Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  13.02.2014  06:00

Autor/s: Joan Josep Isern

Tocar els límits

Avui arriba a les llibreries 'Dies de frontera', la novel·la de Vicenç Pagès Jordà, premi Sant Jordi 2013 · Crítica literària de Joan Josep Isern

Men?ame
 

Les fronteres són indrets dotats d'una potent càrrega simbòlica. Tocar el límit, arribar a un lloc on sabem que els paràmetres són a punt de transformar-se en uns altres o en el no-res és una experiència que no deixa indiferent. Potser per això generen tanta narrativa. Molt especialment en la literatura i en el cinema.

Però una ratlla fronterera –prou que ho sabem aquí– és també un element que es pot modificar. A diferència dels mapes físics, que reflecteixen la immutabilitat de les muntanyes, els rius o els llacs, els mapes polítics són, per naturalesa, variables. Producte dels temps, matèria de canvi.

Les fronteres, però, no sempre són tangibles. També irrompen en la trajectòria vital de les persones. Són moments de transformació, de reconsiderar el passat, de guarir ferides i fer pell nova. Un procés pel qual passa tothom i que també han descrit àmpliament la literatura i el cinema.

Viatge als límits

Tal com pregona el seu títol, 'Dies de frontera', la novel·la amb la qual Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) va guanyar fa uns quants mesos el premi Sant Jordi, ens remet de ple a aquest món dels límits. I ho fa per mitjà d'una història que ens transporta a un paisatge físic molt concret. Una història que comença a la ciutat de Girona, s'enfila en direcció a Figueres i es desenvolupa plenament entre Portbou, la Jonquera i el Pertús amb retorn final a la capital de l'Alt Empordà.

L'acció de 'Dies de frontera' passa durant un cap de setmana de final de juliol del 2013. És divendres i, com fa cada dia, la Teresa –que, pel que sabem tot just de començar el llibre, voreja els quaranta– agafa el tren de mitja tarda que la porta de la seva feina en un museu de Girona al pis de Figueres que fins fa un parell de mesos –i després de quasi nou anys de convivència– compartia amb en Pau, cinc anys més gran que ella.

Al vagó, per atzar, s'asseu davant d'en Cosme, un home d'aspecte distingit d'origen colombià i uns quants anys més jove que la Teresa, i tan impressionats queden l'una i l'altre de la trobada que, quan se n'adonen, ja són a l'estació de Portbou, unes quantes parades més enllà del que havien de ser les seves respectives destinacions.

Fent autostop, arriben a la Jonquera, lloc on passaran el dissabte i part del diumenge fins que arribi l'hora de tancar el parèntesi fronterer i reprendre cadascú la seva vida. Els quinze quilòmetres del camí de retorn a Figueres, al pis que fins fa poc compartia amb en Pau, la Teresa els farà a peu, arran de carretera, en una espècie de catarsi que ocupa l'última part del llibre.

Entremig, Vicenç Pagès ens va explicant qui són en Pau i la Teresa, d'on vénen, com es varen conèixer, de quina manera la seva vida els ha anat apropant al model de parella estable pel qual sospiren les respectives famílies... i de quina manera en Pau –home poc madur i una mica sòmines que des de fa vint anys prepara una tesi doctoral i que venera la seguretat dels mapes físics contra la inestabilitat dels polítics– provoca la 'relliscada' que motivarà la separació de la parella.

La vida en comú de la Teresa i en Pau, després de nou anys de vida convencional sense gaires alts ni baixos, havia arribat també a una zona fronterera definida per tres referències molt clares: la precarietat laboral, la incertesa econòmica i el pes del rellotge biològic que posa la Teresa davant d'allò que percep com la darrera oportunitat de tenir un fill.

