos tancats. Podríem fer-ne un google maps i seria impressionant. Però això no vol dir que el periodisme hagi mort. Vol dir que la manera de distribuir les notícies va per un altre canal i ha canviat radicalment. Si Gutenberg fos aquí segurament portaria una tauleta a la túnica i seguiria les notícies a través de les piulades de VilaWeb, l'Ara, l'Avui i La Vanguardia.

Dieu que és un moment apassionant… Però percebo una certa decepció amb el periodisme. És així?
—No. No estic decebut del periodisme i crec que entre tots el fem prou bé, ara i aquí. Estic més decebut de la connivència entre el poder i els amos dels mitjans. Nosaltres hem de maldar per fer la nostra feina i després hi ha imponderables que tots tenim quan treballem per algú altre. I en aquest sentit els mitjans més petits tenen més independència. Però aleshores tornem al mateix: cal trobar la fórmula de monetitzar el negoci, el model, perquè sigui rendible.

També reivindiqueu un tipus de periodisme més independent i d’investigació. El fem prou, aquest periodisme?
—Fins ara els directors dels mitjans intuïen en el paper o a les ràdios quines notícies i columnes eren les més llegides, quines informacions interessaven i quines no, etc. En el periodisme digital se sap de manera precisa què interessa a la gent o, millor dit, quines informacions es mira més la gent. Aleshores descobrim que el que passa a Ucraïna, on és a punt d'esclatar-hi una guerra brutal amb Rússia, no interessa a ningú, però sabem que és objectivament una informació molt important. En canvi, un vídeo de Dani Alves jugant amb els coixins a l'habitació de l'hotel de Madrid o la Shakira cantant a Montserrat interessa molt més. Per tant, com que el que volem són visites i fardar d'usuaris únics a final de mes, de cop als periodistes ens interessen molt els Danis Alves fent l'idiota amb els coixins o les Shakires. Amb tot el respecte per la Shakira, que és una gran cantant. Però dit d'una altra manera: allò que impacta passa per damunt d’allò que és important. I això ens porta a un cercle viciós i perillós de banalització i estupidització de la informació. Arribats a aquest punt el que cal és recuperar el criteri dels mitjans per tenir prou cintura per prioritzar les informacions realment rellevants per al dia a dia de la nostra societat.

Perdem el periodisme, doncs?
—L’anàlisi no és gens fàcil. A mi em preocupa i em fa patir. Com a reflexió periodística que em demanes crec que per aquest camí, si no vigilem, fem que la nostra societat sigui cada vegada més estúpida i que evidentment els periodistes en som en bona part responsables. Per una altra banda, és cert que la societat és lliure de llegir i de triar el que vulgui. La qüestió de fons és quin ha de ser el model de negoci dels mitjans, aquest model que encara no s'ha trobat, i a què dediquen els recursos, que són cada vegada menys, sense perdre de vista una vegada més les pressions que reben constantment i que han de continuar tenint audiència. És apassionant, però no tinc la solució.

Tornem a la novel·la. Heu rebut amenaces per haver explicat el joc brut de la indústria farmacèutica?
—He rebut trucades indignades i missatges insultants, però no amenaces. Però això sí, he rebut més trucades per aquesta novel·la que per cap de les anteriors. Ja ho intuïa, però jo crec que s'ha de poder explicar tot.

Per què ho intuíeu?
—Perquè en l'àmbit mèdic i farmacèutic, qui més qui menys té coneguts que hi treballen, que en saben coses, que coneixen metges pirates, que són els que es deixen comprar. Per tant, toca un àmbit de gent que em puc trobar fent un cafè. En canvi, si parlo de la màfia italiana o d'AlQaida al Raval, com havia fet, difícilment entraré en contacte amb gent que hi estigui ficada.

Parlant de connivència entre mitjans i poder. Pedro J. Ramírez ha reconegut que no hi ha cap indici de què Mas hagués comès cap delicte, contravenint allò que va publicar el seu diari quan n’era director…
—Crec que aquestes alçades de la pel·lícula en Pedro J. ja no pot enganyar ningú. Se li ha vist el llautó. Ell mateix va fer un piulet després de les eleccions vantant-se d'haver influït en el resultat. És molt fort. S'hi val tot. No m'agrada el periodisme que en lloc d'explicar les coses que passen, fa el que sigui perquè passin les coses.

Si són capaços de fer això per les eleccions, què són capaços de fer?
—Una guerra soterrada i sibil·lina en la qual ja hi som i en la qual val tot. Podem esperar qualsevol cosa per intentar aturar el procés. En saben tant i els preocupa tant que tot el que poguem imaginar es quedarà curt, sempre aniran un pas endavant. Les veritables estructures d'estat, o les clavegueres de l'estat, són tan brutes que nosaltres com a catalans, com a govern i com a societat, em fa l'efecte que anem amb el lliri a la mà.

