06.03.2014 - 10:00
El temps que una persona hagi passat a la presó no és important. Tant se val si han sigut 6 mesos, 7 anys o una més d’una dècada. El dia que el pres torna a la llibertat la pregunta és la mateixa: “I ara què?”. Després de complir una condemna, s’ha de començar de nou. Malauradament, el problema rau en la societat, que no sembla que estigui preparada per acceptar i facilitar aquest nou començament.
La societat estigmatitza els expresos i com a conseqüència dels seus prejudicis no els acaba d’acceptar del tot. Aquestes són algunes de les reflexions de la psicòloga Sònia Cervantes, quan analitza quin entorn troba un pres que torna a la societat. Però, com es troben els reclusos dins la presó? Els centres penitenciaris els ofereixen programes de formació i tallers productius. D’aquesta manera, i complint amb els que marca la Constitució Espanyola, la mateixa institució els permet que, durant la seva estada a la presó, puguin aconseguir una via per obtenir ingressos i, alhora, mantenir-se ocupats. Per això, negar el dret a ser lliure no implica negar el dret a realitzar-se com a persona, per exemple, a través d’una feina.
Una realitat adversa
No obstant això, i a partir d’alguns dels casos que ha tractat Sònia Cervantes, la teoria no s’ajusta a la realitat. Des de l’altra banda de la reixa es veu molt diferent. La situació que es troben els presos un cop fora és precària i difícil: sense feina i amb un nivell d’ingressos mínims que no els ajuda a poder tirar endavant. Si a això li sumem l’estigmatització del col·lectiu, les circumstàncies encara es compliquen més. En molts casos ells mateixos han d’enfrontar-se, sense cap ajuda, contra aquest entorn advers, perquè un cop fora l’Estat no se’n responsabilitza més.
Després de complir la condemna, un exreclús només disposa o bé una pensió d’excarceració, si la seva pena l’ha mantingut més de 6 mesos empresonat, o bé una prestació de l’atur, si ha treballat a la presó. A Catalunya, la feina a l’interior dels centres penitenciaris està gestionada pel Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE). L’objectiu d’aquesta institució, dependent del Departament de Justícia, és oferir cursos de formació i tallers als presos, per tal que puguin aprofitar el seu temps en activitats productives. De fet, també els contracta ja que té convenis amb empreses per a la fabricació de diferents productes, com per exemple la confecció de roba per a hospitals o dels uniformes dels Mossos d’Esquadra.
Malgrat les possibilitats que els pot oferir el CIRE, aquesta activitat només dura mentre estiguin al centre penitenciari, un cop fora s’ha acabat. Els interns en són conscients i la majoria dels qui treballen o que estan en un programa de formació no creuen que les activitats que ofereix la institució els siguin d’ajuda a l’hora de trobar feina fora.
El testimoni
Aquest és el cas de Pedro Lencero, que tot i treballar per al CIRE i formar part del seu programa, un cop a l’exterior no ha pogut aprofitar res del que ha fet. El testimoni de Lencero és inequívoc: “Les activitats del CIRE són més una manera de poder mantenir la ment i el temps ocupats en alguna cosa concreta, més enllà de la idea de què després això ens servirà d’alguna cosa. Un cop fora, la relació amb el CIRE s’acaba, si és que n’hi havia alguna, i ja no es preocupen per com nosaltres aconseguim guanyar diners per sobreviure”. Des del CIRE es continua fomentant que aquests cursos serveixen per adquirir habilitats i rutines que poden fer menys difícil la sortida de la presó i fomentar la reinserció. Malgrat això, els problemes amb els quals es troben un cop fora els presos són evidents.
Pedro Lencero va formar part del Centre d’Iniciatives per a la Reinserció i va treballar-hi durant el temps que va estar complint la condemna. Lencero comparteix l’opinió de què el CIRE realment no ajuda a la reinserció, ja que els cursos no són realment útils i la feina tampoc està ben remunerada. De fet, afegeix: “Per un treball de 4 hores diàries hi ha reclusos que cobren 20 euros al mes”.
La resposta del CIRE és que es cobra en funció de la producció: té més sou, qui més produeix. Malgrat això, els reclusos no critiquen només la situació salarial i laboral, sinó també altres aspectes interns dels centres com, per exemple, els productes de consum que s’hi venen. Se suposa que els preus haurien de ser reduïts, però en alguns casos es troben a preu de gasolinera, ja que el CIRE es fixa en els establiments més propers als centres per definir els preus dels seus productes. En resposta a aquesta situació, el CIRE assegura que el seu objectiu és l’homogeneïtzació dels preus amb la botiga més propera i manifesten que els preus han baixat en aquells productes bàsics, com en l’alimentació però tot i això no són clars en quins són els preus establerts.
Pedro Lencero és conscient de tots els obstacles que té després de la seva estada a la presó. però vol començar de nou. En Pedro viu en una casa d’acollida amb altres exreclusos, en mans d’una congregació religiosa: els Mercedaris. Allà hi tenen un lloc per dormir i menjar, mentre aconsegueixen certa estabilitat. Lencero només rep l’atur que li pertoca pels anys treballats al centre de Lledoners. Alhora, també està estudiant Psicologia. Quan va sortir de la presó es va trobar sol i va haver de tirar endavant amb la poca ajuda que li va oferir la gent que va conèixer a la presó.
La reinserció s’enfoca des del treball com la solució als problemes, però per a Lencero i Sònia Cervantes la solució ha d’anar molt més enllà. L’objectiu del treball no es compleix perquè un cop fora la gran majoria no tenen res i amb els baixos ingressos l’alternativa acaba sent tornar on estaven abans, és a dir, l’entorn que va fer que arribessin a la presó. Per tant, ni des del CIRE ni des de la Generalitat es tracta d’anar a l’arrel i solucionar els problemes de base.
A més, no tot és el treball. La part afectiva és molt importan; sentir que hi ha algú que s’interessa per tu. Un cop fora poden tenir la sort de tenir la seva família, però no tots compten amb el suport d’algú i al final només es tenen a ells mateixos per començar de nou . En Pedro és una persona que ha continuat cap endavant, encara que actualment tot sembla que estigui en contra del col·lectiu. Malauradament, no tots són com ell. No tots aconsegueixen fer front als seus problemes i no rendir-se en una societat que no ofereix quasi oportunitats.
