Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  25.02.2014  00:02

Autor/s: Emili Juan

'L'edat de ferro', de J. M. Coetzee

Recomanació del bibliotecari de l'Olleria

Men?ame
 

5 de desembre de 2013. Mor Nelson Mandela. Madiba, Madiba, Madiba, Madiba,... ressona a tots els mitjans com un mantra.

Potser sóc una mica tiquismiquis però, malgrat estar tots avesats amb aquests tipus de fenòmens, m’indignava el tractament reduccionista i edulcorat, gens fortuït, de Mandela i el període de l’apartheid (us sona 'modélica Transición'?). Al funeral hi havia tot de polítics i diplomàtics, fins i tot la primera ministra de Dinamarca! i tots havien defensat des de no se sap quan els valors i la figura que Mandela representava. No fotem!

Va ser així, en un acte de rebel·lia domèstica, que vaig decidir endisar-me en un d’aquells llibres que tenia a la prestatgeria agafant pols i al qual vaig decidir que li havia arribat l’hora. L''edat de ferro',  una novel·la de l’escriptor i premi Nobel sud-africà John Maxwell Coetzee escrita l’any 1990 i que es desenvolupa, precisament, en els darrers anys de vigència oficial del règim de segregació racial a Sud-àfrica.

La novel·la no és fast food literari, al contrari, és densa i de digestió lenta i pesada. Gairebé cal regurgitar el text per a després remugar i anar paint a poc a poc tota la potència del missatge. Reconec que l’exemple pot resultar fastigós, tanmateix, açò no ha d’espantar el lector potencial, sinó que ha de ser l’estímul per a submergir-se en la complexitat i les misèries de les relacions humanes que amb precisió forense dissecciona Coetzee.

La senyora Curren és una dona blanca a la qual se li diagnostica un càncer. Enmig del desconcert per la notícia, es troba a casa un captaire negre amb olor de vi barat amb qui establirà a partir d’eixe moment una curiosa relació, esdevenint, com ella mateixa diu, 'el feble jonc en què em repenjo'. Mentrestant, escriu una llarga carta a la seua filla que viu a l’Amèrica del Nord on, cercant el seu propi llenguatge, intenta transmetre-li la realitat crua d’un país que fa pudor i la necessitat de connectar les ànimes de totes dues, no intercanviant paraules, alè viu, sinó les idees de les paraules, la idea de l’alè, codificades, transmeses, descodificades.

Amb l'angoixa i el dolor que li provoca el corc intern s’enfronta a la incomprensió i el ressentiment de totes bandes dins una atmosfera violenta que embolcalla un país sencer, però que és més tangible en districtes desolats on la grisor s’espesseeix i on els nens ben aviat deixen de ser-ho.

Coetzee no dóna peu a l’optimisme, el seu és el retrat àrid d’una societat en estat de putrefacció on costa divisar-hi una escletxa que deixe veure el cel obert. No necessita de focs d’artifici per a arribar al moll de l’os d'allò que pretén descriure, malgrat la cruesa de les històries i el batec continu de la desesperança.

Una crònica de Sud-àfrica dels anys més sinistres de la supremacia blanca a través del crit esmorteït d’una dona vella i blanca que es pregunta quan deixaran enrere l’edat de ferro. 'Quant temps passarà, quant temps abans que tornin les edats més suaus del cicle, l’edat d’argila, l’edat de fang?'.

Malauradament, el ressentiment alenteix el trànsit i les cicatrius supuren massa temps, tot i l’esforç dels poderosos per minimitzar-ne els efectes, dissimular les desigualtats i revestir-se d’eufemismes i vaguetats, que, si cal, adoben amb l’atrezzo d’un funeral.