12.02.2014 - 06:00
Ser independentista no és cap ideologia, sinó un camí per a arribar a la República Catalana, i això ja no és cap projecte utòpic. Ara cal centrar-se en la manera de construir aquesta república per fer-ne ‘un bon lloc on viure’, i fer-ne caure ‘ídols, tabús, privilegis, pors i oligarques’. Ho sosté el periodista i escriptor Antonio Baños, autor del llibre ‘La rebel·lió catalana‘ (La Butxaca, 2013). Fa uns quants dies que va escriure una contundent carta a la seva amiga Cristina Fallarás per l’atac que havia adreçat a Súmate. ‘M’hi vaig sentir obligat’, explica Baños. En aquesta entrevista de VilaWeb demostra que no perd la ironia ni el sentit de l’humor ni tan sols covant la grip al llit, des d’on ens atén per telèfon.
—Déu n’hi do, l’èxit de la carta que vau escriure a Cristina Fallarás!
—Em va deixar una mica tocat haver de fer una resposta pública a algú a qui t’estimaries més de respondre en privat i fent una canya, perquè som amics des de la facultat i hem treballat molt junts. Sempre queda la recança, perquè saps que no li agradarà, però crec que ho havia de fer.
—N’heu parlat?
—Ens hem escrit. Li vaig explicar que ho faria; que em sabia molt de greu, però que m’hi sentia obligat. És que aquella intervenció va ser un desastre. Ella es devia pensar que Súmate eren el iaio i quatre jubilats més, enganyats per la pèrfida burgesia de sempre. Però a Súmate hi ha molta gent, i molt vàlida, i que estructura un discurs molt diferent. Que allò ho digués una amiga meva em va fer dir prou. I m’alegro que hagi fet forat l’article, perquè va ser un text acordat amb Súmate. En certa manera, és un manifest de les nostres intencions.
—Un dels arguments que li rebateu, i que sembla que és molt estès, és que aquest procés és cosa de Mas…
—Hi ha una doble bajanada. D’una banda, la frase canònica de ‘Això és “Ártur” Mas que s’ha embolcallat amb la bandera per tapar les retallades.’ Però també hi ha un discurs més matisat, que és el que fa la Fallaràs i molts altres ‘progres’ (entenem per ‘progre’ tot aquell que no és cavernari i que forma part d’aquesta esquerra socialdemòcrata que es troba en descomposició): no és solament Artur Mas sinó aquell esguerro inexistent de la burgesia catalana, que ens enganya. Però això és absurd, perquè aquesta burgesia fa negoci amb Espanya, és la que surt més sovint a dir que això s’ha d’aturar i que cal pactar. Si la burgesia catalana són els Fainé, Brufau, Alemany i Foment, aquesta gent no empeny pas, al contrari. És a dir que aquest discurs és una contradicció flagrant.
—Us sembla que costa molt de trobar suports entre l’esquerra espanyola?
—Uf, és horrorós! Fa unes setmanes que vaig ser a Madrid, amb gent de Podemos i de moviments d’esquerra, i ja hi tornàvem a ser: ‘Artur Mas s’embolcalla amb la bandera per tapar les retallades.’ Fan un matís: els catalans tenim tot el dret del món de votar el nostre destí. Punt. I llavors afegeixen: ara, no l’haurien d’exercir mai, perquè és una trampa. És a dir, tenim un dret teòric, ningú no ens nega que som un poble i tenim el dret de decidir el nostre futur, però fóra bo que no féssim mai això d’intentar posar-ho en pràctica.
—Xoca que siguin els mateixos que defensen l’autodeterminació del Sàhara, per posar un exemple…
—La del Sàhara, la dels maputxes, i la de tots! De vegades sostinc que el nostre error és provar de fer un moviment nacional europeu, hauríem de fer indigenisme. Considerar els catalans com uns indígenes, com una tribu. Segurament així fórem més benvistos per l’esquerra espanyola. Perquè defensen el dret de qualsevol poble indígena americà (ep!, i jo també), però són absolutament incapaços de veure i defensar que aquí hi ha un poble català i uns altres pobles ibèrics. Depèn com m’agafis, ho veig d’una manera o d’una altra. Si estic animat, penso que podem aconseguir la solidaritat de molta gent d’Espanya i que veuran que, en vista del col·lapse de l’estat espanyol, el procés català és l’únic que pot portar fins a grans contradiccions la monarquia borbònica. Si estic més trist, diria que estem sols i que val més que anem tirant, que potser amb l’exemple s’hi anirà apuntant gent.
