Blue Jasmine

Quan la seua vida sencera s’enfonsa, incloent el seu matrimoni amb un adinerat home de negocis, l’elegant Jasmine, coneguda personalitat de l’alta societat de Nova York, es muda al modest apartament de la seua germana Ginger, a San Francisco, per a intentar recuperar i recompondre la seua vida.

Aquest és l’argument del film del prolífic Woody Allen, que ha donat l’Oscar a la millor actriu a Cate Blanchett per interpretar el paper d’aquesta dona d’ulls vermells de tant de plorar, de tant de mentir i d’aparentar que mescla el vodka amb el còctel de pastilles, l’única cosa que li retorna l’aire quan entra en pànic. La pobra Jasmine i la seua forçada loquacitat per amagar les seues pors, per a amagar-se a si mateixa, s’esgota, enerva, al mateix temps que et sedueix, t’absorbeix, fins que aconsegueix que et poses del seu costat.

La crítica ha destacat veure com Blanchett passa d’un extrem emocional a l’altre, com es manté durant més de noranta minuts en el límit entre el riure nerviós i les llàgrimes més amargues, agafada a la seua jaqueta de Chanel i la seua bossa de Vuitton, els records de la princesa de l’Upper East Side que va ser, les seues àncores que no eviten que seguesca avançant, cada vegada més de pressa, cap al col·lapse que s’intueix des que arriba a San Francisco.

Jasmine comparteix qualitats amb els millors personatges de la filmografia de Woody Allen. Gairebé sempre dones. Té molt de Woody Allen, vaja. I sobretot, molt –a pesar d’Allen- de la Blanche DuBois de Tennessee Williams en ‘Un tramvia anomenat desig’.

Com Blanche, Jasmine ha nascut per a ser princesa, per a passejar orgullosament la seua Vuitton per Park Avenue, no pels coloristes carrers de Mission, el barri de San Francisco on viu la seua germana, Ginger (una perfecta Sally Hawkins). Jasmine ha de reconstruir la seua vida del no-res, començant per ella mateixa, una persona buida perquè la seua identitat l’havia creada a partir de les aparences, de vestits, perfums i festes cares i una cançó, Blue Moon, que va compartir amb qui ara l’ha traïda.

La por de Jasmine, el pànic a la soledat, a començar una nova vida, s’aprecia darrere la muralla de fantasies i mentides que s’havia creat i ara reconstrueix per a enganyar el següent príncep que la mantinga i li torne l’estatus que ella es mereix, lluny dels perdedors com la seua germana i els seus nuvis, que la posen en tensió i trauen la veritable Jasmine, aquesta que no vol veure mai. La por apareix en les seues converses amb ella mateixa, en veu alta, i que ens porten de San Francisco als flashbacks de Nova York, amb els quals Allen va reconstruint la història d’aquesta caiguda en picat, d’aquest inevitable enfonsament tan actual que, com en els grans drames del director, tornen sempre a la culpa.

Aquesta culpa que arrossega Jasmine, com a responsable de l’estat d’ansietat en què es troba. Una ansietat que frega o sobrepassa l’absurd, sobretot, quan s’enfronta a tots aquests personatges que es mouen al seu voltant i aporten l’equilibri perfecte de comèdia a aquest drama.