Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  07.04.2014  00:00

Autor/s: Vicent Berenguer

Entrevista a Antoni Furió

Antoni Furió nasqué a Sueca el 1958, és catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, on desenvolupa investigacions sobre el món rural, finances i fiscalitat dels segles XII i XV

Men?ame
 

–Enguany l’Acadèmia Valenciana de la Llengua celebra l’Any Corella, ¿podria evocar-nos-en l’època?

–La València i el Regne del segle xv excel·lien les arts i l’economia. En la divisió de funcions dels estats de la Corona d’Aragó, si el Regne d’Aragó era l’agricultura de base, el rerepaís, proveïdor de carn i de blat, i el Principat era la plataforma industrial i mercantil, el Regne de València es dedicava sobretot a una agricultura especialitzada d’exportació (arròs, sucre i seda) més rendible que la tradicional (vinya, blat, olivera). És una societat bolcada a l’exportació que afavoria la presència de mercaders estrangers, amb una noblesa que ha deixat els castells rurals i s’ha establert a la ciutat. València es torna el pulmó financer de la Corona. Barcelona està passant una doble crisi política: una guerra civil, on l’oligarquia urbana s’ha revoltat contra Joan II i, també, una crisi social que és la dels remenses, que fa fugir els mercaders i el comerç cap a València. A la ciutat hi ha dues minories importants, els musulmans i els jueus. La jueria de València té tres-mil persones en l’època de la seua destrucció, totes las jueries valencianes van ser assaltades en el progrom de 1391. Els antics jueus constituïen un segment molt important qualitativament, eren artesans, mercaders, gent molt activa i alfabetitzada, bona part del públic lector al qual va adreçada la traducció de la Bíblia i altres obres que la Inquisició destruirà. El 1451 els moros seran objecte d’un assalt al crit de «Facen-se cristians los moros o muiguen». El fi és construir una societat cristiana uniforme, sense cossos estranys.

–I al mig tenim Roís de Corella.

–Corella era fill de noble, era el major, devia seguir les armes, però estudià teologia, tenia dona sense ser casat i fills d’ella. Ell és representatiu de les classes elevades, com una generació abans havia estat Joanot Martorell. Hi ha molta gent que sap llegir i escriure, ho sabem perquè a Valencia es prohibeix el que ara es diu pintades al carrer, que eren cartells de tema polític que la gent penjava, i la gent només penja cartells i fa pintades si hi ha lectors. A València s’imprimeixen llibres, en part, per l’estat en què es trobava Barcelona, però també pels lectors. Era un negoci nou que tenia molts compradors.

–Passem al present, al simposi «Espanya contra Catalunya: una mirada històrica, 1714-2014», ¿quin balanç pot fer-se’n?

–El simposi ha estat molt important perquè es tracta de plantejar que molts dels problemes que tenim avui es remunten a fa tres-cents anys, a la manera en què començà a construir-se Espanya, tal com es coneix avui, fruit d’un règim polític sorgit d’una derrota militar. La idea és que hi ha dues maneres d’organitzar la convivència, una Espanya horitzontal o una de vertical. Una Espanya confederal de diversos regnes que conviuen dins d’un mateix espai geogràfic que és la Península Ibèrica, o fins i tot polític, o una Espanya vertical construïda sobre el model de Castella. El model polític anterior a 1707-1714 és horitzontal, és el d’una unió dinàstica entre diferents regnes i, per tant, una monarquia confederal, els Àustria. El model imposat a partir d’ací és una monarquia absolutista, centralista i després castellana. Per tant, el simposi pretén mostrar-ne la historicitat, que sempre no ha estat així. I una idea important, quan ara es parla del referèndum, es diu que els catalans no poden votar perquè no tenen sobirania política, perquè aquesta és de tots els espanyols, per tant, si ha d’haver una consulta han de votar tots els espanyols. Els catalans, per si, no tenen personalitat jurídica i política diferenciada, la perderen el 1714. Així, ara es reclama tornar a la sobirania política perduda. Els usatges dels catalans i els furs dels valencians no són mers privilegis obsolets en el segle xviii, són la base d’una personalitat jurídica que desaparegué. Abans del 1714 era d’una altra manera, ara es podria corregir, i més democratització vol dir també avançar en la recuperació dels trets nacionals que s’eliminaren.

–Com a prova que la història és polèmica, al País Valencià el 2007 passà bastant discreta la commemoració, ¿què remarcaria del cas valencià des de la seua exposició en el simposi?