—Esteu d’acord que la majoria de discursos de la por, la gent ja no se’ls empassa?
—Jo crec que mai no han fet por. Per una qüestió: la credibilitat de l’emissor. Quina por ens pot fer una Soraya Sáez de Santamaría? Ja fa prou por d’obeir-la com a espanyols. Ja es veu prou, el seu desastre de gestió, de manera que les amenaces cataclísmiques que fa no espanten gaire. A banda que tenen aquesta retòrica passada de voltes. Quan surt un ministre del Regne d’Espanya dient que això és Somàlia i que acabarem anant amb turbant i una kalàixnikov pel carrer… cau pel propi pes. És molt interessant aquesta sèrie d’articles que publica El País, no sé si els aneu llegint.
—De tant en tant.
—Sí, això s’ha de fer de tant en tant, que jo ho faig cada dia i mira, he agafat la grip! Cada dia publiquen l’article d’un acadèmic amb grans argumentacions, i és molt divertit perquè tots els arguments són molt dels anys vuitanta. Tot és sobre identitat, sentiment, molt dels debats d’ERC dels anys 80-90. És clar, fa vint anys que no miren Catalunya i ara de sobte veuen que a la biblioteca només hi tenen un Vicens Vives, i tiren per aquí. I no n’encerten ni una. És ridícul.
—D’això en parleu al llibre ‘La rebel·lió catalana’: que, més enllà de qüestions identitàries o històriques, ‘la rebel·lió catalana s’ha de fer sobretot per raons essencialment polítiques’.
—Jo el procés me’l prenc com un procés polític. Fins i tot això de les balances fiscals i l’espoliació –que és cert, evidentment– és un argument dèbil, perquè si amb un 8% d’espoliació volem la independència, amb un 4% què, voldrem ser federals? La força no està en les xifres de l’espoliació. La força és entendre que som una nació i si som una nació som sobirans. I si som sobirans, hem de tenir sobirania formal, en forma d’institucions, i poder exercir-la en forma de referèndum. Això que ens passa és una qüestió estricament política. I més enllà, perquè no tenim estructures que ens puguin encaixar en estructures superiors que serien al Regne d’Espanya, el qual es dedica a negar la plurinacionalitat.
—En aquesta qüestió heu fet una mena d’evolució, oi? Dieu que abans éreu federalista…
—Bé, ja fa quinze anys d’això, des que Aznar va pujar al poder l’any 2000. El fet nacional català no l’he negat mai, pensava que podíem ser una nació i que la constitució era el punt de partida, com molta altra gent, que pensava que això evolucionaria cap a un reconeixement plurinacional. Però ha estat a l’inrevés. Hi ha hagut una reacció del nacionalisme espanyol, atiat pel PP. I aleshores un ja veu, si sap una mica d’història, que quan la força és centrípeta, ja hem begut oli i som els primers de caure.
—‘Tenim unes ganes terribles de deixar de ser nacionalistes però no ens deixen’, deia Joan Fuster. El citeu al llibre, on també dieu que mai, ni durant un quart, no heu estat nacionalista.
—No. Ho trobo una cosa molt del segle XIX. Jo sóc català, i ja tinc prou feina, amb això! I com a català, vull la llibertat de Catalunya.
—Un independentista amb ganes de deixar de ser-ho?
—Sí! No hi ha res més horrorós que això! El procés independentista és com l’adolescència. Tots la volem passar de pressa i arribar a la maduresa. De manera que com més via en fem, millor. A banda que l’independentisme i la independència no són res ni tenen cap interès. El projecte polític és la República Catalana, i és en això que hem de pensar. Això és un procés dolorós, neguitós i fins i tot lleig, però ser independentista no és cap ideologia. Per això hi ha independentistes carlins i independentistes anticapitalistes, perquè no és cap ideologia, és un camí.
—Un camí que ha de servir per a construir ‘un bon lloc on viure’, a través d’un procés destituent/constituent, defenseu.
—Molta gent centra la independència en el procés independentista. Creu que la pel·lícula s’acabarà quan algú surti a la balconada a proclamar la independència, i que aleshores tot continuarà igual i manaran els mateixos. Però resulta que la pel·lícula comença després. No hauríem de parlar tant d’independentisme i parlar molt més de la República Catalana i de com la construirem. Això sí que pot engrescar la gent! Aquí és on ens barallarem tots, els de dretes, els d’esquerres… però serà una baralla engrescadora. Molt poques generacions poden fer història. I si no trempes ni amb això…!
