Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  30.03.2014  06:00

Autor/s: M.S.

Un tast de 'Bratislava o Bucarest'

Us oferim l'inici d'aquest poema llarg de Manel Ollé, premi Sant Cugat de poesia a la memòria de Gabriel Ferrater, i una explicació generosa del poeta

Men?ame
 

Manel Ollé, professor en història i cultura de la Xina contemporània, poeta, crític literari, explica que recorda amb precisió quan va iniciar 'Bratislava o Bucarest' (premi Sant Cugat de poesia a la memòria de Gabriel Ferrater, Edicions 62), arran de la lectura d'un poema molt llarg de John Ashbery. I diu: 'Fins llavors, quan jo escrivia poesia havia tendit a la forma breu, a un minimalisme proper al de l'haiku, fet de pura imatge i sensació…, però llegint allò se’m van desvetllar el cuc de fer un poema riu, llarg i discursiu: una sola frase sense puntuació, on hi hagués una certa història, on hi cabessin reflexions, excursions teòriques i digressions diverses enmig d’imatges fulgurants, com una imitació en moviment del flux de la consciència…' Us oferim l'inici del poema (pdf).

D'aquesta obra, l'editor i jurat del premi, Jordi Cornudella, ha explicat a VilaWeb que era la segona vegada que es presentava aquest poema al premi Gabriel Ferrater (i no és el primer cas). Diu que la primera vegada que s'hi va presentar no estava tan acabat com ara, no estava prou madur. En canvi ara, Cornudella n'està molt content d'aquest llibre, que considera dels quatre millors premis de les dotze edicions celebrades: 'Una de les gràcies és que és un text molt potent de la imagineria i expressió sintàctica (lingüística i metafòrica) i funciona molt bé com el que vol ser, un monòleg. Una altra gràcia: que el tema de la poesia és la pròpia poesia. Manel Ollé fa servir un seguit d'elements recurrents que són els que generen un ritme de lectura fascinador. Al mateix temps, dintre la complexitat, és un poema d'una transparència molt bona. És ple de referències literàries, que després relaciona al final, dins d'una petita secció dita Caixa de ressonància. I també adjunta cinc dibuixos d'Alvar Farré al final. I encara té una altra cosa: és poesia formalment molt moderna, de vers lliure i sense pràcticament puntuació, i tot i aquesta peculiaritat formal, informal, és un llibre molt articulat, de manera que aquesta aparent falta de forma, el lector no la percep com a desorientació. Es llegeix amb molt de gust.'

I és ara que Manel Ollé ens parla del seu llibre:

Sobre Bratislava o Bucarest 

En la gènesi del poema conflueixen la lectura i paisatge. Recordo amb precisió on i quan vaig començar a escriure 'Bratislava o Bucarest': el 2 de gener de 2009 a Banyalbufar, al sud de la serra de Tramuntana, a l’illa de Mallorca. Portava uns dies llegint 'Self-Portrait in a Convex Mirror', de John Ashbery, un poema molt llarg, amb notes de peu de pàgina, ple de referències i teories barrejades amb un estil visionari. Fins llavors, quan jo escrivia poesia havia tendit a la forma breu, a un minimalisme proper al de l'haiku, fet de pura imatge i sensació…, però llegint allò se’m van desvetllar el cuc de fer un poema riu, llarg i discursiu: una sola frase sense puntuació, on hi hagués una certa història, on hi cabessin reflexions, excursions teòriques i digressions diverses enmig d’imatges fulgurants, com una imitació en moviment del flux de la consciència… Des de sempre m’havien fascinat uns quants poemes llargs de menes molt diferents: 'El poema inacabat' o 'In memoriam' de Gabriel Ferrater, o 'L’espai desert' o 'Mascarada' de Pere Gimferrer, o 'En quarentena' de Narcís comadira, o 'La terra gastada' de T.S. Eliot, o 'Mithistorrima' de Seferis, o 'El gos geomètric' d’Agustí Bartra, o 'Plaça Raspall' o 'Uh' d’Enric Casasses…

