30.03.2014 - 11:23
Modest Prats i Domingo (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1936 – Girona, 2014), destacat lingüista, sacerdot, teòleg i docent, es va morir ahir. Feia anys que patia alzheimer. Va ser professor de filologia catalana de la Universitat de Girona fins al 2002. Es va dedicar a l’estudi de la llengua catalana, aportant una sèrie d’obres valuoses de les quals destaca ‘Història de la llengua catalana’, elaborada en col·laboració amb Josep Maria Nadal. Es va convertir en un referent pel què fa a la recerca, l’anàlisi i el debat sobre la realitat del català i les seves perspectives de futur.
Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, membre del Consell Plenari del Patronat Francesc Eiximenis de la diputació de Girona, el 2004 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Un text del IEC destaca quatre dimensions fonamentals de la trajectòria de Modest Prats:
1) La formació. La trajectòria vital de Modest Prats fou vertebrada per la carrera eclesiàstica, que l’ocupà, al seminari de Girona, dels deu als vint-i-dos anys. La institució no s’escapava de la grisor de la llarga i penosa dictadura. Fou ordenat sacerdot el 1959. Immediatament, en el curs 1959-1960 es desplaça a Barcelona, on estudia filologia romànica a la Universitat, on vaig conèixer-lo personalment perquè, com alumne, caigué a les meves mans. A partir d’aleshores, les seves activitats es repartiren en dos camps: la filosofia i la teologia (professor al Seminari i ampliació d’estudis a Roma i a París) i la filologia catalana (a la biblioteca del Seminari descobreix, amb un company, el segon volum de les famoses Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac i, en la represa dels estudis universitaris a Girona, professor de català), fins que, sense abandonar mai les tasques pastorals, la vida universitària se li imposa.
2) La recerca. La llista de les publicacions de Modest Prats és ensems rica i selectiva. Cal posar-ne en relleu els treballs que es refereixen a tres grups temàtics: la història de la llengua, la llengua pròpia de la pastoral i la litúrgia, i la problemàtica actual que endogala la llengua i en compromet l’esdevenidor. a) Quant a la història, hi tenen el primer lloc els dos magnífics volums d’història de la llengua catalana (1982 i 1996), escrits (com bon nombre dels seus treballs) en col·laboració amb Josep M. Nadal. b) Pel que fa a la llengua litúrgica, voldria fer una al·lusió a la comunicació de Prats al Congrés Litúrgic de Montserrat (1965). Si Francesc de B. Moll, M. Sanchis Guarner i jo mateix hi exposàrem sengles ponències, més aviat teòriques, sobre el català com a llengua litúrgica (arran de la Constitució corresponent del Concili Vaticà II), Modest Prats hi denuncià amb valentia i realisme la situació aleshores actual de la llengua catalana, mirada des de l’angle de la pastoral de l’Església en llengua vernacla. c) Per fi, Modest Prats ha intervingut, amb no menys valentia i realisme, en la polèmica sobre el futur de la llengua que cueja de manera intermitent d’ençà del conegut Manifest d’Els Marges (1979). Bé que jo personalment en alguns aspectes discrepi de la seva posició, ell s’ha expressat sempre en termes científics irreprotxables.
3) L’ensenyament. Ja n’he fet una menció. Ultra la docència del nostre candidat al Seminari de Girona (que ens consta que sempre fou ben rebuda per seminaristes que ara són capellans de diverses promocions), cal emfasitzar la seva tasca a la Universitat: el pas de moltes generacions universitàries per les aules de Modest Prats ha deixat un rastre indeleble en la població culta, sobretot de les terres gironines.
4) La projecció social. És la conseqüència ineludible de la vida de persones que menen una vida pública, per mitjà de l’escriptura (llibres, articles) i de la paraula (cursos, conferències). Modest Prats ha esdevingut un home conegut i escoltat, un home popular en els medis que anomenem de cultura general.
