24.02.2014 - 12:06
El reportatge ‘Operación Palace‘, el reportatge fictici de Jordi Évole sobre el 23-F, té uns quants precedents, ací i fora. Un dels més cèlebres i dels que va tenir més impacte fou el ‘Camaleó’, l’abril del 1991, a TVE Catalunya, quan a mig programa un informatiu especial va interrompre l’emissió per informar d’un cop d’estat a l’URSS…, sis mesos abans que passés realment. L’ideòleg del programa, Manuel Delgado, explica avui en el seu bloc les similituds i les diferències entre tots dos programes: ‘L’una és la de les conseqüències; l’altra la de la relació entre el fals documental i la realitat.’
Ací podeu veure el programa sencer:
Què va ser el Camaleó?
Dirigit per Manel Delgado i Miguel Angel Martín, era un programa que es proposava de fer una crítica setmanal dels formats televisius. L’experiment televisiu no va agradar a la direcció de la cadena i va destituir una bona part dels periodistes que hi havien intervingut. Vicent Partal, que va participar en el guió del fals informatiu, recordava l’episodi al seu bloc, el 2007:
‘Com que jo aleshores treballava molt l’URSS i estava molt al corrent de tot el que hi passava, els guionistes del programa em van demanar que redactara com seria un possible cop d’estat a l’URSS per a servir de base a l’emissió. Ens hi vam posar i vam acabar dissenyant un informatiu sencer amb tot de paranys. Per exemple connectàvem amb la CNN però just en el moment que el portaveu de la Casa Blanca acabava el que semblava un discurs greu. No deia res identificable però després li enganxàvem un parell de segons d’un presentador de la CNN començant a dir alguna cosa sobre l’URSS i el Pitu Abril (presentador de l’informatiu real i també del de Camaló) posant cara de desconcertat i la tensió escènica resultava d’una efectivitat enorme. Més tard entrava Quim Guzman amb cara d’atrafegat i fent d’expert, amb una regidora posant-li encara el micro o connectaven amb mi mateix, fent veure que estava a Moscou, per a fer una connexió en directe que es penjava en el moment més interessant, gràcies a l’acció del meu propi dit que tallava el telèfon quan deia el guió provocant un cim d’intriga digne d’un film d’Alfred Hitchkock. També apareixien imatges velles de moviments de tropes a Armènia o de Gorbatxov en una tensa conversa al carrer amb Lituània, decorades amb un fals rètol de la CNN com si les hagueren gravat feia uns minuts. I es tancava el programa amb una imatge esfereidora de Gorbatxov en una situació molt violenta, semblava que éssent forçat a entrar a un cotxe. Aquella imatge en realitat l’havia fet de manera extraordinària un càmera de TVE (lamente no recordar el seu nom) a l’Estadi Olímpic de Barcelona, durant una visita de Gorbatxov mateix. Movent la càmera de forma brusca i desenfocant-la havia aconseguit que una entrada a un cotxe comfortable i natural esdevinguera un segrestament.’
Afegia: ‘Jo, que treballava a TVE en aquella època, vaig fer de corresponsal a Moscou, posant la meua veu, però per alguna raó que no puc recordar quina era, em van canviar el nom posant-me Vicent Arnau amb la foto d’un dels tècnics de la casa.’
L’avís previ
Partal explicava: ‘No havia de passar res perquè als diaris aquell matí s’explicava que s’emetria un informatiu de ficció i un rètol claríssim al principi i al final de l’emissió deixava clar que era ficció allò que els espectadors estaven mirant. El que es volia, el que buscava l’equip de Manel Delgado i nosaltres vam ajudar a fer, era demostrar com es podia crear un clima de tensió només amb pedaços minúscul de realitat intercalats i presentants de la forma adequada.’
Però l’impacte va ser gran, i hi va haver redaccions de diaris i ràdios que s’ho van empassar. Delgado recorda: ‘Mentre es passava alguns diaris van aturar els rotatius a l’espera de noves notícies sobre el fantasmàtic cop d’estat i La Vanguardia va enviar al seu corresponsal a Moscou a la Plaça Roja per a confirmar la presència de tancs. Algunes emissores –com la COPE– van incorporar la “notícia” als seus partes horaris i ho van fer dient que la font era la CNN, no la nostra imaginària CNM, que és el que deia la imitació de logo que apareixia com a mosca en les imatges “rebudes” des de Vladivostock informant dels moviments de tropes.‘
Partal afegia: ‘Encara avui no entenc com tantes redaccions van creure’s la història. L’Àngels Barceló em va explicar que a TV3 van estar a punt de soltar-ho també però que ella va fer la pregunta elemental: “com és que això ho sap Sant Cugat i no ho sap la CNN?”. Sembla que va haver un text escrit a la seua taula durant tota l’emissió del Telenotícies però per sort no el van llegir. En canvi l’ambaixada soviètica es va emprenyar d’allò més.’
Les conseqüències
I les conseqüències van ser importants: ‘A l’endemà l’actuació dels directius de TVE era expeditiva. Joan Ramon Mainat –tan enyorat– era destituït fulminant com a cap de programes. L’enregistrament del programa era naturalment suspès definitivament i es deixaven d’enregistrar nous episodis, amb la incertesa de saber què passaria amb els ja acabats. En Josep Abril i en Joaquim Guzmán eren apartats dels informatius. Núria Ribó, considerada còmplice de la malifeta, era també apartada de la corresponsalia a Nova York. L’equip –incloent-me a mi com a actor i guionista– era dissolt i els contractats automàticament despatxats. Durant dies tota mena d’articulistes, comunicòlegs i especialistes en televisió escrivien articles, la majoria condemnatoris sense pal·liatius, però un bon grapat elogiosos o, en qualsevol cas, contraris a la caça de bruixes que s’havia desencadenat contra l’equip del programa i contra Mainat. Mereix la pena fer una petita llista dels que ens van defensar en aquells moments: Salvador Cardús, Sergi Pàmies, Jose M. Baget Herms, J.M. Múñoz Rovira, Quin Monzó, Ramon Barnils, Eduardo Haro Tecglen, Ana García Ribas, Rafael Vallbona, Victor Amela, Edmon Roch, Iñaki Gabilondo, Oriol Malló, Josep Sandoval, Gabriel Jaraba…‘
Finalment, Delgado apunta una altra diferència entre aquell ‘Camaleó’ i el ‘Salvados’ d’ahir: ‘Una altra cosa és la responsabilitat que ha assumit en Jordi Évole amb aquest programa. Realment tothom esperava que expliqués el que tots sabem de com varen anar les coses el febrer de 1981, especialment pel que fa al a figura del Rei. Segurament no n’és conscient, però li ha sortit un programa monàrquic, perquè la conclusió és clara: si la seva versió és falsa vol dir que l’oficial continua sent la certa.‘
