Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  28.02.2014  06:00

Autor/s: M. Crespo

Oriol Junqueras, el polític que ha fet història

Crònica de la conferència de cloenda que va pronunciar l’historiador i president d’ERC ahir al congrés ‘Catalunya (i els Països Catalans) abans i després de l’Onze de Setembre de 1714’

Men?ame
 

A mitjan desembre, l'edifici de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) de Barcelona va acollir un simposi històric que va aixecar una polseguera mediatitzada enorme: 'Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)'. Aquesta setmana, dos mesos i mig després, pel mateix edifici han passat una colla d'historiadors en un altre congrés, amb títols de ponències pràcticament clavats a l'anterior, que no ha merescut ni una ratlla d'aquells mitjans que no van dubtar d'impugnar en portada el simposi de títol 'provocador'. Ells s'ho perden, penso: no es devien adonar que el convidat a cloure'l ahir fou Oriol Junqueras.

El president d'ERC, en qualitat de doctor i professor d'història de la UAB, va tancar dijous al vespre el congrés internacional 'Catalunya (i els Països Catalans) abans i després de l'Onze de Setembre de 1714', que ha portat a Barcelona experts de primer ordre de tots els territoris del país sobre la guerra de Successió al tron hispànic de fa tres-cents anys.

Per a la cloenda, els organitzadors van convidar Oriol Junqueras a parlar de 'L'Onze de Setembre, entre la història i la memòria', un títol que a priori podia fer pensar en molts possibles guions. Però, tal com ens té acostumats el Junqueras polític i més mediàtic, de guió --en la seva intervenció davant una vuitantena de persones-- només n'hi havia un de ben travat al seu cap, sense cap mena de suport imprès. Com tampoc no li calia, de fet, el micròfon, amb la seva veu clara com les seves frases i explicacions; forta com la seva personalitat; i potent com els seus arguments.

El fil (argu)mental que Junqueras va anar teixint durant una hora cronometrada de rellotge (molts anys d'experiència a l'aula, suposo) fou la continuïtat de la memòria històrica dels fets del 1714. En una magistral lliçó magistral, el professor sense papers va explicar la història des de l'interior dels catalans de fa tres segles, des de les seves entranyes, per a mirar de desentranyar, així, quines motivacions, quins criteris, quins factors els havien empès a entrar de ple en una guerra d'abast mundial i que, malgrat que hi participaven des del principi en el bàndol borbònic (havien jurat fidelitat i tot al pretendent Felip d'Anjou, el 1702), la veien llunyana. Perquè, de fet, al principi el conflicte es va desenvolupar en fronts de ressonàncies tan ignotes com l'Amèrica del Nord, el Brasil, l'Índia…

Tot amb tot, va emfasitzar, per algun motiu una part de la societat catalana va decidir-se a canviar de bàndol i implicar-se directament en la guerra el 1704. No era una decisió gens senzilla: deixar el bàndol borbònic i passar-se als aliats partidaris de Carles d'Àustria implicava per als catalans, d'entrada, una cosa tan impensable feia ben poc com trobar-se la guerra a les portes de casa. Els poderosos veïns al nord i a l'est (França i Castella) passaven tot d'una a ésser els principals enemics, amb el control d'algunes fortificacions com Barcelona inclòs. No era una decisió gens fàcil, canviar de bàndol: però ho van acabar fent. Junqueras va mirar de donar-hi una explicació que, a tots els assistents a la conferència, ens va transportar fugaçment al segle XXI: els catalans del principi del XVIII pensaven que si continuaven al bàndol on eren, hi tenien ben poc a guanyar; si el canviaven, hi guanyaven molt.

D'una banda, l'altre bàndol era molt poderós: una aliança d'anglesos, austríacs, neerlandesos, portuguesos, savoiards… Econòmicament també era estimulant, fer el salt al règim borbònic: les importacions i exportacions catalanes anaven molt vinculades als anglesos i neerlandesos, controladors de grans rutes comercials navals. I també calia no menystenir consideracions de caràcter polític: al bàndol aliat, els catalans podien trobar nombrosos exemples d'estructures d'estat semblants a les de la Corona d'Aragó, com els models parlamentistes o constitucionalistes anglès, neerlandès i, a més distància, l'imperial. A tots aquests elements, deia Junqueras, encara caldria afegir-hi un altre 'estímul' per a canviar de bàndol durant la guerra: la repressió creixent dels governants borbònics sobre una part del país.