Pot semblar 'kiscth' poètic del baratet, però el cert és que aquell matí del dos de gener de 2009 mirant per la finestra i amb l’eco dels versos d’Ashebery ressonant per allà, se’m va ocórrer la idea germinal del poema: literalment vaig veure, mig encegat pels raigs del sol de gener que queia sobre el mar, la imatge absurda del galió volador en flames que obre el poema. Era l’inici de la pura arbitrarietat d’un torrent d’imatges que se succeeixen en el poema com una mena de cal·lidoscopi d’escenes canviants i capricioses com el que ens passa pel cap o els ulls o les pantalles tot el dia. El poema va quallar quan vaig entendre que enmig del torrent d’imatges i reflexions que imiten el flux de la consciència tot d’una havia d'aparèixer una imatge fulgurant i presuntament il·luminadora, que fes diana: una imatge que hi toqués, l’encertés, i se’t clavés endins. La bellesa certa que hi toca. A les poques hores ja tenia l’inici i el final del poema apuntats en una llibreta… I uns quants temes que havien de donar la música del seu avenç: la identitat, la paraula, el ressò dels moments intensos, la impostura, la memòria del cos, el silenci... Durant els mesos següents no podia deixar de fer-lo créixer: buscant el doble moviment d’expansió i de tancament. Afegia per una banda, tallava per l’altra, i anava lligant caps. En una carpeta de l’ordinador hi tinc fins a 60 versions diferents datades: amb l’estat d’avenç que llavors tenia. Durant els primers mesos creixia, va arribar a tenir prop de 800 versos, però a partir d’un cert moment va començar a perdre versos per totes bandes… En les primeres redaccions era un embalum massa pesant, hi havia posat massa coses. Per a mi fascinant però probablement intransferible, il·legible. Era com un avió massa gran, una mica monstruós, amb ales de plom, que no acabava d’alçar el vol. El títol del poema també ha anat canviant… El poema s’ha passat en repòs llargues temporades entre 2009 i 2013. Amb diferents fases de treball entremig. El retorn de lectors com ara Josep M. Lluró, Miquel Gibert, Arnau Pons, Marc Romera o Begoña Capllonch em van ajudar a perfilar-lo. A no abandonar-lo. De fet, (no sé si es pot dir, però endavant) l’havia presentat a la novena o desena edició del premi Gabriel Ferrater i no va guanyar. Un dels membres del jurat, em va dir ara recentment: “o jo he millorat com a lector o el poema ha millorat molt”. I tot fa pensar que aquest segon és el cas. Ja que qui ho deia (Jordi Cornudella) és probablement per a mi un dels millors sinó el millor crític de poesia (i poeta) que tenim.

En el poema hi han acabat entrant tot de versos i d’imatges de procedència diversa: en el creixement hi ha tingut molt de joc la pràctica del collage. Hi han entrat disfressats o literals no pocs versos, passatges o imatges procedents dels meus dos llibres de poesia anteriors, i també de tot de poemes aliens que recordava o trobava o buscava. La reescriptura i compostació d’aquest collage de materials diversos em divertia, em feia avançar i a l’hora em servia per trobar coses noves, o per afinar les que ja tenia mig dites. Tot el que ve de fora de forma conscient apareix consignat en la 'Caixa de ressonància' que hi ha al final del llibre: és una llista de citacions, manlleus o referències ordenades per ordre d’aparició. Pot ser que algú hi vegi un intent d’exhibir culturalisme, però són només els ressons dels llibres que al llarg de les dècades m’han acompanyat. I a més, el fet de dir-me a través dels altres, d’apropiar-me de veus alienes i dinamitar de nou la cosa de la inspiració i de la veu pregona del poeta, i de barrejar lectures poètiques de la tradició catalana i europea i americana amb lectures de  pensadors xinesos o japoneses no només em divertia: s’omplia de sentit, era el motor de l’escriptura. Amb això no he volgut ni fer-me l’interessant ni jugar a amagar l’ou: corro també el perill que llegir les citacions acabi sent més interessant que llegir el poema…

Quan llegeixes el poema, se’t demana que siguis un actor que el diu en veu alta: representa que seus entre decorats abandonats: et vas posant màscares mentre dius els versos que et dicta l'escenari, fins que entra en el poema un ocell blau o un àngel o un arlequí... L’acte de llegir es converteix així en aquest poema en l’acte de presa de consciència del propi pensament, del propi cos, del propi silenci, del que l’escenari et presenta i veus passar davant teu. Com tants altres abans han fet, miro de travessar el pont que hi ha entre la mena de lectura exploratòria i visionària de la tradició que va del simbolisme a les avantguardes; i la mirada impassible i atenta del que passa pel mirall de la ment i dels cos en les tradicions meditatives d’Asia Oriental: del budisme o el taoïsme, que treuen el nas pel poema sense misticismes emboirats: fent referència a la pura experiència de contemplar i mirar i respirar entre vers i vers.  

En resum: 'Bratislava o Bucarest' és un poema de més o menys 600 versos dividit en 15 seccions. Un actor  llegeix el poema en veu alta en l'escenari d'un teatre buit i abandonat (el cos?) i mentre encandeix versos explora la pròpia consciència, les emocions i el pensament a través de les imatges i les escenes que se succeeixen en cascada com visions o espisodis d'un somni despert.

Manel Ollé

Men?ame