Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  02.03.2014  08:55

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

El Pla d’Urgell

Josep Pla (1971)

Men?ame
 

He travessat el pla d’Urgell moltes vegades en totes direccions. Vull aclarir que quan dic el pla d’Urgell no em refereixo a la comarca estricta —capital Tàrrega—, sinó al gran llençol agrari que agafa també territoris de la Noguera, de les Garrigues i del Segrià. És, en conjunt, un bon país, consolidat, estable, ric; un país per a viure-hi. Des de l’època prehistòrica fins a la construcció del canal fou una de les comarques més pobres de Catalunya, una estepa mísera, amb un sistema econòmic basat en la incertesa de la pluja i els designis obscurs de la Providència. Quan no plovia per l’abril, la misèria era certa i començaven les rogatives. Cada un dels cinquanta-quatre pobles que componen la contrada feia les seves a la imatge que més devoció li suscitava. Però, a més —cas únic—, a l’Urgell feien rogatives col·lectives a la Verge de les Sogues a base de la Treta, o sia de treure la imatge d’aquesta Verge del seu cambril del convent dels Trinitaris de Bellvís. Durant vuit dies passaven per davant de la imatge representacions de tots els pobles. Les cançons del país eren desoladores:

Mare, si marit me dau,

no me’l doneu de Golmés,

que em farà anar defora

i a plegar fems pels carrers.

La història del canal és molt curiosa. Se’n començà a parlar a l’època de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya —tal com ho senten—, i se’n continuà parlant durant els regnats de Felip II i de Ferran VI. Inspirat pels consells de la seva colla de manefles italians, Carles III donà ordres de fer alguns estudis que no tingueren avenir. Hem d’arribar al 1850 per a veure la constitució a Barcelona d’una empresa a la qual són concedits, per beneplàcit regi, els regadius de l’Urgell a base del projecte elaborat per l’enginyer Andrés i Puigdoller. Puigdoller era el propietari de Raïmat, la gran finca que comprà després el senyor Raventós. L’empresa de Puigdoller fracassà, i es constituí després, sempre amb capital de Barcelona, la Societat «Girona Hermanos y Clavé y Compañía», que fou el nucli bàsic de la que fou després «Sociedad Anónima Canal de Urgel», empresa que construí el canal, sota la direcció de l’intel·ligent arquitecte Domènec Cardenal. Fou una labor ingent que avui encara impressiona si tenim en compte que entre el 1855 i el 1860 hom disposava d’escassos mitjans tècnics. El Canal fou construït a base d’un conveni amb els futurs usuaris, anomenat Conveni de Madrid, pel qual la Companyia constructora tenia el dret de fer servar una novena part dels fruits de les terres regades pel canal.

La concessió de l’aprofitament, situat inicialment a la presa de Tossal, fou de trenta-tres metres cúbics nominals. Destruïda per la fortíssima riuada del 1907, fou reconstruït de seguida més avall, però el nombre de metres cúbics d’aprofitament es reduí encara, i oscil·là entre els divuit i els vint. L’obra de base tingué 145 quilòmetres de llarg; passa pels termes municipals d’Artesa de Segre, Montgai, Preixens, Agramunt, Claravalls, Anglesola, Bellpuig d’Urgell, Arbeca, les Borges Blanques i Puigverd i mor altra vegada al Segre, entre Albatàrrec i Montoliu. La zona plana i exempta, closa en aquest arc que el riu tanca, rep l’aigua per quatre sèquies principals —a part de les dues sèquies que reguen la part baixa de la ribera del Sió. Les 62.000 hectàrees que l’any 1930 hom considerava afectades per les aigües del canal han estat augmentades posteriorment, però la repartició de l’aigua és desigual, cosa que depèn de la proximitat de les terres a les boques de regatge. Aquesta desigualtat ha donat peu a situacions irritants, perquè, si bé els usuaris tenen els mateixos drets i deures, uns tenen més aigua que altres; els primers es poden dedicar al cultiu intensiu i els altres a una producció més migrada.

Malgrat l’escassetat d’aigua i la insuficiència del cabal que la companyia ve obligada a donar per tal de beneficiar-se del Conveni de Madrid, la prosperitat i el progrés de la comarca han estat immensos. Actualment la comarca té bones comunicacions ferroviàries i la travessa una xarxa de carreteres. El canal ha estat la clau de la transformació de l’Urgell. Els primers anys del regadiu foren deplorables, no pas solament des del punt de vista de la sanitat del país, per l’extensió i la intensitat del paludisme que s’hi produí, sinó econòmicament, tant per als usuaris com per a l’empresa; però, vençuts els entrebancs d’aquelles heroiques dècades, l’aigua transformà l’estepa en un jardí i convertí la mísera comarca del 1850 en l’empori agrícola que ara tenim, empori dotat d’un magnífic afany de millorament i d’ampliació del regatge a l’Urgell per la construcció del subcanal o canal auxiliar, i la regulació del Segre, obres incorporades a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. El canal ha estat un factor de vida molt potent.

