02.03.2014 - 06:00
El dissabte 2 de març de 1974, a tres quarts de deu del matí, Salvador Puig Antich era executat amb garrot vil a la sala de paqueteria de la presó Model de Barcelona. Un tribunal militar franquista l’havia condemnat per la mort d’un agent de policia durant un tiroteig en un portal del carrer Girona de Barcelona. Durant aquests quaranta anys se n’ha mantingut viva la memòria, i les seves germanes encara avui continuen batallant a la justícia. Ara, després d’una acurada investigació, el periodista Jordi Panyella desmunta la versió oficial a través de nous testimonis que parlen per primera vegada al llibre ‘Salvador Puig Antich, cas obert’, i que demostren la manipulació del cas.
—Sosteniu que es van manipular els fets d’aquell tiroteig per amagar un error policíac…
—Crec que aquesta és la interpretació bona. L’operatiu policíac va ser mal dissenyat, amb gent jove inexperta, dirigit per la brigada social però amb agents de la brigada d’atracaments. El policia que va morir era d’atracaments, molt jove. Esperaven només un militant del MIL i se’n van trobar dos. No portaven manilles. Van ser incapaços de reduir-los tot i que els havien atonyinat, fins al punt que a Puig Antich li van trencar el cap a cops de culata de la pistola. I la gran espifiada final: un tiroteig en què, de manera molt clara, va intervenir la policia. A partir d’aquí, el seu objectiu va ser amagar-ho i responsabilitzar-ne Puig Antich. Per això van intervenir en el procés de manera que, des del punt de vista judicial formal, no pogués haver cap dubte que Puig Antich havia estat l’autor dels trets mortals. Tot va ser molt matusser. I les anàlisis i els testimonis ho acaben demostrant.
—Demostreu, per exemple, que la declaració inculpatòria de Puig Antich no podia ser certa.
—He analitzat el sumari, anotant tot allò que em cridava l’atenció, i he anat desmuntant proves fonamentals. Com ara aquesta declaració, que li van prendre tres dies després dels fets. La policia en va treure vuit folis mecanografiats en un moment en què Puig Antich no podia parlar perquè tenia la mandíbula trencada per l’impacte d’una bala que li havia disparat la policia. Això ho demostro amb el testimoni de les infermeres que aquells dies l’atenien, i que recorden perfectament que l’única manera de comunicar-se amb ell era de manera no verbal. No podia parlar, estava molt abatut i s’alimentava amb una canyeta.
—Un altre element fonamental desmuntat: l’autòpsia de Francisco Anguas, l’agent que va morir en aquell tiroteig.
—Al cadàver hi havia cinc impactes de bala, però l’autòpsia només en van recollir tres. Per què? Perquè això s’ajustava a la versió que havia donat la policia que Puig Antich havia disparat quatre vegades: tres impactant al policia i una quarta que va anar a l’escala. Havent dit això, si al cos hi havia més impactes, d’on podien provenir? És evident d’on. I això es demostra amb l’anàlisi detalladíssima de l’autòpsia que va fer en el seu dia una grafòloga i sobretot amb l’aportació de tres metges i un mosso de la sala d’autòpsies que era present en aquell moment. Ratifiquen que en el cos hi havia més impactes i, per tant, demostren que la versió policíaca no és bona.
—I així aneu tombant els elements de prova a través de testimonis. Com el del company de militància del MIL, Xavier Garriga, que és la primera vegada que parla amb un periodista.
—El van detenir el mateix dia al mateix lloc, i era a la porteria quan va començar el tiroteig. No havia parlat mai amb la premsa perquè li costa de parlar-ne i no vol que se’n faci espectacle. D’ell només hi ha una declaració de vuit línies que li van fer a comissaria després d’haver-lo torturat. Li van fer inculpar en Puig Antich. Però la declaració bona és la que diu que des d’on ell es trobava a la porteria no podia veure en Puig Antich, i que, a més, després d’haver sentit el primer tret, va sortir fora al carrer. Periodísticament és un testimoni molt interessant, i demostra que en aquest cas la prova també va estar manipulada.
—Al final acabeu podent parlar amb Enric Palau. En què rau la importància d’aquest testimoni?
—És fonamental. Estava destinat com a soldat al jutjat que instruïa el cas. Es pensava que s’hi grataria la panxa, tal com li havia dit el jutge instructor quan el va citar, però va caure el cas Puig Antich, i de cop i volta s’hi va presentar la policia, que es va posar a manar i fer tot allò que volia. Li van ordenar agafar el sumari i anar destriant els documents, i els que no havien de ser-hi, van desaparèixer. La policia li va ordenar alterar i manipular el sumari. Davant aquesta evidència, decau el cas. És un sumari alterat, per tant el cas ha de ser anul·lat. És la prova redefinitiva.