‘Homilies de Medinyà’
L’última aparició pública de Modest Prats va ser al 2011, quan la societat civil gironina, amb amics, intel·lectuals i familiars, li va organitzar un senzill i emotiu homenatge coincidint amb la presentació del seu llibre ‘Homilies de Medinyà’ (Empúries), un acte de reconeixement a la seva tasca de lingüista i docent, que va mostrar la seva vessant més literària i poc coneguda.
En aquest ambient ple d’amics de l’erudit, l’editor Xavier Folch va explicar que un dia d’octubre també del 2009 Modest Prats el va trucar (no el trucava gairebé mai) i li va dir: ‘Només una cosa: m’han diagnosticat el mateix que al Pasqual Maragall.’ Volia veure a l’expresident i Folch va fer perquè es trobessin un dia tots dos. Foch va preguntar a Maragall: T’en recordes de Modest Prats? i aquest li va contestar: el capellà savi de Girona. Diu Folch que Prats i Maragall van conversar unes tres hores. Diu que el capellà li preguntava què calia fer i Maragall li deia que escoltés molta música, que llegís encara que només fos el diari, i que mirés el futbol. La conversa la va capturar en Carles Bosch, que per aquell temps preparava la pel·lícula documental ‘Bicicleta, cullera, poma’.
Feia molt que l’editor Xavier Folch insistia a Modest Prats que aplegués en un volum els seus escrits més literaris: ‘Des del moment que vaig tenir consciència que Modest Prats era un orador inigualable i que convenia fixar algunes de les seves intervencions orals (homilies, sermons, conferències).’ Folch li va proposar el títol, fins i tot, ‘Homilies de Medinyà’, perquè en aquella època era el rector d’aquell municipi del Gironès. Però no és fins fa devora dos anys, quan li van diagnosticar alzheimer, que es va prendre la proposta d’una manera activa.
Salomó Marquès, amic i deixeble de Prats, va ajudar-lo a seleccionar els textos. De fet, quan va deixar la rectoria per anar a viure a la residència de capellans, en el procés del trasllat va poder classificar i ordenar els documents que s’hi conservaven. Diu Marquès: ‘La sorpresa més gran va ser la troballa d’un petit bloc amb un diari manuscrit dels dies d’abans de l’ordenació de capellà. (…) El llibre s’acaba amb dos textos que hem cregut oportú de fer conèixer pel valor literari. El primer, titulat ‘Dietari 1980’, conté unes pàgines que va escriure durant els mesos de gener i febrer, i és del tot inèdit. El segon text, ‘Rigorosament literal‘, va ser publicat com a introducció d’un llibre de bibliòfil, ‘En defensa de la lletra’ de Miquel Plana.’
L’escriptor Josep Maria Fonalleras ha estat el curador de les ‘Homilies de Medinyà‘. Diu que l’obra també aplega una selecció d’homilies i sermons que Modest Prats va escriure els anys seixanta i setanta, ‘per desgràcia plenament actual, perquè vol dir que no ha canviat res des d’aleshores, i que són importants perquè mostren la seva faceta més cívica: pren posició en favor de l’abolició de la pena de mort l’any 1975, parla de la situació política, de la mort de Just M. Casero…’ També destaca unes homilies quaresmals, que Prats va escriure a partir d’uns textos de la Bíblia. Tot plegat fa que, segons Fonalleras, aquesta figura intel·lectual es presenti també com un capellà preocupat per l’església catalana, pel Concili Vaticà II, i mostri el seu caire més cívic i social, ensems amb el més personal i íntim.
Per Fonalleras, el llegat intel·lectual més important de Prats és, sens dubte, la ‘Història de la llengua catalana’ que va escriure amb Josep M. Nadal. Però Prats també va fer una labor important com a docent, perquè va ser professor de la Universitat de Girona durant tres dècades. ‘Hi ha unes quantes generacions que van rebre el seu mestratge.’
‘El llibre demostra la seva gran vàlua literària. En aquest sentit és importantíssim. Cert que Modest Prats ja havia publicat un llibre, ‘Engrunes i retalls‘, però se cenyia sobretot a aspectes lingüístics i era més acadèmic. ‘Les Homilies de Medinyà’ li dóna la dimensió literària que faltava destacar.’
