Per ara ens n’hem sortit (Xavier Deulonder i Camins)

  • Amb la reelecció de Jean Marc Pujol, hem aconseguit evitar que el govern municipal d’una de les ciutats més importants de Catalunya caigués en mans de l’extrema dreta xenòfoba i populista; ara bé, amb aquest petit, tot i que important, èxit momentani no en podem tenir pas prou perquè, en primer lloc, d’ací cinc anys tornarà a haver-hi eleccions i, en segon lloc, el catalanisme ha d’aspirar a ser l’alternativa tant als partits de sempre com a la demagògia del FN ...>>
    Dv. 5 d'abril del 2014

VilaWeb

Redacció

04.04.2014 - 13:05

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Evidentment, hauria estat una molt mala notícia que el nou alcalde de Perpinyà fos Louis Alliot, un dels impulsors de la revista Nations Presse Magazine, que hi ha nomenat redactor en cap un antic militant del grupuscle antisemita Oeuvre Française; n’hi ha prou fent-hi una ullada per veure com Nations Presse Magazine posa com a exemple de governant i d’estadista un element com Vladimir Putin, cosa que ens pot donar una pista de com seria França si Marine Le-Pen esdevingués mestressa de l’Elisi. D’altra banda, hem evitat que l’ajuntament de Perpinyà dugués a la pràctica la idea que l’actual màxima dirigent de l’extrema dreta va enunciar en una entrevista a Le Monde publicada el darrer 29 de març: els governs municipals de l’FN no han de donar cap mena de subvenció ni contribució econòmica a projectes comunitaristes, cosa que hauria significat la fi de les minses ajudes que l’ajuntament dóna per al català. Ara bé, Jean Marc Pujol ha estat reelegit alcalde de Perpinyà per la mateixa raó que Jacques Chirac va ser reelegit president de la república el 2002, és a dir, no pas perquè la majoria de la gent cregués en els seus projectes i en la seva gestió, sinó perquè l’alternativa era encara pitjor: Louis Alliot en un cas, i Jean Marie Le-Pen en l’altre. Si volem enviar Alliot de retorn a la marginalitat grupuscular de la qual tant de bo no n’hagués sortit mai, quina alternativa hem de defensar? La d’algú com Christian Bourquin, hereu i admirador de Georges Frêche a qui, pels seus exabruptes i les seves actituds, se’l podia considerar el Le-Pen de l’esquerra francesa, segur que no.

Bourquin, Pujol, Codognès, Ripoull, etc són els defensors d’un model d’estat —el de la V República Francesa— que, pels seus problemes socials i econòmics, es troba en una situació de crisi terminal comparable només a aquella en què es trobava l’absolutisme monàrquic d’antic règim en temps de Lluís XVI, i, vés per on, el Front National es presenta com a alternativa a aquest sistema caduc. I ací és on hauria d’entrar en acció el catalanisme presentant una alternativa al model de la V República, antitètica a la que proposa Marine Le-Pen. Ningú no pot rebutjar uns valors tan nobles com els de la consigna Llibertat, Igualtat i Fraternitat; ara bé, França no és pas res més que un estat que es legitima en aquests valors però per fer-ne escarni, igual com les dictadures comunistes del segle xx eren, a la pràctica, la negació de tots els ideals d’emancipació i d’alliberament que proposaven.

I això no ve pas de la Vena República, sinó de la Primera (1792-1804), els governs de la qual usaren el lema Llibertat, Igualtat i Fraternitat per legitimar el terror totalitari, el menyspreu a les llengües dites regionals, el centralisme autoritari i l’elitisme; si fins i tot un dictador com Napoleó (1799-1814) presentava el seu règim com la realització dels ideals revolucionaris. Doncs bé, els únics que poden oferir una alternativa que signifiqui una ruptura real amb el model d’estat que creà l’antiga monarquia i que la Revolució va radicalitzar són, precisament, els catalanistes. 

Com tots ho podem veure, el moviment independentista del Sud no és pas res més que un intent de crear un nou estat que no arrossegui els dèficits democràtics que sempre ha tingut Espanya, un estat, recordem-ho, dissenyat segons el patró i el model francès; per tant, si, a la Catalunya Nord, de debò, volem viure en la llibertat, la igualtat i la fraternitat, necessitem que el catalanisme hi esdevingui la primera força política, i així pugui proposar, fins i tot, retornar la frontera francesa al massís de les Corberes.

Xavier Deulonder i Camins (Dl. 31/3/2013)
deulonder@hotmail.com

 

 

Recomanem