—Hi ha qui diu que si ETA no hagués atemptat contra Carrero Blanco, no haurien executat Puig Antich, que va ser una venjança de Franco. Després de tota aquesta feinada d’investigació que heu fet, ho penseu també?
—No es pot dir mai, va passar el que va passar. Tot anava encaminat a carregar a Puig Antich la condemna imposada. Els advocats ho veien molt difícil des del primer moment. Tant, que els dos primers que van agafar el cas, quan van veure que anava de condemna a mort, es van apartar una mica i van cedir el pas a un advocat de molt de prestigi, Francesc Condomines. Vaig parlar amb el seu fill, Jesús Condomines, que malauradament va morir fa uns pocs dies, a 77 anys. Me’n va parlar, de la qüestió de Carrero Blanco. ‘Estava treballant al despatx i ens va arribar la notíca de l’atemptat. Em vaig aixecar i vaig demanar, i ara què?’. Si ho veien molt difícil, des d’aquell moment van tenir clar que salvar-lo seria molt complicat. Ara, fins l’últim moment tothom va creure en l’indult, començant per Puig Antich, que creia que no l’executarien. Però a més de la manipulació del procés i del fet que tot conduïa cap a aquest final, hi va haver el factor afegit de venjar la sang de Carrero Blanco, i també hi va tenir incidència.
—Cap al final del llibre citeu un article de Xavier Montanyà (entre més coses, escriu: ‘A Salvador i als seus camarades del MIL, aparentment, els van abandonar. Ells eren revolucionaris, no s’alineaven, en absolut, amb les estratègies de l’oposició tradicional). A Puig Antich el van deixar sol?
—El llibre és escrit sobre la marxa de la investigació. Com que m’agrada trepitjar terreny, fa un any, el 2 de març de 2013, vaig anar a visitar el lloc on va ser executat. Explico quin ambient hi havia en aquell moment: a la xarxa hi havia molts comentaris arran de l’article de Montanyà, i aprofito per escriure sobre una de les meves dèries, que és que a Twitter tothom és molt digne i fa grans proclames però més enllà d’això, encara seria millor si després s’actués arran de carrer. Quan vaig sortir de la Model, allà no hi havia ningú. També aprofito per recordar, tot i que no és objecte del llibre perquè ja se n’ha escrit, la situació que va viure en aquell moment la família, que realment va estar molt sola. L’oposició organitzada del país, com que Puig Antich no era dels seus, no es va moure gaire. I ho explico a través d’un poema de Josep Miquel Servià escrit la mateixa nit dels fets i que és un retrat perfecte d’aquella nit i del que va passar entorn de l’execució.
‘(…)
D’aquí a quatre hores seràs tan sols un nom:
el d’un mort jove, flamant, reivindicable,
amb el qual certs polítics sense cor
–que es diuen gent d’esquerra i no han fet res
per treure’t d’un dogal ben previsible–
se’n faran pantagruèlica mengia
per als seus bruts, hipòcrites brams d’ase.
D’aquí a quatre hores passaràs a ser
l’enutjosa mala consciència
d’alguns que es diuen amos de la lluita
i que al primer cluc d’ull manyac que els facin
pactaran un seient al presbiteri,
amb els mateixos que, d’aquí a quatre hores,
–vint-i-sis anys només– et mataran.’
—Era el final del franquisme. Han passat quaranta anys, i no sembla que el poder judicial a l’estat espanyol hagi canviat gaire: el Tribunal Suprem es negava fa pocs anys a revisar el cas.
—Jo diria que no ha evolucionat gaire la democràcia en general. Encara queda molt perquè aquest sigui un país plenament democràtic, que vol dir que es respectin les llibertats, que el poder judicial sigui independent i que no s’actuï condicionat per hipoteques del passat i afinitats. El que va passar entre el 2005 i el 2007 al Suprem és una indignitat. És l’origen de llibre: voler explicar què va passar i a partir d’aquí, revisar el cas. Els advocats ja van aportar en aquell moment proves que permetien reobrir el cas, però la majoria del tribunal es va imposar. No van fer justícia, sinó política. Va ser un acte indigne.
—Ara els vostres testimonis es podrien incloure en la querella argentina contra els crims del franquisme, oi? Encara és possible que s’acabi fent justícia.
—L’advocat Carlos Slepoy vol ampliar la querella contra Carlos Rey, ponent de la sentència condemnatòria i actual advocat d’Alícia Sánchez-Camacho, i vol incorporar-hi el llibre. Pel que fa a la justícia espanyola, l’avocat Martínez Ramos ho està estudiant, i ha parlat amb les germanes sobre què fer. Hi ha fonament per a tornar-ho a intentar, tot i que segurament tornaran a topar amb el mateix mur. Amb tot, la meva opinió és que se’ls ha de posar el mirall al davant i que es vegin les seves vergonyes. Si és que en tenen.