L’Urgell és un empori farratger, de cereals i lleguminoses, de vi i d’oli. Durant temps, la quantitat de milers i milers de vagons d’userda que sortien de les estacions de la comarca, sobretot de Mollerussa, fornien en una bona proporció totes les quadres de Catalunya. Però hem de dir que els economistes ens asseguren que la comarca no arribarà pas a la seva plenitud econòmica mentre no pugui esdevenir un país productor i exportador de llet i de carn, en lloc d’exportar primera matèria. Això vol dir que la construcció econòmica de l’Urgell es troba encara en la seva fase preliminar i que arribarà algun dia a una potencialitat molt més important. Sempre hem de pensar que aquesta és la més gran i la millor planura de Catalunya —l’única en realitat que mereix aquest nom— i que, trobant-se enclavada dins la Catalunya seca, el problema fonamental de la seva agricultura és el regatge. En tot cas, i fins als moments presents, la renda del sòl s’ha elevat considerablement.

A més de la userda hi són obtingudes grans quantitats de blat de moro, d’ordi i de blat, de naps, bleda-raves i carbasses. Com en tot el regadiu, les patates i les plantes hortícoles s’hi fan abundantment, a més d’una gran quantitat de verdures, sobretot faves i mongetes. Els fruiterars es veuen avançar, i destaquen les rastelleres de Golmés, Mollerussa, les Borges Blanques i Juneda: pomeres, codonyers, perers i presseguers, però sobretot les prunes —les cèlebres prunes de l’Urgell—, que són riquíssimes i tan adequades per a la dessecació. El secà es dóna en els terrenys una mica més elevats, als quals no arriba el regadiu. L’olivar de la comarca produeix grans i finíssimes quantitats d’oli. Arbeca ha donat nom a una varietat d’olivera, l’arbequina, tan coneguda. Hi ha, encara, grans extensions d’ametllers, a part les vinyes, que fan un vi de qualitat; una de les marques d’aquest vi —el Castell del Remei— ha aconseguit una gran popularitat en tot el mercat català. El pla té poblacions que constitueixen nuclis econòmicament importants. Tàrrega és la ciutat més gran. És una població viva, simpàtica, d’un aspecte agradabilíssim, amb dos mercats setmanals de molta empenta, que donen una idea de com és el país, amb testimonis del passat d’elevada qualitat, i el dinamisme de la vida moderna. A Tàrrega hi ha cinc places; la de Sant Antoni és molt típica. El passeig del Carme i els jardins que rodegen l’ermita de Sant Eloi són agradabilíssims. Mollerussa, que pertany al Segrià, és un altre nucli de concentració, com també Juneda, que és de les Garrigues. Mollerussa és la capital de l’alfals. Juneda és el centre de l’oli. Mollerussa té vitalitat i senyoriu. Però la veritable capital de l’oli de la zona del canal es troba a les Borges Blanques, la capital garriguenca, on van a parar els milions i milions de quilos d’olives que es cullen a l’Urgell i a les Garrigues. Les Borges és una població encantadora, molt moderna, de molt bon veure, amb un tràfec comercial importantíssim. Totes aquestes poblacions tenen un pàlpit especial, que els ve donat per la seva activitat i pel seu afany de vida i de progrés; són una avançada d’allò que seran algun dia, quan les seves possibilitats entrin en franca explotació. Les vastes i admirables terres de Lleida, que han fet en els últims decennis, en tots els ordres, un pas gegantí, són simple enunciació, repetim, de tot el que seran algun dia. Les terres de Lleida són l’esdevenidor de Catalunya, el seu avenir ineludible. Per tal de tenir una idea més completa de la comarca visitarem Bellpuig d’Urgell, amb la seva plaça porticada i l’església parroquial, amb una joia renaixentista d’impressionant qualitat: el sepulcre de Ramon Folc de Cardona. Catalunya, saturada de meravelles de l’art romànic, que és l’estil que té un indestructible arrelament en el nostre país; saturada, també, de meravelles de l’art gòtic, té escasses mostres de l’art del Renaixement. És per això que la visita al sepulcre de Folc de Cardona, a Bellpuig, ens posa en contacte amb una meravellosa faceta escultòrica que, per la seva raresa, dobla la seva qualitat d’una manera visible. La carretera general, una vegada travessat el pla de l’Urgell, ens conduirà a la ribera esquerra del Segre i ens apareixerà davant els ulls la ciutat de Lleida.

Josep Pla, Guia de Catalunya, Barcelona, Destino, 1971, p. 194-199 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.