Hi havia motius prou sòlids, doncs, per a entendre quins criteris van empènyer els catalans a adoptar la difícil decisió del 1704. Però totes aquestes motivacions quedarien desdibuixades en la segona gran aposta dels catalans durant la guerra: la de continuar la lluita l'estiu del 1713, després de la signatura del tractat d'Utrecht. Una decisió 'corprenedora', segons Junqueras. L'adjectiu és contundent, sí, però petit respecte als fets a què s'aplica: després d'una guerra llarguíssima i devastadora, amb el país pràcticament ocupat per un exèrcit enemic molt poderós, les autoritats catalanes van decidir d'obrir 'una nova guerra' amb menys territori que mai i amb menys aliats que mai. La decisió, actualment, se'ns fa molt més difícil d'entendre que no pas la del 1704 i, de fet, els factors que explicaven la primera no es van aplicar en la segona. Hi van intervenir, simplement, uns altres factors: n'hi havia de politics (la defensa de les institucions), de caràcter militar (l'esperança que els britànics canviarien d'opinió o que l'emperador compliria finalment alguna de les moltes promeses)…

La 'corprenedora decisió', presa a partir de molts criteris, elements i variables barrejats amb pors i esperances, es va saldar amb la caiguda de Barcelona l'Onze de Setembre de 1714, una data que s'ha convertit entre els catalans en la condensació de tota la guerra de Successió a casa nostra: en la concentració de tot aquell episodi històric, en el seu resum fatídic. I no és estrany, tal com va demostrar Junqueras amb una corrua de xifres ben gravades a la memòria: l'11 de setembre de 1714 fou la culminació d'una dècada llarga de guerra i de tretze mesos eterns de setge; amb noranta mil soldats enemics ocupant el país (més que no pas famílies al Principat), quaranta mil dels quals al setge de Barcelona (més soldats que no pas assetjats i una proporció de forces de deu soldats per cada defensor); amb trenta mil bombes llançades sobre la capital catalana (una per a cada habitant)… No és estrany, va reafirmar Junqueras, que la nostra mirada o memòria de la guerra es concentrés tant en aquell dia del calendari.

Una data, va afegir, que no s'ha perdut mai en la nostra memòria: 'Que no se'n parli en alguns moments no vol dir que no sigui en la memòria de la societat', reivindicava: 'Pot voler dir que parlar-ne no era possible o factible, en certs períodes en què hi havia més pors que no pas esperances.' Per exemple, durant la resta del segle XVIII, amb una repressió de les autoritats borbòniques 'duríssima, brutal'. Però per poc que s'hi fixin els historiadors, afirmava, al començament del segle XIX ja hi ha indicis, ací i allà, que denoten la memòria viva, tot i que ben sovint soterrada, dels fets del 1714. Els napoleònics, va dir, apel·laven quan van envair Catalunya a la guerra de Successió i a l'episodi de l'Onze de Setembre per a mirar de trencar vincles emocionals dels catalans amb Espanya. En episodis de ruptura com aquell, quan la por disminueix i augmenta l'esperança, Junqueras hi veu sovint l'emergència d'aquest record, d'aquesta memòria col·lectiva.

Als apunts inexistents de la seva conferència, el professor i polític va esmentar una imaginària nota a peu de pàgina final: si el país, la cultura i la llengua han sobreviscut fins ara és probablement per la combinació de dos grans factors. D'una banda, 'el caliu de la gent, de les famílies, la brasa discreta, però càlida' (que explicaria la supervivència del català o del saber fer menestral del país). I, d'una altra, 'les alenades d'aire nou carregat d'oxigen' que han representat les aportacions d'unes poques persones que han excel·lit a escala mundial i que han donat orgull i projecció a aquest país 'de brasa i caliu'.

Amb el repàs històric enllestit, el Junqueras historiador va retrobar-se amb el Junqueras polític per a etzibar una conclusió de passat, present i futur: que l'enamorament per l'esperança i per la pervivència de la memòria que han mostrat fins ara els catalans s'imposi, sempre, sobre la por.

Men?ame