 De matxets i 'drones'

Potser són reminiscències d'una lectura meva molt recent, però tinc la impressió que la Teresa i en Pau de 'Dies de frontera' tenen alguns punts de contacte amb la Nona i el Nel de 'L'altra', la novel·la recent de Marta Rojals. S'acaben aquí, però, els paral·lelismes entre els dos llibres perquè mentre Rojals explora la selva interior de l'ànima de la seva protagonista a cops de matxet, Pagès pren distància i perspectiva enlairant-se molt amunt, talment com aquells avions sense tripulació comandats a distància coneguts amb el nom de 'drones' que analitzen i radiografien fins a l'últim detall els espais que sobrevolen. Processa, doncs, tota la informació que envolta la Teresa i en Pau però ho fa des de l'exterior. Sense implicar-s'hi gens.

És allò que podríem definir com 'l'estil Vicenç Pagès'. Una manera de desenvolupar una història que no és pas nova en la seva bibliografia –el lector que conegui 'Els jugadors de whist' (Empúries, 2009), per exemple, sabrà de què parlo– i que a 'Dies de frontera' arriba a la màxima depuració.

Amb una estructura a base de capítols mols breus i amb un fil argumental proper a una 'road movie', el seguiment del trajecte que la Teresa i el Cosme fan pels límits del territori es va complementant amb informació que l'autor ens facilita sobre la protagonista i en Pau, la seva parella fins a la 'relliscada' de dos mesos abans. I ho fa seguint unes pautes gairebé notarials a base de descripcions minucioses, que tant poden referir-se a les seves respectives genealogies, com a les característiques de les seves amistats, les diferències i els punts de contacte dels seus caràcters, les experiències professionals, els antecedents familiars, les seves omissions més significatives, els perfils de Facebook o els tipus d'actors secundaris amb els quals podrien establir semblances.

Frases breus, imatges precises

L'ull observador d'aquest implacable 'drone' té al darrere, governant-lo, un escriptor envejablement dotat per a la frase breu o la imatge precisa disparades en el moment oportú i amb la dosi exacta d'ironia: 'Mentrestant cursaven els primers cursos de l'aprenentatge sentimental, practicaven l'erotisme de sofà, queien en paranys que més endavant anomenarien experiència.' (p. 57); '[...] un d'aquells petons salats que són el curri de l'estiu' (p. 88); 'Mentre duri la tesi, en Pau no necessita preguntar-se què ve després' (p. 102); '[...] a vegades se sentien tan lliures i complets com els protagonistes dels anuncis d'assegurances' (p. 105); '[...] era massa gran per anar a buscar-se la vida al Canadà, massa jove per tenir pis en propietat' (p. 208); '[...] ara que era tan fàcil saltar-se les regles, en Pau ignorava en què consistia el joc' (p. 218); 'Aquella noia no parlava, tuitejava. Exhalava frases d'un màxim de dues línies, fosques i contundents' (p. 224); '[...] en Cosme no ha canviat res. Ha tingut el mateix efecte que el DermaSpray que ara trobes a faltar: Protege y alivia' (p. 301).

Així doncs, tot i el petó que trobem en el capítol inicial i que dispara la narració, a l'autor no l'interessa gens d'entretenir-se, per exemple, en els aspectes eròtics de la trobada entre la Teresa i en Cosme (a diferència, per cert, del que donaria a entendre la poc afortunada coberta del llibre) cosa que no el priva d'oferir-nos una novel·la amena amb uns quants capítols de veritable filigrana narrativa. Penso, per exemple i sense ser exhaustiu, en 'El protocol' (p. 210), 'Les virtuts de la ressaca' (p. 226), 'Els solitaris de Figueres' (p. 308) i en la sèrie dedicada a l'Institut on en Pau fa de professor interí.

Sota l'aparent fredor de la manera amb què Vicenç Pagès ens explica la història de 'Dies de frontera', el lector copsa perfectament el conflicte de la parella protagonista i molt especialment de la Teresa, la gran heroïna de la novel·la. Una heroïna que, tal com manen els cànons de les narracions de frontera, al final del procés experimentarà un desig de canvi interior que, com una catarsi, s'exterioritzarà amb el seu retorn a peu per la carretera i amb el 'Brindis' que dóna títol al capítol que clou el llibre. Quinze quilòmetres sota el sol i una trentena de línies finals que obren les portes al futur i que vénen a demostrar que a l'altra banda de la frontera continua havent-hi vida.

Men?ame