—És el moment de posar-se a parlar de com serà la República Catalana?
—Crec que ens hem de centrar en aquesta idea. No tan sols una república perquè no tinguem rei, sinó pels valors, tradicions i ideals del republicanisme català, que tenen molt a veure amb el municipalisme, la participació en institucions i la legalitat. Aquí tenim molts col·lectius, és fascinant, i a Madrid es pensen que això és cosa de Mas tot sol. L’altre dia explicava als madrilenys que hi ha un col·lectiu que dissenya com serà la defensa catalana sense exèrcit, i n’hi ha un altre que dissenya el contrari, com serà l’exèrcit català. Això ho trobo emocionant. Fa mesos que debatem sobre vegueries, conques hidràuliques, corona metropolitana; sobre geografia, integració, llengua; hi ha juristes dissenyant els tribunals, hi ha tota una feina fantàstica perquè ens fa pensar en coses que a la resta de l’estat no pensen pas. Aquesta és la diferència. Ells no treballen imaginant-se una Espanya nova, esperen que caigui la vella. I la nostra feina és que dissenyem un país nou, independentment de la contingència per a poder-ho dur a terme.
—Com us agradaria que fos aquesta República?
—Sempre dic que ens hauríem de dir República Municipalista de Catalunya. Precisament el moviment va començar als municipis, amb Arenys de Munt, i crec que el municipi català és una entitat molt operativa per a la mida de país que tenim. El pes de l’administració pública hauria d’estar en els municipis, i la Generalitat hauria de ser una petita administració estatal, per a qüestions de territori i afers estrangers. Jo sóc molt ‘cupaire’ i m’agrada molt la idea de l’autogestió municipal, que el centre siguin els municipis –agrupats en comarques, vegueries o en la forma que sigui–. Hem de fer una administració exactament oposada a l’espanyola. Si allà el poder són els ministeris, aquí ho han de ser els municipis. Aquest seria un dels trets. A banda, jo vull una república sense exèrcit, amb una diplomàcia orientada a la pau, enfocada a la Mediterrània. La vull cooperativista més que no amb grans indústries multinacionals, vull que es repensi el territori i que no centri el desenvolupament a Barcelona. Vull que garanteixi la neutralitat, privadesa i seguretat a les xarxes, i que ho reculli la constitució, perquè això ens faria ser referent com a lloc on es treballa per la llibertat de la xarxa.
—I pel que fa a la llengua?
—Jo aquí penso com en Vicent Partal, que havia manifestat que no hauríem de tenir una llengua oficial. Que hi ha països com els Estats Units, Mèxic o la Gran Bretanya que no tenen llengua oficial perquè tenen moltes llengües. L’estat català ha de parlar en català, evidentment, i s’ha d’ensenyar a les escoles en català, això no crec que hagi de discutir-se. Ara, l’administració ha d’estar al servei dels administrats i adreçar-s’hi en la llengua que l’entenguin. En això també hem de fer el contrari que els espanyols. Allò de ‘hábleme en cristiano que no le entiendo’ en una finestreta, que no ens passi mai! L’administració ha d’estar al servei de qui viu aquí. No veig llengües oficials, ni anar perseguint ningú. Ara, el català és la llengua i el centre de l’estat.
—Una llengua que actualment és atacada al Principat i a la resta de territoris: País Valencià, Illes, Franja de Ponent, Catalunya Nord. Com creieu que pot influir en els Països Catalans aquest procés que vivim?
—Ho deia a Madrid l’altre dia: compte que no s’independitzin tres territoris de cop! Jo crec que passen moltes coses juntes i totes són bones. El procés català coincideix amb el fantàstic moviment dels docents a les Illes, i amb molts moviments de fons al País Valencià. Fins i tot entre l’empresariat, que demostra que això de ser el port de Madrid els ha deixat arruïnats. Aquesta idea d’eix mediterrani, no sé si polític però almenys de sinergies entre tots tres territoris, crec que ha començat a arrelar. Ara què els passarà si Catalunya s’independitza? Suposo que res de bo, perquè la pressió contra ells serà molt forta. Però som pobles que formem part d’una nació cultural, i tant de bo forméssim part d’una confederació política.