–Al contrari que a Castella, a la Corona d’Aragó i en particular al Regne de València, Espanya era un concepte geogràfic com podia ser Itàlia o Alemanya, que s’uneixen com a nació en el segle xix, però tothom en parlava com a espais geogràfics. Espanya per als valencians era això, per a Castella no, per a Castella, Espanya era la continuïtat de la Hispània romana, i l’hereu d’aquella continuïtat política eren ells, Castella. En l’època dels Àustria hi ha un equilibri inestable entre la concepció d’Espanya que tenen els castellans i la concepció que tenen els altres territoris, que és la d’una monarquia plural, on l’únic que els unifica és la figura del rei, però en cada territori cadascú té les seues lleis, la seua moneda, les seues institucions. La cosa acabarà el 1707, és una guerra de dues concepcions d’Espanya. Així que, si no arriba la Batalla d’Almansa, en dos mesos, al juny ja tenim el Decret de Nova Planta, no és improvisat. I, a més, qui perdé en la guerra no foren sols els partidaris de l’arxiduc, sinó els valencians com a conjunt, perquè els afectes a Felip V no esperaven que la repressió arribés fins i tot a l’anul·lació de les institucions i les lleis valencianes. L’Ajuntament borbònic de Valencia demanà al monarca que retirés el Decret de Nova Planta i que restablís els furs, i la resposta del rei fou tancar a la presó els seus propis partidaris. Els valencians no eren antiespanyols sinó que tenien una idea distinta de com s’havia d’organitzar Espanya. Avui estem demostrant que aquesta no és l’única manera en què es pot organitzar i com ha estat organitzada Espanya, i el futur no hauria de ser exactament el mateix del que tenim ara. Podria ser una república o una monarquia federal o confederal, com passava al 1707. Això és el que jo trobe interessant de tornar a mirar anys enrere, no es tracta de viure del passat, és que les maneres de construir el futur poden passar per un millor coneixement de com s’ha construït aquest present, que ha estat una imposició de Castella.

–¿De quines maneres ha repercutit aquesta política centralista en la substitució de les elits?

–Cal distingir que la castellanització de les elits valencianes no comporta necessàriament la subordinació a Castella; a Prússia i a Rússia la llengua de la Cort fou el francés, i aquestes estan de seguit en guerra amb França, però la llengua de les elits és el francés. La llengua de les elits valencianes a partir segle xvi comença a ser el castellà, ja que és la llengua del rei i la dels virreis. En llibres com La vesita de Joan Fernández de Heredia i El cortesano de Lluís de Milà es veu aquesta societat bilingüe on la noblesa parla en valencià i les criades parlen en castellà. En el xvi aquesta noblesa parla en valencià tot i que la Cort irradia el castellà; els editors valencians saben que en castellà tenen més mercat que si ho fan en català; les elits parlen el castellà, però no a casa. Les elits locals, tot i que parlen en castellà, són valencianes fins a l’últim moment, i la prova n’és que en la Guerra de Successió, la majoria de la població, però també molts nobles, és austriacista, que no vol dir ser independents, veuen en joc el tron d’Espanya, i estan a favor de Carles III. Fins al segle xix i ben entrat el xx, la ciutat de València és de domini valencianoparlant, fins arribar al punt aquell de la vergonya de ser valencians que més tard es traduirà en l’autoodi.

–¿Quina opinió té de l’aportació de Joan Fuster pel que fa a la Guerra de Successió?

–Fuster primer que res és un escriptor, però a més és una persona enormement intel·ligent que quan estudia el passat, com diu el 1962 en Nosaltres, els valencians, no ho fa amb mentalitat d’antiquari. Ell està interessat en el futur, li interessa construir un futur per als valencians. Per tant, quan examina el que representa l’abolició dels furs no s’ho mira de manera neutra, sinó en quina mesura aquells fets tingueren unes conseqüències posteriors i de quina manera encara estem patint-los. Per les seus lectures renovadores, Fuster té una visió política i dóna una visió al 1707 que els historiadors anteriors no havien donat. Ell no apareix del no res, ve d’una tradició crítica valenciana, i els historiadors sempre havien presentat la Batalla d’Almansa com un episodi negre, que anul·lava la consciència de valencianitat en desaparéixer el Regne de València i quedar reduït de regne a província. Fuster fa un intent d’explicar-ho des de tots els angles, no sols el polític. El 1962 tenia una relació molt estreta amb Joan Reglà, i aquest va fer a València un gran equip d’historiadors, a cada un assigna un tema, i la Guerra de Successió el proposà a Carme Pérez Aparicio, qui en efecte va aprofundir i desenvolupar el que en Fuster encara eren intuïcions genials, basades en amplíssimes lectures.

–¿En quines tasques treballa ara?

–Ara mateix estic acabant l’edició del volum 14 de la Correspondència de Joan Fuster que ha preparat Juli Capilla. És un volum dedicat a la generació de 1960 (Mira, Aracil, Eliseu, Cucó, Ardit, Marqués, Pitarch, Raimon, Álvarez). És molt interessant, la majoria naixen cap al 1941, entraren a la Universitat l’any 59, i des del primer curs organitzen coses aprofitant tots els forats que permet el franquisme. La majoria són nascuts a València, de casa bona i han estudiat als Jesuïtes, el detonant és aquest, els seus professors són jesuïtes catalans, més tolerants que en altres llocs de la ciutat, estimulen el coneixement de la literatura catalana, i abans de la Universitat ja són valencianistes i catalanistes; abans de conéixer Fuster. En el desert intel·lectual de la València dels anys cinquanta, hi havia algun oasi.