Voleu dir que som massa innocents?
—Sí, massa.

En part, però, la idea és mantenir-nos ferms i que facin el que vulguin, no?
—Sí, aquest procés només té la sortida de la il·lusió i la via pacífica i engrescadora. És a dir, que sigui il·lusionant fins i tot per a les persones que no són nascudes aquí i que ni tan sols veien el procés com res que en principi tingués a veure amb ells, però que veuen i viuen la il·lusió d'un país per sortir-se'n per si sol. Però no oblidem que l'adversari que tenim a davant té uns mecanismes per a frenar-ho  que no són precisament simpàtics.

Santana no investigarà aquestes claveregueres de l’estat en la pròxima novel·la?
—En principi no. Ja he fet totes les reflexions que volia fer. Però no descarto que si mai hi ha algun tema que m'indigni prou a mi, acabi necessitant rescatar en Santana per a redimir-me. De moment el deixaré descansar. A banda, a les novel·les d’en Santana, allà on passa l'acció, ja és com si fos un país independent. No hi ha cap vincle amb Espanya. En la tercera novel·la, 'Eufòria', de fet, i diria que en les altres dues tampoc, tot i que no ho puc assegurar, no hi surt ni una vegada la paraula Espanya, ni derivats. Ja faig com si fóssim independents. Vivim ara i aquí, som una realitat prou diferent, singular i amb prou entitat com per no parlar d'altres. A més, hi ha una allau de llibres sobre el tricentenari i sobre el procés que em sembla que ja no n'hi caben més.

Un altre àmbit que coneixeu molt bé i que Santana no ha investigat és el Barça…
—No faré mai una novel·la sobre el Barça. Primer perquè m'estimo massa el Barça. I segon perquè col·lecciono tots els llibres sobre el Barça i, com a ficció, amb respecte per a tots els autors, no he llegit mai res que m'hagi interessat gaire. M'interessa tant el partit, els noranta minuts, i el funcionament del Barça com a club, que la ficció la trobo prima. I no hi vull contribuir.

No li van massa bé, darrerament, les coses al Barça. Sembla que tot ho faci malament…
—Sí, fins i tot ara resulta que ens posem a comptar els quilòmetres que corre Messi i que corre menys que el porter.

També resulta que no sap fitxar els joves, que paga més del que diu per un fitxatge…
—Pel que fa al fitxatge de Neymar crec que està ben fet: el quaranta milions que es paguen a N&N, que és l'empresa dels pares del Neymar, formen part del traspàs i si no s'haguessin pagat Neymar se n'hauria anat a un altre club. Era la manrea d'alliberar-lo. Aquesta empresa tenia els drets i, per tant, la paella pel mànec. I en tant que diners del traspàs, ho va cobrar aquesta empresa i va tributar els impostos a Brasil. Hisenda, aquí, considera que no és traspàs sinó salari i que, per tant, ha de pagar impostos aquí. Ara s’han pagat els impostos dues vegades. Francament, de Neymar em preocupa més com juga que no el que el hagi acabat costant. Pel que fa als fitxatges de la masia, aquí sí que hem pecat de passarells. Hem fet el mateix que tothom però ho hem fet mal fet. No hem fet la trampa de portar primer els pares a viure fent veure que canviaven de residència. Jo crec que la FIFA ens utilitza aquí de cap de turc com per a ensenyar a la gent que fa tràfic de nens, sobretot africans, que entren a Europa a través del futbol belga de segona divisió, per dir 'som a sobre d'aquest tema i no en deixarem passar ni una'. Crec que el pitjor de tot és que es fa molt mal a aquests nens, que són els menys culpables de tot.

Quins projectes teniu entre mas a partir d'ara?
—Estic fent una altra cosa que no té res a veure amb el periodisme. He començat a escriure una altra història, però és massa prematur perquè pugui dir cap no va.

Novel·la?
—Sí. Vaig tenir la sort de guanyar el premi Sant Jordi de novel·la i això em va canviar la vida. Ara puc fer el que sempre hauria volgut fer, que és viure d'escriure en català, cosa que és un privilegi.

Us tornarem a veure presentant un programa a la televisió?
—No, segur que no. M'agrada molt la televisió, però no m'agarada especialment sortir-hi. Per tant, espero tornar-hi a treballar en algun moment, però darrere les càmeres.

Per acabar, un pronòstic per al partit d’avui?
—Dos a zero, a favor del Barça. La Copa del rei és un títol menor, però si es guanya contra el Madrid és un títol important. Fa dos anys, amb en Guardiola, vam guanyar contra l'Athletic de Bilbao al Calderón i ens vam divertir molt cantant allò de 'Un elefante se balanceaba…' al rei espanyol. Aleshores va comptar com un títol dels bons, oi? Doncs això.

Men?ame